Posem un exemple absurd, que lluiti contra les indicacions
reals del que s'espera que pugui passar en qualsevol lloc i en qualsevol
moment. Posem per exemple una carretera sinuosa, plena de peixos, grans i
petits, amb fortes onades, entre núvols i llamps, movent-se segons el vent bufi
cap a un costat o cap a un altre. Posem per exemple que la carretera sigui
fosca i s'il·lumini quan un no s'ho espera, amb un llum directe als ulls,
encegador, gairebé tan fort com el soroll d'una campana, que apareix i
desapareix, deixant el silenci de descans com un breu sospir en el que
sentir-se perdut.
Posem per exemple que la Mare de Déu camina nedant braça i
sense ales, però buscant una sortida que no doni al final. Se sentirà sola?
Buscarà ajuda? Repudiarà les veus desconegudes que sonin com timbals
distorsionats?
El pastís de pastanaga pot tenir color taronja o marró, però
no ha de semblar que estiguis rossegant l'hortalissa, ni tampoc que llepis
mantega barata. Ara podria demanar-me un pastís de formatge. Ella també, però
la Mare de Déu desconfia de tot allò que no triï ella. I el que tria no ho pot
aconseguir, perquè no esdevé verb, ni paraula, ni tan sols so, però dins seu
circula en forma d'imatge abstracte, encara que de fàcil percepció, per ella,
és clar. I entre revolt i revolt, les línies rectes són pendents pronunciats
directes a l'abisme. Intenta frenar, amb els peus, amb les mans, però els seus
ossos són tan delicats que tot el que toca és una serra mecànica. L'escorxador
treu la destral i comença a picar fort. No la talla a trossos, tot i que ella
s'ho pensa. Es mira els peus, tan delicats, tan fràgils, els veu separats del
cos. No hi ha sang, només uns membres que ballen sols al compàs d'una música espantosa
que li posa la pell de gallina. Les seves cames, tan primes, sense carn i amb
la pell penjant, no la poden sostenir. Ella crida, vol que algú l'agafi, qui
sigui, encara que no es deixaria ajudar per ningú que no conegués. I en aquest poblat,
dalt del mar i sota del cel, ningú dels que veu són ja seus, són dels altres.
Sona una vegada i una altra el timbre, l'escola és buida,
els professors seuen al banc, no hi ha alumnes. La Mare de Déu els veu, s'hi
acosta, ells marxen. Aviat serà estiu, la calor del mes d'agost no vindrà sinó
acompanyada de lladrucs llunyans de gossos estranys, de grills salvatges que
espanten les mosques tontes, de vius que moren travessant un oasi infinit a
ulls dels porucs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada