Relat de justícia

Tot el dia bevent aigua d’una ampolla buida.
Els llavis esquinçats i les mans clivellades
sota un sol de justícia
que ens recorda on acabarem
tant si aconsegueixo morir de set com de gana.

El castell s’enfonsa per haver-lo vist
dempeus, robust, erecte,
des del prat la vista torta
angoixa el cor, la vida, el fat.

El meu pare va morir sol,
com morirem tots,
sobretot jo, damunt d’aquesta,
i no aquella,
gespa cremada que han plantat
a l’asfalt i m’ha robat les ganes
de menjar-me el món
com me’l cruspia a cada vetlla.