Relat de les encluses

En el plec a plec de la roba

abans estesa

frec a frec tota sola;

En l’escalfor de la tassa

roent en la nuesa

feta temor de cor que glaça;

En l’observador de la finestra

ara i sense cap pressa

fruint la calma de qui busca un astre…

Algú prova de clamar els crits abduïts pel jorn,

cegats per tot.

Qui és tot? Qui crida?

A qui fer cas quan el dia a dia és dia passat

entre l’escalfor dels pins del vent

i el dia final és dia present

entre el pas del temps lentament.

S’estira la corda en divendres,

s’esmicola en dissabte,

diumenge rebenta 

i dilluns torna a començar.

Poden les encluses suportar 

més els cops que la força

les recloses i les ventades

les fulles mortes?

Relat de l'interlocutor

Cel clar d’hivern

de Barcelona em fas estar,

en dies de bufanda com avui,

enamorat fins el moll de l’os.

Os podrit de ràbia i de dolor.

Oh, sí; oh sí,

os corcat per dins i embellit per fora

per dicotomia permanent del camí

en el que erren els nòmades

sense pany ni clau.

Amb el tic-tac clavat

com pistola romanent al clatell

aquest jorn tan bell

i sorprenent en la mesura

que tot es torna blau d’un gris

melangiós d’allò que es té,

es tenia o es volia.

No em preguntis, 

oh, amant interlocutor,

qui és l’ésser que no plora

per falta de llàgrimes

quan al mirall n’hi sobren

a totes les hores mortes.

Relat dels dolors

Procuro que no sigui diumenge.

Dissabte em destrossa el colon.

Divendres comença la tempesta.

Sotmès a la tortura del pensament etern, 

procuro no veure’t

mentre beus de cantonada en cantonada.

Procuro no sentir-te en rialles

robades que no són meves.

Procuro no notar la teva alegria

allunyada de les meves pessigolles.

Els minuts demanen hores,

però són tan llargs els moviments,

quan els pensaments m’esborren

el gust dels teus llavis…

Provaré de sortir de l’atmosfera

amb un coet especial,

que em dugui al futur

aquell, el que em regales

a les orelles gastades de tan escoltar

promeses debades.

Viatjaré per sentir que ja no sento,

ni aquell forat a l’estómac,

ni el picor al canell entre

pèls que moren cada dia.

Et veuré, doncs, sortint

de casa mentre els llibres em roben el temps;

et veuré, doncs, entrant 

a casa mentre em prenc el cafè de matinada.

Em preguntaré, doncs, per què?

A cada pregunta

una neurona va més ràpid que l’altra.

I tornaran els dolors i els vòmits,

agenollat sobre el parquet gastat

d’haver cregut tant 

en el canibalisme enyorat.

Relat de butxaques

Fa dies que en Jan camina per la carretera que duu al port. Camina amunt i avall segons si està content o trist. Com fa molt que l’alegria no el ve a buscar, només camina avall. Si tot fos normal, fa hores que ja hauria arribat al moll on amarren els vaixells més grans, però les gotes de pluja no sempre cauen avall. Hi ha galtes, rosades, blanques o morenes, que amaren les llàgrimes i les criden amunt. No sempre són obedients, no sempre obeeixen, és cert, però quan ho fan es crea aquell sentiment de comunió tan gran entre la pell i la tempesta que la lluna surt a rebre’ls.

Alguns dies, en Jan creu que el camí de baixada no serà tan llarg. Alguns dies, en Jan creu que caminant més ràpid arribarà abans. Però no tot és moure els peus i les cames, perquè a les baixades i a les pujades el que pateix més és el cor. Seria tan fàcil acabar d’una vegada amb el daltabaix, seria tot tan senzill si mai més no hagués de pensar en la carretera d’espiral… Malgrat tot, ell continua obstinat en buscar la sortida entre els sons de les guitarres que l’acompanyen quan s’encenen els llums de Nadal. Malgrat tot, ell continua pensant que no ha oblidat el camí de pujada.

Aleshores, en un moment de la nit, no se sap ben bé quan; una melodia li recorda que tenia unes claus a la butxaca. Aquella vella melodia buida de notes i plena d’aire.

