Relat de la barba

No tothom estava preparat per a tanta literatura, va deixar anar sense despentinar-se. I difícilment es podia despentinar, perquè no tenia ni un pèl al cap. Això sí, la barba que duia era ben farcida, tenyida i gruixuda. Els seus companys tot sovint li havien de dir que se la netegés, perquè després de cada àpat, alguna engruna se li quedava penjant.

En aquell moment, però la tenia neta. Tan neta que la seva amiga li va demanar si podia tocar-li. Es deixaria tocar els pèls per una amiga? La resposta era evident: No. Però igualment s'estimaven. S'estimaven tant que fins i tot, de tant en tant, follaven. Follaven com desesperats, com si fossin conills salvatges en plena època de reproducció. I això que ell era gai i ella encara esbrinava si era lesbiana o bisexual. Tants anys després de la seva primera relació i encara dubtava. I quan la gent li preguntava, perquè evidentment totes les seves amistats en parlaven, ella contestava que aquestes coses ni són ni deixen de ser; que tot flueix i creix. I cert que creixia. Creixia el seu membre mentre l'encastava contra la paret de casa seva. I després de cardar sempre la mateixa rutina. Ens prenem una birra? No m'agrada l'alcohol. Ah, doncs res, me la prenc jo. Però rapidet, que no vull que estiguis aquí massa estona. A veure si vindrà algun amiguet meu i m'hauré de justificar.

Justificar-se, aquest era un verb que cap dels dos aguantava. Un dia, ella va haver de justificar-se davant del guàrdia del zoo. Per què? Doncs perquè s'havia colat a dins d'una zona restringida. La zona en qüestió era la dels ximpanzés. I segurament us preguntareu què hi fa algú saltant una reixa per entrar on viuen els micos. Feu bé de preguntar-vos-ho, però no hi ha resposta. El guàrdia en veure-la va començar a tocar el xiulet i a cridar que marxés d'allà, ja que creia que era una gamberra que robava plàtans. Però quan s'hi va apropar va veure-la espaterrada davant del ximpanzé més vell, que ja no podia ni moure's. Ella jeia nua completament i li feia ganyotes al pobre animal, que se la mirava amb cara de pòquer. Evidentment havia agafat els plàtans de terra, però no per endur-se'ls, sinó per introduir-los a cada un dels dos orificis baixos i el superior. Naturalment, hi va haver vídeo. Un vídeo viral que va provocar el tancament del zoològic i un judici on la fiscalia demanava cinc anys d'internament per a ella. Al final, com tots els finals, va ser previsible, i ni ella va anar a presó ni el judici va tenir ressò. Però el vídeo continua difonent-se i cada cert temps es torna a posar de moda. Pel que fa al ximpanzé, va morir una setmana més tard. Alguns animalistes van atribuir el seu decés a aquell indecent incident.

Dues setmanes més tard de l'enterrament de l'animal, a la ciutat es va inaugurar una plaça amb un monument als primats. Així, en general, sense concretar quins; ja que els regidors de l'Ajuntament no es va posar d'acord sobre quins havien de destacar. El monument en qüestió era fet de ciment, però pintat amb una pintura d'esmalt de color groc. La forma? Una banana gegant, és clar. Aquell acte va provocar, en pocs dies, la reacció irada de tota la contrada. Com nassos se'ls acudia erigir tal menjar, quan tothom -els habitants d'allà- sabia que l'agricultura de la regió se sustentava amb els plàtans. Calia fer apologia de la competència? Quin despropòsit! Reclamaven des del carrer els manifestants. Diuen les males llengües que en la congregació més gran de rebels s'hi van trobar més d'un miler de persones. Tots ells amb plàtans a les mans, agafats com si fossin pistoles. Per sort, ningú va prendre mal; però el cert és que tota aquella gentada cridant i duent una arma fictícia hauria fet tremolar Aquil·les. Tot i que Aquil·les no hauria anat mai per aquells carrers, tan bruts, tan poc cuidats. A l'heroi grec li agradava el luxe i la pulcritud (es prega als historiadors que passin per alt aquests detalls inventats i que, en cas de no fer-ho, prenguin una til·la ben calenta, a veure si així se'ls hi escalda la llengua i no tornen a parlar).

I és que Grècia no tenia zoològics com els entenem ara. Encara que sí que tenia animals, si no fos així com podrien llençar els esclaus a l'arena per lluitar contra els lleons i acabar amb el cap mossegat? Doncs no ho sé, i segurament tu tampoc, però deixa de preguntar-t'ho o et despentinaràs.

Relat d'embutits

L'agafaven entre dues persones, o tres, ja no recordo ben bé quantes mans el tenien pres. Ell provava de tancar la boca, però era impossible aconseguir-ho. Els altres usaven unes eines de mecànic de cotxe. I és que per més que aquella sala semblés d'operacions, tot el que hi havia a dins recordava a un garatge d'automòbils.

