Relat del xup-xup

Fred, molt de fred. Neu, molta neu. Dins de la cabina dos cossos junts, pugen i baixen pel telefèric. Què van a veure? Res. No cal veure res. Veuen res i baixen després de veure res. Perquè quan res hi és present hi és tot. Fred, molt fred. Sort dels abrics, sort dels mitjons. Caldrà calefacció o llar de foc? És igual l'escalfor es nota a les mans si no són gèlides. I si ho són poden escalfar-se aviat. Amb el xup-xup del sofregit i el vapor omplint la cuina, qualsevol s'aixeca del sofà per seguir l'aroma i guiar-se pel camí del caliu. Passes suaus i lleugeres, contentes. Saltironets de jovenalla rient sota el llavi. Un home cuinant, una cullera a la mà. Un aroma diferent i la tranquil·litat de la muntanya fora de pistes. Una mà acariciant la panxa, un cos enganxat per darrere. Un bes al coll. Uns braços forts i una sensació d'unió agradable. No marxen les llums als Pirineus, no s'esvaeix la llum sense que el cel busqui l'horitzó. Mans perilloses buscant recons remots del cos. Mans segures de trobar allò que anhelen. I quan ho troben. Tot és content. Tota bandera és rígida. La bandera de la seguretat. La bandera de la quietud. No hi ha àpat a l'olla que no necessiti del seu temps i una guspira en el seu moment. Cossos girats. Cossos units. I els llavis per fi sentint-se desitjats, sense dubtes, sense preguntes. Com cou la veritat quan les llagues porten a úlceres i aquestes cremen la incertesa del moment. No besis més, no vull ara. No et beso més, ja t'ho faré després. I els segons que no corren en la plàcida estança. És moment de no-res. Estona entre actes. Aviat tornarà l'acció. Sense neu. Tot glaç es fon davant del foc. Tot cel es torna blau quan s'accepten axiomes de cançons del passat.

Relat de bruna

Sota dos pins de Sant Vicenç,

allà on la brisa acompanya el plor,

més a dalt del que s’espera arribar,

hi floreix una bruna flor. 

Plora ella quan no la reguen, 

riu si l’acaricien

amb dits tendres i històries seves

no ho vol; si vol, quan la besen. 

La natura és bella

com ella a l’ombra de la posta de sol, 

tots dos agafats de la terra i del dol.

A ras, a tocar de pedra,

es clavaran els rocs.

Canta-ho altre cop

fins que et tingui a prop,

com aquelles nits

tu i jo adormits

sense més que la teva pell

cosida a la meva com anell

clavat en els dits esgarrapant

esquena, pit i llom sagnant.

Els meus ulls no veuen més que murs

on hauria d’haver-hi sentiments purs,

qui sap si ja podrits

com els homes envilits

que no confien ni volen creure

quan creure es un deure,

no un capritx de déus

benestants que juguen en feus

dominats per la por.

La por. La nostra por.

Torbament i misèria

de manca de valentia

i confiança sense garantia.

La teva veu s’apaga al baixar,

suplica,

demana,

implora,

prega no arribar al sot

ni al camí tort

que ens allunya més l’un de l’altre

i del nostre astre.

Relat del 2222

Feia dies que Thomas rondava per la primera planta de l’edifici vermell. Anava d’un costat a l’altre amb una cigarreta a la mà dreta. Una cigarreta apagada i pintada de roig, com si algú l’hagués llepat amb tinta d’un retolador escolar. Per moure’s usava una bicicleta plegable, que mai no plegava; ni tan sols per cap d’any. I és que just el dia que van transcórrer aquestes escenes era l’últim dia de l’any, l’any 2222.

Carquinyolis de vinagre:

-Aviat cauran cases sobre els nostres lladrucs, estimat. Aviat ens veurem lligats als ossos de la façana com si fóssim vulgars cavalls.

-Quan dius que ens veurem mai no sé endevinar a què et refereixes…. creus que ens posaran miralls davant nostre per poder-nos veure? Però si és el cas, pensa que jo ja m’he vist moltes vegades. Tantes com has vingut tu a veure’m i a dir-me el mateix fotut discurs dels ossos.

