Relat de la brisa

Dolça brisa, 

sota els ocells cantant, 

has arribat per despentinar-me,

per moure'm d'aquest lloc estant. 

Margo Timmis entonant el meu cafè despert,

provaré de mirar els arbres

 i no veure com els ulls em duen cap a tu.

Les fulles han decidit ballar sense mi,

les admiro i em vénen ganes de besar.

Aviat la lluna ja no es veurà,

el sol ha decidit il·luminar-me

en el reflex de la llunyania que ens separa.

Ales movent-se  al compàs
d'allò que encara no ha passat,

però que tu ja has viscut.

Porta' m altre cop al centre de l'huracà;

guia'm al marge del cingle d'un glop;

no esperis que l'endemà vingui a trobar-nos nus

a l'arena del pecat.

És tan curta la vida i tants els camins de la muntanya,

que aviat em faré rei del meu regne,

destruiré el temps i escamparé la pols del rellotge

entre els dits de les meves mans.