Fins i tot una mànega sortia de la paret i provocava un raig a pressió que, quan li col·locaven dins la boca, deixava anar un líquid espès que omplia ràpidament la cavitat bucal, la gola i els pulmons. Els ulls li ploraven i no podia ni cridar. Recordava com la seva mare li havia dit de petit: fins i tot un bistec pot ennuegar a qui li agrada, tot depèn de com te'l mengis. I allí estaven els operaris, operant, amb embuts i trossos de carn triturada entrant a dojo dins seu.

Aparentment no s'engreixava, no era un ànec alimentant-se per fer foie. Per fora continuava igual. Però per dins els òrgans se li distorsionaven i el cor se li rebentava. Hauria agraït una mort ràpida. Un clic. Un tret. Un ganivet afilat. Una espasa com la del rei Artur. Una guillotina com la de Lluís XVI. Una bomba com la de Nagasaki. Però no. Allò no li provocava la mort, només la desesperació.

De fons, els mecànics tenien la ràdio posada. Sonava It never rains in Southern California i ell volia imaginar-se a qualsevol lloc que no fos aquell. Desitjava explotar i deixar les parets marcades amb sang. Hauria sigut tan feliç llençant-se des de dalt d'un àtic amb una copa de vi blanc a la mà.

Relat del primer amor

No soc home d'explicar els meus amors, però Turguénev escriu en una llibreta, de la mà de Vladímir Petróvix, la seva primera història d'amor. I qui és ell per fer-ho i deixar-nos als altres sense l'oportunitat de relatar quatre mentides i una veritat en un full en blanc tacat per la fal·làcia de l'egocentrisme i l'arrogància?

Aleshores jo tenia setze anys. Això va passar la primavera de l'any 1996. Vivia als afores de Barcelona, amb els pares. Tenien una casa a prop de la muntanya i jo em preparava per a res, perquè la vida me la menjava de quarts a tres cada dia. I potser no va ser el primer. Segurament no ho va ser. Per què quin és aquell primer amor que ens acompanya tota la vida? Diu un d'aquests russos que parlen poc que el seu amor primer va ser la mainadera. No coincideixo amb ell, per a res. Però i els que diuen que el primer amor és la mare? O els que tenen una germana i se l'estimen fins a la mort? Com poden parlar d'un primer amor que els hi robés el cor si no n'han tingut mai perquè algú de qui no es poden enamorar els hi va robar?

Potser va ser abans i tot. Qui sap si aquella foto que besava amb ardor i innocència abans d'anar a dormir hauria d'ocupar aquestes línies. Aquells cabells rossos que tothom volia pentinar. Aquelles cames llargues que em despertaven cada matí entre somnis. Només volia tenir cotxe per arribar al centre i endur-me-la enllà. Desitjava viure una vida plena d'experiències úniques i poc mundanes. Però tot succeeix tan de pressa quan vius accelerat que la vida és mort i aquesta t'enxampa aviat. Segurament la incertesa d'algú que no se sentia res no va atreure aquella bellesa fora d'òrbita. Fos com fos, en van venir tantes com ereccions matinals van continuar. Totes amb la mateixa passió. Totes amb aquell ardor de qui espera la guillotina a trenc d'alba i s'esforça per allargar la nit més del que duren les hores.

Primer corria rere esferes buides, després sobre neumàtics inflats. Sempre fugint de tot i de tothom. La cursa que m'ha perseguit ha estat tan intensa que només de recordar-la ja m'he cansat. Em canso d'escriure la llista de noms que van seguir la citrina advocada del diable. M'esgoto intentant reviure ni que fos un instant d'aquells anys de fulgor i descontrol. Però sí, jo tenia setze anys i ella en tenia vint-i-un. Potser estava prohibit. En aquella època m'interessaven molt les lleis, però justament aquestes no. Recordo un dia que ens van dur en cotxe, no sé si conduïa una tieta seva o qui era. Tornàvem d'un bar que ella sovintejava. Allà havíem estudiat, ballat i netejat els gots dels clients. Estic segur que abans havíem anat a un altre lloc i que tornàvem per alguna raó de força major, mes és impossible recordar de què es tractava. Però el que tinc gravat a la memòria va ser com la suposada tieta li va qüestionar davant meu que fóssim parella. Ella ho va negar i jo no vaig dir res. Era absurd. Tothom ens havia vist. La tieta també. Cert és que només ens van veure asseguts l'un al costat de l'altre i menjant-nos la boca mentre ballàvem. Qui ho podia qüestionar? La meva mare segur que no. Però aquesta ja és una altra història.

Relat de justícia

Tot el dia bevent aigua d’una ampolla buida.
Els llavis esquinçats i les mans clivellades
sota un sol de justícia
que ens recorda on acabarem
tant si aconsegueixo morir de set com de gana.

El castell s’enfonsa per haver-lo vist
dempeus, robust, erecte,
des del prat la vista torta
angoixa el cor, la vida, el fat.

El meu pare va morir sol,
com morirem tots,
sobretot jo, damunt d’aquesta,
i no aquella,
gespa cremada que han plantat
a l’asfalt i m’ha robat les ganes
de menjar-me el món
com me’l cruspia a cada vetlla.