Relat d'Otel·lo

No era Otel·lo,
però podria.


No navegava per sobre de l'escenari,
entre tempestes i aigua vermella.

Més tard que aviat va creure en
les obres caigudes per la pròpia existència.

Si mai hagués premut abans
aquelles paraules tan dolgudes
a cada lloc on va anar.

Si mai mai... hagués pogut pensar
que no dormia; vivia, sentia.

Perquè el dormir és viatjar
per altres camins i per sobre
d'altres rius que no porten
ni l'aigua ni el corrent
de qui creu a la gent i no
creu en si mateix.

Perquè dormir, dormir...
sota la pols de les estrelles
que un dia van brillar
mortes i apagades
en aquells taüts
que no saben si són somnis
o cases de fusta podrida
construïdes per turmentar
dia a dia, nit a nit,
aquelles ànimes que
traïdes per si mateixes
no s'han valorat mai.

No era Otel·lo,
però podria.

Perquè la gelosia és seva
i mata en honor seu
només admirant l'únic culpable
que en l'espill s'assenyala.