Relat de les encluses

En el plec a plec de la roba

abans estesa

frec a frec tota sola;

En l’escalfor de la tassa

roent en la nuesa

feta temor de cor que glaça;

En l’observador de la finestra

ara i sense cap pressa

fruint la calma de qui busca un astre…

Algú prova de clamar els crits abduïts pel jorn,

cegats per tot.

Qui és tot? Qui crida?

A qui fer cas quan el dia a dia és dia passat

entre l’escalfor dels pins del vent

i el dia final és dia present

entre el pas del temps lentament.

S’estira la corda en divendres,

s’esmicola en dissabte,

diumenge rebenta 

i dilluns torna a començar.

Poden les encluses suportar 

més els cops que la força

les recloses i les ventades

les fulles mortes?