Una de les endevinalles que més li agradaven al Raúl era, si no recordo malament, la que sortia a la pel·li Laberint, en la que David Bowie feia de protagonista.
Les endevinalles, no totes, però sí moltes, l’excitaven. Es tornava boig per descobrir-ne de noves. Per això, aquella nit, quan Zeus va baixar del cel portant-li una estrella, el seu cor es va accelerar a un ritme desorbitat.
-Sabràs cuidar-la? O la destrossaràs com sempre fas amb tot el que et dono?
-Per què em regales res… si ja saps que les meves mans són martells cuidant flors?
-M’agrada posar-te a prova i a tu t’agraden els reptes.
Fora llum, fora so. Fora Zeus. Només el buit de l’infinit de l’Univers i la creació sublim d’una estrella que naixia a poc a poc. Cada dia davant seu, mirant i observant. No recordava res igual, ni tan sols en el seu món irreal ple de colors i pastilles de sorolls estranys.
-Quina serà l’endevinalla? Quin serà el repte?
-No et caldrà més ajuda que descobrir el final, Raúl.
Cap lloc és el mateix un cop has tocat la llum d’una estrella. Cap lloc pot veure’s igual quan el martell pica tan fort que ho destrossa tot.
-Prova de saltar, prova de moure’t, veuràs com la faràs créixer. Si ella es fixa en tu, l’Univers perdrà l’obscur silenci etern.
-Zeus, ho veus tot tan fàcil… que a vegades m’ho crec i tot.
Sense roses ni flors la primavera també rega el cel de núvols. Cada raig, cada ventijol, cada dia d’inestabilitat suposa un nou jorn ple de magnetisme.
I per fi el repte: sense anuncis, sense anunciats artificiosos ni retòrica exacerbada.
-Sabràs sortir viu del Laberint sense apagar l’estrella?
-Per què l’hauria de voler apagar, Zeus?
-No és que vulguis, és que no ho podràs evitar.
Mentre Zeus anava i venia, Raúl plorava i reia. Mentre les llàgrimes es confonien amb el somriure, l’estrella s’apagava.
-Què estic fent? Per què l’apago? Zeus, no juguis amb mi!
-Només has d’escoltar l’enigma, si en saps la solució, sabràs que res del que facis servirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada