Relat de la finestra

Quan de la finestra estant

mires l'estrella que puja

calculant el seu pas

entre fulles abrasades

per una calor sobtada

que no em deixa dormir

i m'obliga a pensar en ella,

en la llunyania d'una estrella

que explota i es destrueix

per sempre més sense paraules.

És l'inici de la fi de l'Univers.

Relat de les explicacions

Explica-li al Sistema Solar que les estrelles volen marxar de l'òrbita especial. Explica-li al desert que l'arena segueix els passos del vent. Explica-li a la vida que s'encamina cap a la mort.

Juli pensava en la seva germana, la tenia al seu costat. La seva bellesa era tan admirable que, fins i tot amb la boca oberta i sense treure alè, continuava brillant com si l'estigués mirant. Hauria volgut abaixar-li les parpelles, acariciar-li les galtes, plorar per ella. Però era incapaç de trencar aquell moment ple de records i bones vibracions. Mans agafades, pupil·la contra pupil·la; llavis a punt de tocar-se i una sensació de foc que només es veia apagada per la fredor del cos d'ella.

Blanca com el paper, els morat dels seus llavis provocaven un contrast més fort que el de la Lluna amb l'Univers.

Explica-li al riu que el seu destí és el mar. Explica-li a les paraules que la seva meta és el silenci. Explica'ns per què s'apaga tot el que brilla.

Relat de la incertesa

Amb tot adherit a la pell, ni la suor pot amb ell ni el seu dolor;

espera algú a la cantonada, hi ha una gentada que fa por.

Tanta crisi, tanta mandanga; ni hòsties

de l'església ni de conveniències.

Aviat és ara quan no hi ets, tard és sempre que no et veig.

És cosa dolça que amb la seva veu s'encalla entre les venes,

és un camí obscur on els drames tenen escenes

continuades en bucles perduts en l'univers dels vençuts.

Després serà demorar les hores sense sentir-te punxa endins.

Crema-ho tot, amb quatre paraules maldites

i maleïdes per qui les sent, particular joc

que cada vegada va creixent. Ignomínia soc

en hores de follia arrabassada: torna'm a abraçar.

Fa temps que exaspera el patiment: desconeixença lila en cels llunyans.

Dolça heroïna, neu blanca,

pastilles de colors que em calmen i m'exciten,

tan legals com il·legals; les teves paraules sonen

a addició pura per la que perdre el cap.

Relat de les galàxies

Així com aquell viatger es desprèn de les seves pertinences al bell mig del desert, cau el sol per cremar la terra i deixar més lliure l'univers.  Vol la lluna mudar d'una galàxia a una altra. Escapen els plantetes per forats negres. Un xiulet sord no sona per avisar, ningú no se n'adona, però aviat serà fosc i el cel ja no brillarà. 

Porta el caçapapallones, porta'l que anirem d'excursió. Provarem d'atrapar estels i somnis d'estiu. Porta una cantimplora, porta-la plena d'aigua. No hi haurà font ni pou. Només ens trobarem un toll d'aigua bruta. Aigua que, temps enrere, era viva i veloç. Porta també un bloc de notes i un llapis. No dibuixarem el teu somriure, car ja fa massa que es va evaporar; però escriurem els camins per on vam passar. Rius, gorgs, caminets, corriols, amb pins, avets, pollancres, en muntanyes, planúries, pujols i turons. Sota l'ombra fresca o el calor asfixiant del sol. A tocar de la platja, amb arena, pedra o roca. A tot arreu hi ha els nostres peus, la teva esquena, la meva; sang i suor; saliva i dolor. Plaer escrit a tocar de tu i de mi. 

Escriurem la llegenda del que va ocórrer, la citaran els nens de memòria. Li posarem un títol i, quan estigui acabada, l'estriparem perquè duri fins l'eternitat.

Relat del callar

A vegades no podem expressar el que sentim, però continuem sentint-ho per molt que ens neguin les paraules.

M'agradria saber de tu. Esborra. M'agradaria no ser cec. Esborra. Tan de bo fos sord i no t'hagués sentit dir-me adéu. Esborra. No puc preguntar-te. Esborra. M'han tallat la llengua. Esborra. Volen que esborri la meva ànima. Esborra. "El dia que el presente sea historia". Esborra.

Avui, tan lluny del cor que m'abraça sempre, no podré cridar fins plorar, no podré tancar els ulls i dir Bona nit. Però per més que m'ho neguin, alçaré la mirada fins trobar la meva estrella, única entre totes, i allargaré el dit que m'han tallat.

Picat entre farina blanca, el meu batec sap que t'ha fet mal. Ara espera que tornis a somriure, a viure, a ser tan tu i tan poc jo. 

I la resta? La resta és el que no suma, per això sempre acabo sent jo la resta.

Relat del viatjant

Laica era una gossa sense amo. Va viatjar sense saber on anava. La van enganyar. Ella era un gos, no un home. Només aquest últim és capaç de fer tot per destruir-se. Les agulles del temps, la velocitat de la gravetat, la força del cop. Mira per la finestra, mira aquell món llunyà i tranquil; tan ple d’aigua i de vida. Com pot ser que estigui aquí? Navegant entre la lluna i el sol? Com he pogut acabar sense aire mirant una estrella? 

Aquí a la nau no hi ha espai per a tanta gent, som jo i jo, des que van morir tots els altres. Un astronauta abandonat a la sort orbital, vaig sentir per la ràdio. La sort orbital no existeix. M’hagués agradat contestar aquella absurditat amb totes les meves forces. Però no pot ser. Aquí no hi ha sortida, ni de veu, ni d’idea. Només jo i jo. I aquest mirall que m’acompanya sempre que em vull negar. 

La porta està tancada amb la clau de seguretat. Cada cop em queden menys forces, cada cop en tinc més per enviar-ho tot a rodar. Gira i gira la nau i jo m’allunyo de tothom a qui m’estimo. Diran que l’atzar va jugar un paper important. No els podré dir que no. No els podré negar l’assertivitat. Però encara em queda el meu últim gest. I no és seguir escoltant els Jayhawks mentre ploro la distància sense retorn.

Intento imaginar com deu ser la vida allà, al planeta blau, a l’asteroide B-612, a la lluna blanca, l’estrella màgica. Intento pensar... per què un astronauta? Per què no un fuster? M’hauria clavat a la creu igualment, però no ho hauria fet tan lluny com fins ara.

Se senten els àngels allà dalt al cel? Recordo com m’ho preguntaven els noiets del barri. Recordo pensar per dins: els àngels els teniu a la terra, i no els hi feu ni cas. Jo ho sabia, jo els coneixia. N’hi ha molts d’àngels, moltíssims, tots escampats per la Terra. Cadascú té el seu. Amb aquella mirada que diu que no se separarà de tu, que farà el que sigui per estar al teu costat. Jo ho sabia, i jo vaig marxar. Ells no ho sabien, pobres; però els tenien al costat.

La soga no serviria aquí a dalt, la manca de gravetat no permet que em talli el cap. La porta, però, és la meva sortida triomfal. Ningú no podrà ajudar-me a obrir-la, mes hi hauria tanta gent que l’obriria per mi, que caldrà fer-ne un moment especial.

Gira i gira la nau, esperant que giri i giri la comporta. Sortiré per girar i girar sense aire, resultat d’haver-lo robat a qui tant he estimat.

Relat de l'enigma

Una de les endevinalles que més li agradaven al Raúl era, si no recordo malament, la que sortia a la pel·li Laberint, en la que David Bowie feia de protagonista.

Les endevinalles, no totes, però sí moltes, l’excitaven. Es tornava boig per descobrir-ne de noves. Per això, aquella nit, quan Zeus va baixar del cel portant-li una estrella, el seu cor es va accelerar a un ritme desorbitat.

-Sabràs cuidar-la? O la destrossaràs com sempre fas amb tot el que et dono?

-Per què em regales res… si ja saps que les meves mans són martells cuidant flors?

-M’agrada posar-te a prova i a tu t’agraden els reptes.

Fora llum, fora so. Fora Zeus. Només el buit de l’infinit de l’Univers i la creació sublim d’una estrella que naixia a poc a poc. Cada dia davant seu, mirant i observant. No recordava res igual, ni tan sols en el seu món irreal ple de colors i pastilles de sorolls estranys.

-Quina serà l’endevinalla? Quin serà el repte? 

-No et caldrà més ajuda que descobrir el final, Raúl.

Cap lloc és el mateix un cop has tocat la llum d’una estrella. Cap lloc pot veure’s igual quan el martell pica tan fort que ho destrossa tot.

-Prova de saltar, prova de moure’t, veuràs com la faràs créixer. Si ella es fixa en tu, l’Univers perdrà l’obscur silenci etern.

-Zeus, ho veus tot tan fàcil… que a vegades m’ho crec i tot.

Sense roses ni flors la primavera també rega el cel de núvols. Cada raig, cada ventijol, cada dia d’inestabilitat suposa un nou jorn ple de magnetisme.

I per fi el repte: sense anuncis, sense anunciats artificiosos ni retòrica exacerbada. 

-Sabràs sortir viu del Laberint sense apagar l’estrella?

-Per què l’hauria de voler apagar, Zeus?

-No és que vulguis, és que no ho podràs evitar.

Mentre Zeus anava i venia, Raúl plorava i reia. Mentre les llàgrimes es confonien amb el somriure, l’estrella s’apagava.

-Què estic fent? Per què l’apago? Zeus, no juguis amb mi!

-Només has d’escoltar l’enigma, si en saps la solució, sabràs que res del que facis servirà.

Relat de galàxies

Lliures semblen els estels

mentre naveguen per l’Univers,

no coneixedors de les forces d’atracció

roden i salten d’una galàxia a una altra,

tan sols per veure’s dins l’escalfor del moment.

Tot mirall sembla pur, net,

ric de joc i de vida,

però rere el cristall transparent necessita

la foscor del reflex, el costat

ocult de la lluna, el que

no es veu ni se sent, però

que es coneix i no es parla.