-A tu no t’importa el que em pugui passar, oi? Tens la vida solucionada. Des que vas tornar amb el teu coet espacial que no dius altra cosa que fotut, fotut, fotut. Fotre és el que et caldria. Un polvo darrere l’altre, amb les grapes ben enganxades al cos i movent-se…

-Calla, per Déu, quin fàstic. D’on vinc jo no les fem aquestes coses. Ni caminem a quatre potes. Tens menjar entre les dents, prova de beure aigua, per favor. Que encara vomitaré.

Bròquil per tot Déu:

-No necessito ningú amb qui parlar. Sóc jo, l’home. El mascle. Tinc el meu ganivet esmolat. Presumeixo de la meva vanitat, però no sóc vanitós. Oh, no. Malgrat tot, parlo com si tingués audiència, malgrat tot encara penso que algú m’escolta. I per què ho faig? Quina pregunta més ben feta, quina retòrica que tinc; caldria molta llengua per poder-me igualar. Jo, el vegetarià que menja només carn. Hamburgueses, botifarres, fetge… tot per mi. En la soledat 

m’ompliré de greix i proteïnes. Al costat d’un vell tros de paper pintat amb els colors de la remor del vent passat, seuré per gaudir del més bon àpat del segle. Porteu-me els plats, traieu les safates. Servents, esclaus; obeïu-me! Que la solitud no us faci por. Són punts i seguits, no pas punts i a part!

Canalons de tinta sense romesco:

Aquí hi hauria d’haver un diàleg entre dues persones d’uns trenta anys. Un dels dos era ros, l’altre també. Un tenia els ulls marrons, l’altre segurament també, tot i que no es pot afirmar amb absoluta certesa. Esquena recta, peus disposats l’un al costat de l’altre. Cadira de fusta i mans que es toquen de tant en quant. Era una conversa amb molta gesticulació. Braços amunt, avall, esquerra i dreta. Aleshores ajuntaren el polze i l’índex, tocaren el colze amb el palmell de la mà, mogueren les falanges com si escarbotessin… Seria com jugar a l’Enredos sense taulell als peus, sinó a les mans. Ja és prou estrany que cap dels dos no es quedés enredat a l’altre. Qui sap sí va ocórrer. No es pot saber. No se sap res del que va passar, perquè els llavis no podien jugar. A vegades, les normes es trenquen i quan només valia no parlar, es van besar.

Gall de vaquer i vinagre amb sifó:

-Acaba la nit quan les lletres dibuixen el meu somriure complaent.

-Acaba la nit quan m’abraces en aquest sofà tan atent.

-On aniràs aquesta nit quan tanqui els ulls i viatgi a l’infinit?

-On aniré no t’ho haig de dir mentre m’acariciïs amb el dit.

-Mira la paret de davant i digues què veus.

-Miro la paret mentre et despullo començant pels peus.

-Treu-me tota la roba menys la corbata, si us plau.

-Treu-te-la tu, que no sóc pas el teu esclau.

-Començarà el joc quan deixis de besar-me i em follis fort.

-Comença el joc si acceptes que no ets res davant del mirall tort.

Braç de paio cantant una rumba etíop:

-Amor.

-Amor.

-Hem viscut tots aquests anys…

-Sí…

-Ara ens toca morir.

Relat del que m'agrada

M’agrada quan em parles,

però vomito quan em menteixes.

Desitjo que em besis,

però em destrossa quan et besen.

Anhelo les teves mans al meu clatell,

però ploro quan se les endú un altre.

És tot per mi sentir el teu cor bategar fort,

però es destrueix tros a tros,

batec a batec,

cop a cop,

sec i fort,

com una estàtua de sal

quan de mi t’allunyes.

Relat del somriure

Ni sóc el senyor del meu destí, ni el capità del meva ànima.

Les veles estan trencades i el meu cor destrossat.

Com pot gosar dir, l’altiu,

recolzat sobre l'estrella,

que controlo i guio els meus passos…

si els meus peus ploren sang desesperada,

si les meves mans criden pors esmicolades,

si els meus ulls preguen per dies sense nits,

si els meus llavis anhelen perdre’s en els teus.

Darrere del somriure de la gent,

amagat entre els artells i els seus dits,

s’escampa la boira que no avisa,

s’allunya la valentia que enarbora la bandera

estripada, avui, pels quatre costats.

No em diguis que rigui,

no em demanis que sigui feliç,

tota la buidor que m’emporto de tu

m’arrossega com una llosa

al fons del mar.

Pesarà l’angoixa de saber-te,

m’endinsarà la desesperació de fer-te,

m’enfonsarà el record de besar-te.

Relat de l’ull

Al so d’un ull obert.

Quatre cops nocturns,

és l’estaca d’un moribund.

Sonaran a compàs del temps

que no es detura a la seva ment.

Tres besos a mitjanit,

els dits de la mà cerquen un cor ferit.

Parlaran al ritme de l’últim gemec

que eixirà de la fredor del vent.

Dues cançons de matinada

desperten el tigre havent somiat amb l’amada.

Orfeu desapereixerà al primer raig de llum

que desfarà l’escalfor que li ve de lluny.

Una sensació de vol en llibertat

que aterra de cop als peus de Fat.

No es poden escriure lletres

sobre una realitat plena de fèretres

que ens fan de llit.

Relat de galta

Sota el cel blau pinten els núvols

paraules lorquianes

plenes de frescs amb so de vals.

El museu de les creus

no té salons ni finestres,

només nínxols i mausoleus

esperant garlandes i notes de mort

mullades d’amor i d’adéu.

Pren les contradiccions

d’un cec que no té on caure,

trist i abatut pel fat

de qui ha buscat el somriure

en el lloc equivocat.

Pren les paraules mortes

d’un mut que no salta,

però que corre fugint

de la veritat del piano de Leo.

Pren la veu i escolta aquest vals

prestat al conyac i al bes a la galta.

Relat de juny

Gota de juny, cau al puny obert per sota.

Tinc ganes de tu i tu... tan lluny

seguiràs enllà mentre jo no arribi

al dessota de tot bes no besat

en aquests llavis humits, adés i ara

damunt dels meus somnis perduts

d'una brisa furtada.

Relat de suïcidis

Just quan ell saltava de dalt a baix de l’edifici, la Maria estava veient un programa de la tele sobre els dinosaures. Al seu costat, de la Maria, no pas de l'home que saltava de dalt a baix, hi havia el Miquel, un noi de vint-i-cinc anys que no coneixia la Maria, però que estava content d’estar a casa seva i ben a prop d’aconseguir tocar-li cuixa. La Maria va mirar estranyada el Miquel i li va preguntar què feia a casa seva. Ell, el Miquel, no pas l’home que queia a una lenta velocitat des del terrat cap a l’asfalt, li va contestar que no ho sabia, però que la remota possibilitat de fer-li un petó i despullar-la li agradava molt.

Els dos es van mirar sorpresos, no es coneixien de res; feia una estona no estaven junts i, ara, contemplaven la possibilitat d’unir els seus llavis (els de cadascú amb l'altre, s’entén) amb gran passió. Val a dir que en situacions com aquestes hi ha una reflexió que sovint li passava pel cap, al senyor que estava a mig camí d’obrir-se el cap en xocar contra el terra. Era un pensament poc filosòfic, però molt racional. L’home i la dona se sorprenen pel que no tenen previst i reaccionen de diferent manera segons amb qui actuïn. Imaginem-nos, per un casual, que el Miquel és lleig, i quan diem lleig ens referim a una manca de bellesa tal que vinguin ganes de girar el cap en veure’l. Creieu que la Maria acceptaria que aparegués al seu costat, dins de casa seva, un home que semblés un monstre amb intencions de fer-li un petó? I a l’inrevés el mateix, no sigui que se’ns acusi de sexistes, per pensar en una direcció i no en una altra; si la Maria no fos tan bella, tan esvelta, tan sexual, creieu que el Miquel no sortiria corrents d’aquella casa?

Ambdós es miraven intentant no pensar la causa de l’aparició misteriosa del Miquel al sofà de la Maria. Les mans agafant-se tendrament. Els llavis cridant-se i apropant-se sense presses. Les calces d’ella ben humides. Els calçotets d’ell ben comprimits.

Finalment, sense cançó de fons ni filtres fotogràfics ensucrats, els dos es besaren amb la intenció de despullar-se completament, de fer l’amor, de llepar-se de dalt a baix, de moure’s sense parar, de gemegar sense importar molestar o no els veïns... es besaren i sentiren un soroll, un espetec. L’home que se suïcidava havia foradat el sòl.

