Relat de la barba

No tothom estava preparat per a tanta literatura, va deixar anar sense despentinar-se. I difícilment es podia despentinar, perquè no tenia ni un pèl al cap. Això sí, la barba que duia era ben farcida, tenyida i gruixuda. Els seus companys tot sovint li havien de dir que se la netegés, perquè després de cada àpat, alguna engruna se li quedava penjant.

En aquell moment, però la tenia neta. Tan neta que la seva amiga li va demanar si podia tocar-li. Es deixaria tocar els pèls per una amiga? La resposta era evident: No. Però igualment s'estimaven. S'estimaven tant que fins i tot, de tant en tant, follaven. Follaven com desesperats, com si fossin conills salvatges en plena època de reproducció. I això que ell era gai i ella encara esbrinava si era lesbiana o bisexual. Tants anys després de la seva primera relació i encara dubtava. I quan la gent li preguntava, perquè evidentment totes les seves amistats en parlaven, ella contestava que aquestes coses ni són ni deixen de ser; que tot flueix i creix. I cert que creixia. Creixia el seu membre mentre l'encastava contra la paret de casa seva. I després de cardar sempre la mateixa rutina. Ens prenem una birra? No m'agrada l'alcohol. Ah, doncs res, me la prenc jo. Però rapidet, que no vull que estiguis aquí massa estona. A veure si vindrà algun amiguet meu i m'hauré de justificar.

Justificar-se, aquest era un verb que cap dels dos aguantava. Un dia, ella va haver de justificar-se davant del guàrdia del zoo. Per què? Doncs perquè s'havia colat a dins d'una zona restringida. La zona en qüestió era la dels ximpanzés. I segurament us preguntareu què hi fa algú saltant una reixa per entrar on viuen els micos. Feu bé de preguntar-vos-ho, però no hi ha resposta. El guàrdia en veure-la va començar a tocar el xiulet i a cridar que marxés d'allà, ja que creia que era una gamberra que robava plàtans. Però quan s'hi va apropar va veure-la espaterrada davant del ximpanzé més vell, que ja no podia ni moure's. Ella jeia nua completament i li feia ganyotes al pobre animal, que se la mirava amb cara de pòquer. Evidentment havia agafat els plàtans de terra, però no per endur-se'ls, sinó per introduir-los a cada un dels dos orificis baixos i el superior. Naturalment, hi va haver vídeo. Un vídeo viral que va provocar el tancament del zoològic i un judici on la fiscalia demanava cinc anys d'internament per a ella. Al final, com tots els finals, va ser previsible, i ni ella va anar a presó ni el judici va tenir ressò. Però el vídeo continua difonent-se i cada cert temps es torna a posar de moda. Pel que fa al ximpanzé, va morir una setmana més tard. Alguns animalistes van atribuir el seu decés a aquell indecent incident.

Dues setmanes més tard de l'enterrament de l'animal, a la ciutat es va inaugurar una plaça amb un monument als primats. Així, en general, sense concretar quins; ja que els regidors de l'Ajuntament no es va posar d'acord sobre quins havien de destacar. El monument en qüestió era fet de ciment, però pintat amb una pintura d'esmalt de color groc. La forma? Una banana gegant, és clar. Aquell acte va provocar, en pocs dies, la reacció irada de tota la contrada. Com nassos se'ls acudia erigir tal menjar, quan tothom -els habitants d'allà- sabia que l'agricultura de la regió se sustentava amb els plàtans. Calia fer apologia de la competència? Quin despropòsit! Reclamaven des del carrer els manifestants. Diuen les males llengües que en la congregació més gran de rebels s'hi van trobar més d'un miler de persones. Tots ells amb plàtans a les mans, agafats com si fossin pistoles. Per sort, ningú va prendre mal; però el cert és que tota aquella gentada cridant i duent una arma fictícia hauria fet tremolar Aquil·les. Tot i que Aquil·les no hauria anat mai per aquells carrers, tan bruts, tan poc cuidats. A l'heroi grec li agradava el luxe i la pulcritud (es prega als historiadors que passin per alt aquests detalls inventats i que, en cas de no fer-ho, prenguin una til·la ben calenta, a veure si així se'ls hi escalda la llengua i no tornen a parlar).

I és que Grècia no tenia zoològics com els entenem ara. Encara que sí que tenia animals, si no fos així com podrien llençar els esclaus a l'arena per lluitar contra els lleons i acabar amb el cap mossegat? Doncs no ho sé, i segurament tu tampoc, però deixa de preguntar-t'ho o et despentinaràs.