Semblarà que tot ´s bo dins

d’una llum extraordinària,

més allò que resta pot ser

dolent, fosc i buit.

Tornaran a girar les estrelles,

perdudes però atretes,

de dits en faran llum i

de la llum paraules,

sempre que el mot del mur

no aparegui a l’albada.

Relat del presoner

Posa aquella cançó, si us plau, aquella del presoner. Presoner de no sé què. D'alguna cosa que no podia tenir. Quan l'escoltis recorda el que no tens, pensa en si ets presoner del quadre que vas dibuixar.

Negre com el carbó, cabell de passions enceses més de flama que de foc. Qui li pentinarà el monyo mig desfet que saluda a dalt de tot? Qui el desfarà estirant el seu bastonet amagat? Qui li recollirà el floc per sobre de l'orella? Un dit afortunat el que li posi bé i aprofiti l'ocasió per acariciar de les galtes a les celles. Un dit que es protegeixi d'un gran front amb una marca singular, única. Aquesta no, que no desaparegui, si us plau!

Alguns encara gosaran no mirar-li els ulls orientals, tancats de tant no dormir diran uns; tancats de tant somriure, sabrem els altres. I és que les galtes, aquestes galtes prominents, empenyen les parpelles amunt i abaixen el nas avall. Galtes per menjar, per besar, per dibuixar unint faç amb faç. Qui s'atrevirà a besar-li el mentó que protegeix la seva vida? Aquests llavis prohibits, aquestes dents salvatges. Resta tot quiet ara a l'imaginari, però es mou lluny d'aquí.

I mentrestant, el poeta es queixa, s'enfada, renega. El poeta és burro. Tantes estrelles per gaudir i, a vegades, encara es pensa que la que brilla més, la que té vida pròpia, la que és diferent i única.....  el mirarà.

De fons se sent "Torno en unes hores" rebotant contra l'eco infinit de l'Univers... i des d'aleshores ella ja no li ha demanat que tornés.

Relat de les estrelles

Aviat serà de nit, vull creure que podré sortir a veure les estrelles. Però si segueixo sense ulls hauré de conformar-me amb escoltar-les. És tan llarg i profund el silenci en la foscor. A vegades, quan un és capaç de concentrar-se molt, és possible sentir la brisa que s'escola entre les galàxies. Ve de lluny, arriba cansada, com un alè somort, pendent d'una confirmació quasi vaga. Alguns no la podran sentir, diran que només hi ha absència. Però és en el buit de l'univers on s'omple de llums el firmament.

Seguiré lluitant per trobar els meus ulls, arrencats de ràbia per culpa del destí. Seguiré mentint-me dia a dia, creient que el meu fat no és el de Tirèsies. Seguiré somniant un amor més gran que el de Salomó. Seguiré la meva croada per sobre dels esquelets nocturns.

I quan la creu em sigui clavada, quan tota esperança hagi caigut de l'infinit al zero absolut, resistiré amb la meva il·lusió ventada. 

Del desconeixement de la resposta en surten enigmes dolorosos. Allà dalt, on les deesses es riuen de mi, continuaran escoltant la meva insistència numantina.

Relat de l'Univers

Els llums s'apaguen. Els policies surten a recórrer a la ciutat. L'alcalde no s'atreveix a dir res per la televisió. L'estat caòtic de circulació esdevé una banda sonora de clàxons. La gent aviat crida, s'insulta. Alguns es peguen.

Benvinguts a la ciutat. Exclama un benziner mentre admira dos homes donat-se cops de puny. Benvolguts animals, benvinguts a la selva, li respon el secretari. 

Els llums s'apaguen. I mentre tothom està submís en un estat de desesperació. A dalt de tot, el negre s'apodera de la situació. Has tret mai un tiquet cap a la lluna? Només cal mirar-la, desvestir-se i emprendre un viatge trepidant. A dalt, passada l'estratosfera, els llums no es poden apagar. Allà dalt, més enllà del que els homes mai poden arribar, les estrelles guien els petits prínceps que somnien quan són grans.

El grum demana a quina estació lunar volen anar. Els dos responen mirant-se, parlant d'afers que res tenen a veure. El grum es cansa d'escoltar-los, engega la nau espacial i s'acomiada d'ells. Que tingueu sort, allà dalt tot és diferent. Els hi diu mentre tanca la porta. Aquella porta els separa el món real -el terrenal- de l'imaginari -l'estratosfèric-.

Els llums s'apaguen a la gran ciutat, una nau navega per l'Univers. No els cal benzina, no els cal cap tipus de combustió artificial. Només hores i hores de conversa eterna. Parlen i parlen fins que es besen. Es besen i es besen fins que s'estiren. Estiren i estiren fins que criden. Criden i criden fins que s'aturen. Un cop aturats, nus, abraçats, sense res més que allò que s'han donat. Observen a través de la finestra de la nau. Al fons, la terra, entremig, milers i milers d'estrelles. Han abandonat el seu planeta; ho han fet sense preguntar-se res, només deixant-se de la mà de la sort.