Busca a la dreta, si us plau, busca. Posa la mà al costat del maluc, baixa la cremallera de la butxaca i fica els dits endins… fica’ls com si fos aquella figa que menjaves després de dinar… fica’ls com si t’hi anés la vida. Perquè, Jan, tu no ho saps, però si erres, si t’equivoques, si no encertes la butxaca adequada… la vida et desapareixerà de les mans. Creu-me, no parlo de la vida normal i corrent. No parlo d’aquella vida que veuen els humans entre els humans, no dic res d’aquella vida superficial amb salutacions i diàlegs cordials. Parlo de la vida de veritat, la que et dona la clau de la butxaca correcta, la que has estat buscant caminant amunt i avall.

Jan, recorda on va ficar les claus, recorda si era a la dreta o a l’esquerra, si era mirant davant o mirant darrere. El mirall juga males passades, no miris enrere com si miressis endavant. Seu al banc, descansa, pensa on has ficat la clau de la vida. Respira i escull. I cada cop que escullis crida el cirurgià perquè et cusi les ferides que t'has tornat a fer.

Relat d’orient

Sigues el meu cor, quan l’estrella cau del cel. La mar recollirà la pols. Sé que tot allò que es veurà mai no serà meu. Sóc un criminal, un presoner, un atracador obsessionat amb la teva mirada.

Just una altra paraula, just una més, i les estrelles es posaran geloses. La memòria és llarga i l’univers infinit. Qui sap? Potser allà on els rius i els elefants parlen sols, algú ha parlat dins teu. Si te l’escoltes ja saps què passarà; si no ho fas, allà seguirà.

Diuen que les reixes serveixen per apartar els criminals, però a vegades només provoquen que s’instal·lin dins teu fins l’eternitat.

Unes cadenes, si us plau. Una bola de ferro ben gran i un vestit a ratlles per mi. Ho demano avui i demà. Esperant la veu interior que escoltaràs, seguiré aquí, davant la brisa del mar que ve d’orient.

Si et banyes amb aigua purificada, aquella que neteja les mans i el cor, recorda demanar un desig que et porti cent anys endavant. Cent o dos cents, o un miler. Veuràs si el cor segueix igual, bategant entre ossos morts i buits, o si haurà estat robat a mitjanit. 
Núvols i persianes passatgeres per un sol que eix a l’interior. Qualsevol dia poden tornar les cançons si algú les vol escoltar.

Relat del poliedre

Un poliedre sempre troba la seva cara amable. Cal anar-lo girant fins que un dels costats apareix amb un somriure.

Els nens del riu juguen amb la seva figura  enigmàtica i, quan ja no poden més, la llencen a l'aigua.

Són les sis del matí i els mussols no han parat de cantar en tota la nit. A la seva veu s'hi sumen petits ocellets de bec curt i els primers grills. L'aigua xipolleja al seu pas per les cames d'en Tom. Ell no ha anat a dormir encara. Està assegut a una pedra grisa i a les seves mans encara té el poliedre encantat. El gira cada minut, buscant aquell somriure que anhela, que ja ha vist altres cops. Sap que sortirà en algun moment o altre, per això no desisteix. 

Quan els seus amics van marxar li van pregar que abandonés, que deixés d'intentar-ho i, així com havien fet ells, tirés les màgiques cares al riu.

A vegades la tenacitat és un camí a escollir, d'altres cops és l'única sortida. 

Tom segueix girant i girant. A vegades veu vuit cares, a vegades sis; algun cop n'ha vist set.

Aviat el sol irromprà amb força. Sent la brisa navegar per sobre l'aigua. Caldrà que busqui una ombra on protegir-se. Coses del riu, ha passat la nit amb fred i ara no es vol torrar el cap.

Relat de la brisa

Dolça brisa, 

sota els ocells cantant, 

has arribat per despentinar-me,

per moure'm d'aquest lloc estant. 

Margo Timmis entonant el meu cafè despert,

provaré de mirar els arbres

 i no veure com els ulls em duen cap a tu.

Les fulles han decidit ballar sense mi,

les admiro i em vénen ganes de besar.

Aviat la lluna ja no es veurà,

el sol ha decidit il·luminar-me

en el reflex de la llunyania que ens separa.

Ales movent-se  al compàs
d'allò que encara no ha passat,

però que tu ja has viscut.

Porta' m altre cop al centre de l'huracà;

guia'm al marge del cingle d'un glop;

no esperis que l'endemà vingui a trobar-nos nus

a l'arena del pecat.

És tan curta la vida i tants els camins de la muntanya,

que aviat em faré rei del meu regne,

destruiré el temps i escamparé la pols del rellotge

entre els dits de les meves mans.