Relat de 2016

Era la nit plena de gràcia i de joia. Riures entre els presents i begudes pels absents. Molta cordura prèvia al moment de la disbauxa, quan encara no han sortit tots els cavalls a cavalcar, però sí es preparen els genets per afrontar la dura batalla contra l'enemic letal.

Abraçades amb veus entretallades, silencis amb secrets de fenicis. Mentides absorbides per vides alterades i tanta sang per brollar que sovint eix en forma de llàgrimes. Besos regalats i petites carícies. Tan aviat com va començar la funció, els espectadors ja sabien on acabaria el taló.

Un presentador, amb vestit de festa, anunciava que tot era iniciat, però que tornava al principi. Allà on els gemecs dels nens demanaven aire per viure. La nuesa de la innocència, tants cops tacada pels vestits de la societat endiablada sota tabús de llargues vestidures.

Diuen els homes que entre éssers de la mateixa sang mai no hi pot haver més disputa que comptar un grapat de diners. Conten els homes que quan la dalla se sent afilar és millor deixar-los de comptar.

Llarga com era la taula, podien cabre més d'una desena de deixebles. Si hi haguessin anat, clar. Però no era terra de Déu allà sota la muralla de l'antic port romà. Als pobles s'hi cultiva el culte al foc, no pot apagar-se la flama mentre hi hagi gent que s'estimi, ni que s'odiï a mort o tingui una estaca clavada al mig del cor. Hi havia molt de menjar, tant que no es podria encabir en una llarga llista de pecats mortals. Per molt que hagués vingut el mossèn a revisar el comportament catòlic dels petits dimoniets, per molt que hagués comparegut amb la tranquil·litat que sustenten els de la creu alçada, no hauria pogut beneir tanta menja profana.

Van ser més hores que no pas les comptades en un dia normal, va ser més un regal que no un present, va ser més un passat que no un futur. Agermanats per uns instants, només tacats per una petita punxa de bosc. Ja se sap, al camp s'hi troba una rosella i un card, ambdós sense molestar-se, però pel calmat excursionista no tenen mai el mateix significat.

Jugaven els nens com si fossin nens, lluny de la llarga falç en la que pensaven els adults. Entre música i ginebra succeïa el sant miracle, sense Jesús nat, sense la creu santíssima ni els profetes encomanats; entre tot i això i allò un sol rogenc cremava les cares per fer-les felices per uns instants. Galtes mullades d'aigua amb sal, cors rejovenits de tant bategar.

No tothom pot veure-hi sense els ulls, hi ha qui es nega a tancar-los i sentir allò que és a dins, hi ha qui mostra el rancor quan se sent el fuster adornant el taüt. Potser els plors esdevindran després, quan la pols sigui humana i l'home sigui pols, però l'ocasió perduda, al so de la vida que s'acaba, mai no el podrà recuperar qui entre els vius ha fallat més que entre els morts.

Relat d'astres

M'agradaria saber en què penses quan dius que no penses en res. M'agradaria saber quin to té el color blau del vestit que dius que no és blau. M'agradaria saber tantes coses que acabo odiant-ho tot i desitjant no saber res.

A vegades, quan el cel és gris, quan els núvols han vingut a la ciutat, la tempesta se situa més enllà de les muntanyes i, sense voler, viatjo en el temps per recordar-me com una estrella del rock. Però ja saps, les estrelles són tan a prop com lluny, la solitud es mesura sota una copa de ginebra.

Les estrelles que et criden cel amunt no són més que mentides del passat, il·lusions fictícies que t'agradaria esborrar de la ment. I mentre pensem en tot això, el temps corre sense aturar-se, només deixant pas a la incertesa de les coses més banals.

T'asseus a la cadira, mires aquella taula de fusta, tota ratllada, guixada per nois que han fet d'animals, dibuixada per artistes que han pres per borratxos, tacada per beguts que semblaven serens. Demanes una cervesa i comences a imaginar-te a sobre seu, acariciant el seu cabell, pujant-li el seu vestit, parlant-li a cau d'orella... la temperatura només puja quan astres i planetes volen sobrevolar el cel; però quan els núvols tornen a la ciutat no es veu ni una cosa ni l'altre. Caldrà imaginar, un dia més, lletra rere lletra... nota sobre nota. Toca aquella trista cançó, que jo ja sabré com fer-te un petó.