Les paraules són ganivets llançats amb massa precisió. Les tardes són esperes amb massa temps en el que rumiar. Aviat el cel serà negre i no caldrà pensar en la primavera i els seus raigs intermitents. Aviat la solitud acapararà altre cop aquesta sensació de licor roent caient gola avall.
Només els solitaris, cantava aquell, mentre pensava en la solitud dels que no volen estar sols.
Dies després el riu s’assecarà, no hi haurà camí a la pineda, ni estrelles a les que admirar. Tot serà una gran història passada, un record escrit sobre les pedres, un crit ressonant en l’eco que es perd en l'horitzó llunyà.
Altre cop sol al cau dels llops que mengen carn humana. Altra vegada defensant la idea de la llàgrima robada. No serà ni avui ni demà, serà una ferida que no es podrà curar. No hi ha metges que ho arreglin, ni tan sols sacerdots de l’amor camuflats de portadors de la mort.
Les estrelles es mereixen un Univers en el que brillar. Caçador de somnis, tanca els ulls i oblida-la, només així podrà volar sense que la tornis a ofegar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada