Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

Relat del paradís

Hi ha dies,
és igual de quina setmana,
que trucaria els meus pares.
A vegades a un,
d’altres a l’altre.

No els trobo a faltar,
no hi penso sovint,
però quan hi penso,
els recordo de sobte
i els hi diria quatre coses.

No hi ha cel ni paradís,
ni reencarnació possible
-si us plau, no!-.
No hi ha cap retorn creïble
en un món on ja no hi són.

I és que si naveguessin
entre núvols
crearien tantes tempestes
que hauríem de construir
un mur al cel de formigó
o
comprar-nos paraigües
de ferro o de metall
per atraure els llamps
i que ens fregissin el cervell.

Relat de Melicertes

Crec en l'ànima sortint a saludar. Eix amb un vòmit sec. Ja no vol líquids ni trossos de fetge coberts de sang. Fuig de mi; la seva repulsa és clara. S'escapa d'un cos podrit i prefereix navegar sense casa. No busca res, ni troba cap llar. Surt. Surt a saludar. Surt perquè sap que a dins només continuarà fermentant-se. Es grillarà com les patates brutes de l'hort. Es tocarà com les peres que ningú ha gosat collir.

Crec que mai ningú m'ha estimat. Perquè estimar algú sense ànima és un pecat. I de pecats n'és ple el món. Però el món no permet que s'ompli més del compte. Crec que mai he estimat. Perquè estimar amb el cor corromput és l'ampolla sencera que t'has begut. És aquell porro de les tres de la matinada sobre l'asfalt mullat de no saps què.

Crec que massa cops m'han dit que no sé estimar. Qui estima massa, acaba ofegat. Melicertes soc jo. Cada cop que us banyeu, Palèmon us toca. Deixeu-vos tocar.

Relat del fàrmac

Recordo la mare cargolant-se
i no hi havia el pare.

Sí que hi era, però a la seva manera,

com ara hi és ella, esfumant-se

un paquet de cigarretes

en unes venes netes

que circulen per l'obscur tub

per haver entrat al club.

No és feliç qui n'és soci,

perquè a dins no s'hi troba oci

ni diversió entre gent

que en mirar-te et llegeix la ment.

Recordo el seu estómac

cridant fort, com si fos el meu,

la ingesta de qualsevol fàrmac.

Relat de voler

I volgueres creure que la veritat oculta,

la que s'adorm i et desperta, 

tenia unes cròniques amb les que

aniríem plegats, sense endur-nos l'espill

daurat o no. Potser aquell que la mare,

abans de morir, va trencar quan va caure

escales avall, vida cap al fons.

Aquelles escales les pujava de tres en tres,

jo, no pas ella; que ella no podia; 

ni aleshores ni mai, perquè duia sempre,

i quan dic sempre és sempre sempre,

coses a sobre. Tal vegada un cafè, 

que transportava, sí,

com jo pels passadissos de l'institut,

d'un costat a l'altre. Tal volta una munió

del que fos, coses, pensaments,

preocupacions, rituals, caixes,

ampolles, vaixella, o la mort.

Perquè duia la mort a sobre, 

com tu, que llegeixes pensant que no,

que el final de la vida no és per tu,

però sí. Quan toquen les campanes al poble

és per algú, per qui sigui. 

Un tros de pols, un record,

cendres que no volien ser-ho,

mes ja ho són.

O algun homenot vell i rabiut,

enfadat amb la vida i desitjant la daga al coll.

I és que les escales, sigui a cant de Ferrater

o de qui vulgui baixar-les, ens duen

In eternum a cavalcar amb el Comte.

Serem nosaltres, doncs, qui cridarem

mentre caiem, i no callem, si volem,

de forma indefallent, el verb

o la carn, o l'hòstia que es va alçant.

Relat de les notes

Fa temps que no li escric a la meva mare, crec que aprofitaré aquesta trista cançó per redactar quatre notes i fer veure que és aquí amb mi. Sí, aquí al costat, bevent un cafè com fèiem sovint anys enrere. L'un ben a prop de l'altre, era igual a on. Al bell mig de les escales, sobre la lleixa de la cuina, a la sorra de la platja, estirats sobre l'herba... Aquell olor de cafè matinal i les quatre passes entre el silenci que només podem sentir els que patim insomni. Aquelles paraules que ens creuàvem durant hores. Perquè el cafè no dura molt, però les converses que genera sí.

Tinc els sins paranasals inflamats, maleïda sinusitis. Aquest cop sembla que no marxarà tan fàcilment com d'altres vegades. Diu el doctor que se m'ha creat el buit a dins. Quina metàfora... el buit. Aquest número que girat és l'infinit. Aquest número que en lletra no és no-res. El no-res que tant m'envaeix una i altra vegada. No m'envaeix per qui ja no hi és, ni pel mal que genero als que tinc al costat, ni per no saber cap on errar en aquesta i en les meves altres vides. M'envaeix perquè el buit és un número constant. Ve i va, torna a venir. Ocupa el cor i s'infla. És difícil saber com marxa, però a vegades és fàcil saber quan no hi ha sigut present. Aquells records que no vols que marxin. Els que demanes a ningú perquè no s'evaporin. Però la vida és goma d'esborrar i, a cops d'hòsties, anem suprimint tot allò que és bell per fer-ho més vell.

Altre cop agafaré la galleda i caminaré fins el pou. Tinc força estona abans d'arribar-hi. Aquí al desert tot és lluny d'un mateix. Quan hi arribi em sentiré feliç d'haver-hi anat. Baixaré la galleda fins a baix de tot, faré que s'ompli fins a dalt de tot. La pujaré i miraré aquella aigua clara i neta. Quan torni cap a casa no podré vessar ni una gota. Cada gota compta per omplir el cor.

Relat d'una missiva

Feia dies que la casa lluïa la foscor més absoluta. Les finestres entreobertes ballaven amb el dòcil vent  dels vespres de primavera. Ningú no gosava acostar-se a la porta principal, però tot sovint ella es passejava pels volts dels jardins contigus. Amb el seu vestit llarg i blanc, la seva pell morta i la cara d’esquelet, la dansa era tan suggeridora com la de Catherine en els cims llunyans.

Entre passadissos foscos i sorolls estranys, sense caminar i amb el suau moviment de qui només necessita avançar, ella  va irrompre a l’habitació quan sonava Think about it a tot drap. Una sola llum d’oli amb la flama en ple vaivé l’il·luminava quan estava escrivint una  carta titulada “Missiva d’un depressiu a una mare morta”.

Estimada mare morta,

Recordo la teva veu de sobretaula, copa de cava en mà, pregonant el teu pensament incisiu sobre els suïcides: són uns covards, no mereixen res del que tenen, no saben apreciar la sort de la vida. La recordo tan bé que em sembla veure’t ara mateix aquí, en aquesta fosca cambra des d’on t’escric al voltant de mitjanit. Però mare, amb els anys he après que el teu pensament és el més estès, combregueu molts amb aquesta idea de què un depressiu no vol viure; quan precisament, crec humilment, que és ell el que vol viure més que els altres i, per això, tria la mort.

La depressió és com l’alcohol, no saps mai quan arribarà, però un cop el comences costa d’acabar. Des d’aquesta cadira  puc veure les estrelles, les que em vas enviar. No vull contar-les, sé que hi són totes. No vull anar amb elles, sé que no m’esperen allà a dalt. Ha sigut tan preciosa la posta de sol, que tot plegat m’ha causat un nus a l’estómac. Sense aire m’he estirat sobre la gespa humida i he provat de recordar-te al meu costat. No ho he aconseguit, tot i que ara sento el teu esbufec a cau d’orella. 

Ha sigut després, quan he tornat a l’obscura casa del passat, que m’he adonat de la ineficàcia de les llàgrimes de la dutxa i del sanglot del sabó. Per molt que frotis amb el raspall dels crits amargs gravats en les cicatrius, res no renta el cor mentre la sang es dilueix en el forat negre que absorbeix el món.

És cert, hi ha gent que, quan necessita una abraçada, no xiscla; s’ennuega. A cada decisió, més femta a la motxilla. Per cada pedra que treus del camí, un trau més gran. Intentar refer la vida per un costat i veure el vaixell enfonsat per un altre. L’espill de la mort em saluda cada matí, no ets tu, sóc jo qui mostra el vestit de l’òbit oblidat. Aleshores em ve aquell raig ascendent, la mà a la boca, la carrera cap a cap lloc. El vòmit com a única purga. La cura amb el cap dins del vàter. La redempció de l’esclau sotmès a les seves decisions. Sóc Crist clavant-se els claus i amagant-se a la cova sense resurrecció. Sóc el cavall de Troia corcat per dins. Sóc els problemes dels altres injectats en vena per culpa dels meus. Sóc ganivet d’acer. Sóc record per record. Sóc un abisme i una vida de la mort.

Mama, vull viure tant que se m’han tret les ganes de viure.

Relat del carnisser

Estimada mare,

sempre hi ha una època en que començo a girar sobre mi mateix i m’enduc per davant tot el que es troba al meu costat. Són dies difícils. A la televisió en diuen tornado, el meu metge en diu brot psicòtic. 

Ara em tenen lligat de mans, estirat en un llit que no és el meu, vestit amb una bata aspra i tancat en una sala blanca. Fa dies que provo de sortir, però no n'hi ha forma. Suposo que quan passin un parell d’hores tornaran a venir aquells jovenets amb les xeringues. No tinc res en contra seu, però m’agradaria clavar-los una queixalada a la cuixa, arrencar-los les orelles i tallar-los els dits un per un. Deixant que es dessagnessin i usar la pintura per decorar aquesta trista cambra.

Crec que ni tan sols provaria d’escapar. Sóc prou conscient que allà fora no em vol ningú. No tinc cap mena d’intenció de seguir lluitant en una selva que no és la meva. Però, tot i això, aquests nois de les bates blanques, haurien de pagar car els seus excessos. N’hi ha un que s’aprofita i, quan ja tinc el cos mig adormit, quan començo a no notar les cames, sempre torna a la cambra i em llepa els dits. 

Diu el doctor que jo he fet coses dolentes, que no és normal tenir tan poca empatia pels cor que he destrossat. Deu tenir raó, però a cas no tinc dret a gaudir de la carn humana?

Relat a Maria-Mercè Marçal

M’he enamorat de les teves paraules,

enterrades dins dels llavis closos

que em duen a la mare,

que em muden de pell a amors impossibles,

que em transporten a versos glaçats inexpugnables,

que em condueixen a una mort inevitable.

Maria-Mercè, pren de mi els meus ulls,

pren la meva sang i els meus somnis;

fes-ne d’ells vista cega, vi de Judes i quimeres somortes.

Pren en mi tot el que em resti després

de fer-te l’amor sobre núvols intactes;

roba’m el sexe que no tindríem

per fer-lo encara més salvatge.

Fumarem cigarretes d’herbes que curen,

dormirem davant miralls que es rompin

en projectar les nostres pors,

parlarem fins la matinada 

de la curta vida que es viu

i de la llarga mort que es cultiva.

Després, i no ara, escoltaré

els teus verbs que cuiden totes les llunes,

me les faré meves, les dibuixaré i les pujaré

al cel per fer-les caure dia a dia.

Mare, escolta bé el cant de terra,

que en cendra et recordo

perquè era cendra viva.

Escolta bé el silenci dels meus crits,

car han vingut per salvar-nos de la vida eterna.

Relat de la corrent

Quina son. Quin descontrol mental. Quin buit infinit.

Necessito una xarxa, una barana, un paracaigudes o un riu que no baixi a tota velocitat.

Però és tan fresca l’aigua... que les mans em demanen tocar-la... banyar-me, sentir-me moll.

Però és tan forta la corrent... que les cames em tremolen sota l’estrella.

Aviat no quedarà aire, porteu-li roses a l’aigua fresca de ma mare.

Relat de bufetades

Avui he anat a parlar amb la meva mare. El primer que ha fet ha sigut donar-me la bufetada que no em va regalar mai en vida. Després m’ha preguntat pels meus pulmons. De seguida ha sabut que em faltava aire. 

L’aigua era clara i els peixos venien a veure’m. Podia tocar la sorra fina i deixar-me acariciar per la corrent marina. Dins del mar tot té més sentit. En treure el cap per inspirar aquell aire calorós, m’he tornat a sentir sol, trist, deprimit. Ofega tant l’aire quan va carregat d’espines… 

Altre cop al fons, he pogut sentir la seva veu, em parlava amb la seva veu tremolosa, em tocava amb les seves mans primes. Hem rigut i no ens ha calgut el cafè de matinada. El cor et guiarà, sempre, confia-hi. 

I jo he plorat de veure-la allà i no poder-me quedar. No perquè la necessiti fora, sinó perquè els fills han de veure les mares, però les han de veure contentes. I ella allà al fons nedava com sempre, rient i feliç.

I és que les abraçades sota l’aigua són més fortes, fins i tot quan no hi ha ningú a qui fer-les.

Relat del 92

L'any 92, jo tenia dotze anys. La meva mare en deuria tenir gairebé cinquanta. Els dos ens teníem l'un a l'altre. Per aquelles dates, jo me l'estimava, però no sabia què volia dir estimar. Ara me l'estimo, però no la tinc per poder-la estimar.

Recordo que vam anar a veure un partit de ping-pong. Eren les olimpíades, tots teníem ganes de participar! De veure els millors, era igual la disciplina, qualsevol esport era una festa. Recordo una cua enorme, la meva mare parlant amb qui sempre ha sigut la meva segona mare, i jo jugant amb el meu fals germà. Crec que al final no vam veure el partit, crec que no vam entrar al poliesportiu on se celebraven aquelles proves; però vam viure de prop l'emoció del moment, les ganes d'entrar i de participar. I és que a casa érem molt de fer aquestes coses, fer i no fer, quedar-se a mitges, però sortir content d'haver passat l'estona.

Ara a vegades la recordo, al meu costat, l'observo i la tinc present com si fos viva. Ella era una esportista, la millor, la campiona. Va sobreviure amb alegria i regals de felicitat la prova més dura de qualsevol competició. Li vam posar una medalla. Bé, al final no li vam posar, però ho volíem fer i ella ho sabia, el que passa és que sempre hem sigut de fer les coses a mitges. 

Ara res no s'acaba, tampoc el seu record. Com som així, no ha desaparegut per sempre, sinó que, com les olimpíades, la seva fugida està inacabada.

Relat del ning-nang

No hi havia una sola nit que no es presentés amb el rímel corregut, sempre amb vestits llampants i sabates altes; encara que no les duia mai posades, les portava penjant de les mans. Baixava per les escales somrient. Ens miràvem als ulls i ja sabíem, en menys d'un segon, si ens havíem de discutir o si ens podríem abraçar. Oh, Marie, podries dir-me el teu nom? Quina ets tu avui? La de les sabates gastades o la del caviar en safata?

I de lluny se senten els petards. Com qui no vol la cosa, els sent tothom. Es trobaran en ambients diferents, amb crits, amb plors, amb joia i cants. Sembla que brilli tot quan ella apareix, sembla que les escales es moguin, sembla que res no sigui el que sembla, perquè en una nit com aquesta tot és com les altres. I el temps demana pas, demana permís per seguir endavant, però res del que pot succeir està escrit, res no pot ser com ha estat planejat.

Els gats surten corrent pel jardí. Les fulles recorden qui va ser i qui serà. Els subjectes es tornen tan el·líptics que ella ja no sap ni a on és, ni qui és, ni què fa. Però de cop i volta, tot torna a girar... una cançó, una copa a la mà, i aquells peus descalços movent-se sobre el gèlid marbre infinit. Caurà? No se sap mai què pot passar entre aquelles parets màgiques i escarpades. Compte amb els graons! Compte amb la vida, que està feta de petits singles mortals! Un altre salt endavant, un altre cop de sort i la cançó ve per acompanyar a tots els presents, siguin cent o siguin dos.

I arribat el moment, com qui viu del passat, treu la paella, agafa un tros metàl·lic gastat, i repeteix les mateixes ximpleries de sempre. Què simple pot resultar ser feliç, què senzilles poden sonar les campanades d'una cullera de fusta i una xapa atrotinada.

Alguns tirarem el raïm com si fos una batalla campal, d'altres s'ompliran la boca tant com podran. Ell plorarà. No podrà fer altra cosa. La tindrà al costat, com sempre, agafant-li els morros amb la mà. Li farà un bes i la sentirà, altre cop, respirar, descalça, amb el vestit mig descordat i aquells ulls petits recordant-li qui l'ha estimat.

Relat de cuines

Certament, ara em vindria de gust entrar a la cuina i veure't amunt i avall. Traginant els estris, netejant les olles; preparant el dinar. M'agradaria donar-te una petita empenta amb el cul i posar-me jo a rentar. De ben segur que xerraríem una llarga estona, tanta que no hi hauria ja més olles brutes, ni plats embrutats. Pujaria a sobre del marbre, m’asseuria i et miraria. Aquell gran finestral sempre em va il·luminar quan ens ho dèiem tot. No calia que et preguntés res, no feia falta que et demanés per les teves preocupacions. M'ho deixaves anar sempre tot, a vegades més del compte. Després em demanaves que em callés, em demanaves perdó per haver-me explicat coses que jo no hauria d'haver sentit. Però tu estaves bé, jo estava bé; els dos ens sentíem regats per la rosada que envolta mare i fill.

Certament, ara em demanaries que pelés patates, només ho faries per continuar al meu costat, parlant, explicant-nos la vida i els teus temors. Quantes patates pelades, quantes llengües allargades. Parlar amb un ganivet a la mà i la mà al cor pot ser perillós. De ben segur que conversaríem tant que posaria la taula i cridaria els demés.

Ho faria, tu també. Però no tota l'aigua que es desitja acaba sortint de la font que esperes. No totes les paraules que voldries dir surten quan un voldria. Seguiré esperant aquell moment, aquell raig de llum enorme entrant per aquella finestra gegant. Seguiré veient el teu barnús vell i gastat, gastat de tant estimar.

Relat de noranta

Núvols grisos corren pel cel sense pressa ni ganes de marxar. L'aire continua brut com quan ell s'ha llevat. Ja dutxat, amb el cos net i l'ànima seca, inicia el camí del passat. Sense voler, sense desitjar res, surt abrigat al carrer i tanca la porta de la finca, abans oberta de bat a bat.

La ciutat, en aquesta època de l'any, regala un cel blau preciós, però només ho fa quan el gris no s'apodera del context social i espiritual. Avui tot és fred, grisós, trist. Pas a pas, observa una senyora gran, deu tenir uns noranta anys, seu en un banc individual d'aquests que han fet tan de mal als vells. Mira com passa la gent, va abrigada de baix a dalt, amb unes sabatilles d'anar per casa, ben gruixudes; uns pantalons mig esparracats, de pana, un abric que li arriba fins més a baix dels genolls, una bufanda i un barret de llana. No té ningú amb qui comentar la merda de temps que li destrossa els ossos. No té el seu marit que fa anys va morir, no té els seus fills, que fa mesos que ni la truquen per saber com està. Les veïnes no surten de casa, ella se sent sola i ell l'observa amb alegria, amb un petit somriure. Semblaria estar boig si no fos que dins seu veu la seva mare, asseguda igual, en un banc de fusta gastat i ple de pintades de joves adolescents que busquen el seu lloc al món. La veu allà, després d'haver esmorzat en un dels bars antics del barri, en aquell on l'olor de cafè inunda la vorera,  en aquell on les dues dones que el regenten et saluden amb un somriure a la boca. La veu allà, passant l'estona sense ganes de morir. A prop seu d'altres avis fan la seva, no es poden comunicar, no sabem qui va idear aquests seients separats, però segur que no es passeja per la ciutat, veient com ha trencat els lligams de la soledat.

Abans d'arribar a la farmàcia, veu una fila d'homes, són dos nens i dos senyors grans, van ben vestits i caminen davant d'una església preciosa que no els correspon en religió. El sol s'escapa entre algun buit dels núvols més fins, la palmera en dibuixa l'ombra i ells la trepitgen parlant sense fixar-se en la bellesa d'unes pedres antigues i sinceres. Darrere seu quatre figures més els segueixen els passos; són quatre dones, dues nenes i dues senyores. Porten uns vestits colorits i les cares pintades. No són pigues, sinó punts de colors. Els seus bells cabells negres queden recollits sota un vel vermell. Caminen alegres, a una distància prudencial de qui els precedeix. No s'hi barregen, però a la mirada del nostre home hi surten junts, com una gran família que s'estima, sense que ningú hagi gosat separar.

Ja a prop de casa, amb les compres fetes, dues dones àrabs se'l queden mirant. Elles esperen, no saben què. El fred ja ha arribat; els seus homes, no. A ell li agradaria que elles s'aixequessin i ballessin, riguessin i parlessin. Però no tothom ha de seguir els mateixos passos, ni cantar les mateixes cançons. Se les mira mentre posa el clau al pany de la porta. Veu altre cop la seva mare, arribant amb presses i un caminar lent. Amb un somriure a la boca i la cara arrugada. La veu amb noranta anys i un caminar tortuós, que necessita l'ajuda d'una crossa tot i anar sola pel carrer. La veu vella i gastada, la veu com no l'haurà pogut veure mai. 

Relat de costat

Estigues aquí, al meu costat, ni que jo marxi, ni que et deixi lluny de mi, vull que sempre hi siguis, per si de cas se m'acudeix tornar.

No sonava cap balada irlandesa a casa dels Soler, tampoc no hi havia el jutge de pau, ni la policia, ni els metges. Tots havien marxat d'allà feia temps, feia dies. Només hi era el senyor Soler i la seva filla. A vegades es miraven als ulls, però també es donaven la mà, es feien algun petó i parlaven, parlaven molt i caminaven molt. D'un costat a l'altre del pis, treien totes les coses de les habitacions. 

Unes caixes antigues, de cartró, que podien aguantar poc pes, eren carregades completament, fins al punt que moltes es rebentaven abans fins i tot de moure-les. "Què hi posem, papa?", li preguntava amb una cara entristida però amb il·lusió. "Tot el que no serveixi, filla".

El senyor Soler era alt i prim, sempre lluïa una barba de dos dies mal arreglada, necessitava ulleres, que eren rodones i petites, i vestia informalment amb qualsevol cosa que trobava dins de l'armari. El cert era que la roba li escollia, a la botiga, la seva muller, però ara que s'havia quedat vidu tot canviaria. Necessitava saber com s'ho faria per planxar-se els pantalons, per cuinar-se el dinar i el sopar, per fer la llista de la compra, per dormir sense plorar. I és que els últims temps havien estat un mar de llàgrimes. Segurament ara trobaria més a faltar els plors inútils de la nit que no pas les abraçades nocturnes. L'ésser humà s'acostuma ràpid a  les noves situacions, però no tothom té la destresa necessària per enfrontar-les amb coratge.

La filla Soler l'animava sovint. En aquell moment estaven netejant la casa gràcies a  ella, per la seva ajuda. Així que tots dos feien coses, tenien el cap ocupat i les mans plenes d'objectes estúpids que, en algun moment o altre, van arribar al pis per guanyar un somriure. Un regal o una compra, un objecte reciclat, tot tenia el mateix destí a la mateixa pregunta: "Papa, això ho vols?". Pregunta que rebia la mateixa resposta per part del senyor Soler ""Si no ho faré servir, no". Amb aquesta lògica absoluta van tirar més de tres cents llibres. Alguns d'ells membres d'autèntiques escombraries de luxe. Però d'altres... si la filla hagués tingut lloc a casa seva, potser, qui sap, potser se'ls hauria endut. En tot cas, no li duia mai la contrària. Per fi ell feia neteja. Potser per despit contra la injustícia de la vida, potser per plantejar-se la vida a partir de nous horitzons i una casa buida de records. Potser per intentar du una vida més normal, més senzilla, més lògica i pràctica.

Els llibres formaven muntanyes i entre les muntanyes hi aparegué Thomas Mann amb la seva màgia, ella se'l va endur, junt amb alguns d'altres clàssics que no volia deixar tirats.

Ell sol a casa. Sense ella, la seva dona. Sense ella, la seva filla. Ell sol a casa esperava poder tenir paret netes i buides, prestatges sense vida ni fotografies. Llibreries sense llibres. Si ja no podia llegir per què hauria de tenir llibres? Si ja no podia viure en parella per què hauria de conviure amb records de parella.

La música va sobreviure aquell extermini nuclear. Ell no n'escoltava, però sabia que algú que vingués a visitar-lo potser, qui sap, potser posaria música mentre s'estirés al sofà. El que tenia clar és que ningú llegiria un llibre per fer temps.

Des de dalt al terrat ella escoltava les campanes. No les havia sentides mai en aquell pis. Ara, però, tot li semblava diferent. Encara no la trobava a faltar, tenia el cor net i la consciència tranquil·la, respirava una netedat vital que la convertia en un vaixell navegant per un llac tranquil i pla.

Aviat les il·lusions esborrarien les tristeses. Aviat parlarien d'ella en passat i amb un somriure. Les seves frases serien posades en un altar, es repetirien i servirien per crear ambients de melancolia. Mentrestant, la casa s'anirà buidant. Convertint les parets en el que són, simples parets on a vegades, a dins, hi ha vida i hi ha mort. Hi ha riure i hi ha plor.

Relat d'agonia

Agonia s'escriu amb a. A d'ai. A d'alarma. A d'a veure què passarà.

La respiració profunda i l'espera eterna. Podria ser una batalla d'escacs on les fitxes no es moguessin, plenes de pols, estàtiques al seu taulell, abandonades a la sort de què en un moment o altre algú gosi moure l'alfil i executar l'escac i mat.

L'aire surt amb dificultat, però sembla que somrigui, potser els espectadors veuen el que volen i creuen el que volen creure, perquè dins de l'escenari només ella lluita contra els dracs i els follets que se la volen endur a la foscor.

Fa hores que la llum s'ha apagat, s'han endut el cable que connectava el món real i l'irreal. Per molt que algú cridi no hi ha per on passar la veu, ni la imatge, ni les carícies.

Se senten els pulmons carregant-se d'alguna cosa, a poc a poc, com la nau s'omple d'aigua quan s'està enfonsant. Es fa difícil saber si és conscient d'aquest final, d'aquesta llarga espera. Tots pendents d'un avió que ve de lluny, és la seva última meta. És el seu darrer moment esperat, però quan es corre a llarga distància es fa impossible saber si per dins els cucs van foradant-ho tot al mateix ritme. Qui sap si el formatge té ja més aire que grassa. Qui sap si els globus ja no tenen oxigen i l'aigua que els omplen els rebentarà.

Agonia s'escriu amb a, a d'ara no arriba mai i adéu-siau.

Relat de lladrucs

Posem un exemple absurd, que lluiti contra les indicacions reals del que s'espera que pugui passar en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Posem per exemple una carretera sinuosa, plena de peixos, grans i petits, amb fortes onades, entre núvols i llamps, movent-se segons el vent bufi cap a un costat o cap a un altre. Posem per exemple que la carretera sigui fosca i s'il·lumini quan un no s'ho espera, amb un llum directe als ulls, encegador, gairebé tan fort com el soroll d'una campana, que apareix i desapareix, deixant el silenci de descans com un breu sospir en el que sentir-se perdut.

Posem per exemple que la Mare de Déu camina nedant braça i sense ales, però buscant una sortida que no doni al final. Se sentirà sola? Buscarà ajuda? Repudiarà les veus desconegudes que sonin com timbals distorsionats?

El pastís de pastanaga pot tenir color taronja o marró, però no ha de semblar que estiguis rossegant l'hortalissa, ni tampoc que llepis mantega barata. Ara podria demanar-me un pastís de formatge. Ella també, però la Mare de Déu desconfia de tot allò que no triï ella. I el que tria no ho pot aconseguir, perquè no esdevé verb, ni paraula, ni tan sols so, però dins seu circula en forma d'imatge abstracte, encara que de fàcil percepció, per ella, és clar. I entre revolt i revolt, les línies rectes són pendents pronunciats directes a l'abisme. Intenta frenar, amb els peus, amb les mans, però els seus ossos són tan delicats que tot el que toca és una serra mecànica. L'escorxador treu la destral i comença a picar fort. No la talla a trossos, tot i que ella s'ho pensa. Es mira els peus, tan delicats, tan fràgils, els veu separats del cos. No hi ha sang, només uns membres que ballen sols al compàs d'una música espantosa que li posa la pell de gallina. Les seves cames, tan primes, sense carn i amb la pell penjant, no la poden sostenir. Ella crida, vol que algú l'agafi, qui sigui, encara que no es deixaria ajudar per ningú que no conegués. I en aquest poblat, dalt del mar i sota del cel, ningú dels que veu són ja seus, són dels altres.

Sona una vegada i una altra el timbre, l'escola és buida, els professors seuen al banc, no hi ha alumnes. La Mare de Déu els veu, s'hi acosta, ells marxen. Aviat serà estiu, la calor del mes d'agost no vindrà sinó acompanyada de lladrucs llunyans de gossos estranys, de grills salvatges que espanten les mosques tontes, de vius que moren travessant un oasi infinit a ulls dels porucs.

Relat d'abismes

Crec que he sentit el soroll de ningú, obrint la porta de l’alba. No sé si era el rumor d’una veu llunyana o la tos febril d’una ànima amb por. Crec que tot el que he escoltat ha estat per accident. Estirat, aquí al costat del mar, les veus no són pròpies del lloc, sinó que vénen de regal amb la remor de les onades.

Al costat d’on sóc, allà on ets; tan a prop com les passes ens poden portar l’un al costat de l’altre, m’he aturat a pensar en aquells moments en què hi vam ser, sempre atents i vigilants, no fos cas que caiguéssim a terra.

L'abisme que separa el cel de la terra, el mar de la costa, els núvols de la pluja, el teu cor del meu... és un horitzó difós que la vida s'ha intentat emportar.

Et recordo vagament, amb total exactitud. Et veig davant meu, sense adonar-me del buit que hi ha aparegut.  M'oblido de tot i surto de casa buscant una gota de suor que enteli els meus ulls. Provo de fer-ho sense recórrer a la melancolia o a la nostàlgia, simplement amb el convenciment de què puc transformar-me i esdevenir un ésser qualsevol, com aquell home que passa ara, com aquella dona que corre evitant mirar enrere.

I sense escriure més detalls, ell (o ella) enllaça una passa amb l'altra, castigant el terra dur ple de pedres i de sorra. Li seria més còmode treure's les bambes i deixar-se anar per la platja, sentint l'aigua als peus i xipollejant alegrament ara que el sol encara no ha dit la seva. Però no ho fa, mira el cel i emprèn el camí a la negació absoluta de la raó. Aquelles veus integrades als plecs de les orelles, aquells tambors ressonant entre els seus pulmons, aquell ritme incessant l'encamina per la drecera que emprenen esguerrats i els jubilats. Els joves encara dormen i els vells no han pogut dormir. La vida desperta al costat del mar, allà on sempre ella el va anar a trobar, a ell, a mi; caminant per sobre d'una aigua plena de mirades enrere i plors pel demà.

Relat dels Grimm

Aquell trist 30 de juny els Grimm van venir per fer el seu clàssic bes etern. Ni la Blancaneus, ni la Ventafocs ni la Bella dorment no van notar res d’especial, tot i que elles tres eren allà, vagant entre paraules màgiques que sortien d’una boca cansada, d’uns llavis secs, d’un somriure perenne.

Aquell dolorós 30 de juny, el castell va quedar petrificat, les flors es van congelar, l’aigua es va solidificar i la música que sempre sonava fort, molt fort, tan fort que els ramats que pasturaven per allà la sentien i la ballaven, va aturar-se per sempre més. Ni un do, ni un la, ni un ritme inconsistent ni una veu desafinada, ni un ball esbojarrat ni uns saltirons desbocats. La lletra va desaparèixer i el silenci va cobrir de negre aquell palau ple de somnis primaverals.

Núvols de pluja radioactiva, pluja de gotes de sang, sang per vies de plàstic i un llarg camí per on els contes esdevenien por i les alegries es convertien en incertesa. Res, des d’aquell tòxic 30 de juny, no ha pogut ser com abans; però al costat d’una eterna bruixa de bons pensaments sempre s’hi col·loca un fort i rude pastor. Es fa difícil saber si els germans germànics han sigut capaços de posar més tinta de la necessària sobre el paper; però reunits al voltant dels seus contes, explicant rondalles a la vora del foc, es miren els uns als altres i, atemorits per la por del futur, s’encomanen al regal del passat.