Sota dos pins de Sant Vicenç,
allà on la brisa acompanya el plor,
més a dalt del que s’espera arribar,
hi floreix una bruna flor.
Plora ella quan no la reguen,
riu si l’acaricien
amb dits tendres i històries seves
no ho vol; si vol, quan la besen.
La natura és bella
com ella a l’ombra de la posta de sol,
tots dos agafats de la terra i del dol.
A ras, a tocar de pedra,
es clavaran els rocs.
Canta-ho altre cop
fins que et tingui a prop,
com aquelles nits
tu i jo adormits
sense més que la teva pell
cosida a la meva com anell
clavat en els dits esgarrapant
esquena, pit i llom sagnant.
Els meus ulls no veuen més que murs
on hauria d’haver-hi sentiments purs,
qui sap si ja podrits
com els homes envilits
que no confien ni volen creure
quan creure es un deure,
no un capritx de déus
benestants que juguen en feus
dominats per la por.
La por. La nostra por.
Torbament i misèria
de manca de valentia
i confiança sense garantia.
La teva veu s’apaga al baixar,
suplica,
demana,
implora,
prega no arribar al sot
ni al camí tort
que ens allunya més l’un de l’altre
i del nostre astre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada