Relat del somrís

Posa't a la pell de la porta
quan colpeja la paret
del meu cor amb sang,
fruit dels dits enjumpits
entre l'enclusa del riu
que ens separa a tu i a mi.

No és un engany,
ni dos, 
és el formós delit
de l'ós que esgarrapa
l'ànima falsa
que mostres mentre cuines
macarrons pels dos,
com si fos la primera vegada
que la primavera 
et porta unes mans
en les que besar-te.

Fes-te un favor
i deixa que caiguin les fulles
dels arbres de davant
just a sobre nostre,
que ens tapin i ens enterrin
amb el passat i la fosca
podrida que sempre
ens ha regat
des del dia aquell
en què em vas parlar
amb els ulls sortits
i el somrís mesquí
de qui busca a la vida
un mirall només per a ella.

Relat de la tarda

Assegut vora de la finestra, els vehicles ensordeixen qualsevol música que posi. La calor em molesta tant que ni traient el cap per fora aconsegueixo que les neurones se'm calmin.

No sé bé què estic fent, no sé què hauria de fer. Però en tardes com aquesta, en les que fer res és obligat, recordo la meva mare i la seva copa gelada; asseguda i amb el cap mig cot, mirant-me amb la vista perduda i el pensament absort. Hi ha moments en què tot allò que hem vist en negre, ho comencem a veure en blanc. Són les raons les que ens duen a fer les nostres accions. Aprenem a perdonar pensant que algun dia ens haurien de perdonar a nosaltres.

No són nits, són tardes acalorades, sense res a fer; més que en pensar en tot allò que ens agradaria no haver fet.

En tinc deu, en tinc quinze. Visc ofegat en un vas de dos gels i una llimona. Porta'm records que no siguin del present. Porta'm de la mà i obre el ventilador. Tothom té dret a equivocar-se, però cada error meu val per cent dels errors dels altres. No seré jo qui faci de jutge, però quan la nit s'acabi no vull viure mai més una tarda com aquesta.

Relat de l'udol

Miquel treballava de nit, 

treballava les mentides que havia de dir. 

Faules que l’arrossegaven perdut

als cingles dels desitjos cremats. 

“No segueixIs aquest camí, 

endreça la vida, 

sigues pulcre amb tu mateix,

trenca el teu passat ple de merda i de traïció”.

Si només tingués un instant,

si pogués veure la veritat davant seu:

una gota al palmell de la mà

i tot seria diferent. 

Miquel seguia sense dir res,

continuava el seu sender

lluny dels verbs que li feien mal. 

Cada nit igual, 

de matí el mateix:

una fal·làcia 

i el seu posat impassible;

un somriure que ho nega tot.

Mes els llops udolen fort,

els seus crits se senten més lluny que a prop.

Tornarà altre cop, 

ho farà ahir, demà.

I tal volta, les banderes cauran,

una a una, sense pal.

Relat a Coleridge

Era migdia, 

entre crits de nens de la ciutat

molt lluny de la badia,

ell i jo encaràvem la soledat.

Mira per la finestra,

estigues ben atent,

de tots els caps que veus,

només un l’has de fer batent.

Passaven els cotxes lentament,

clàxons i improperis,

més propis de la gent

retinguda en captiveris.

No distreguis la teva ment,

ara sortirà un colom

o un albatros abrivadament.

Dispara-li segur el teu plom.

Pensa en tu; les llàgrimes teves,

la boca trencada

i les alegries seves.

No és l’ocell, és la vida afusellada.

El vell mariner ens escolta,

han passat més de mil anys

i encara se’n coneix la revolta.

És ell i els seus afanys.

Relat del castell

Una obscura nit de 1613 han trobat el cap del príncep al llit de la cambra del revolt. Torneu a portar el senyor notari, el poble no es creu que sigui ell. Feu venir el jutge de matinada, cal comprovar si el degollat és aquell que somreia quan la bella dama el cridava.

Soldats i gent de carrer han fet un funeral sobri. Han sobrat fins i tot els capellans que embruten la seva capa. No han volgut saber res de qui predicava el cor abans que el cel. Tampoc han vingut ni reis ni prínceps d'altres reialmes; l'únic regnat amb el que ell creia -deien- era el de l'amor. 

Cop de pala amb sorra, cop de fe sense vida. Encara que han trobat qui volgués enterrar-lo. Arrelaran els ossos entre els arbres del bosc; creixarà lliure un arbre en mig de la natura; serà sempre llavor de nova vida verda entre la boira espessa del feréstec món al qual pertany.

A l'obscura rutina de 2020 han trobat una carta amagada entre els llençols. Ningú no s'atreveix a obrir-la. Ve tacada de sang; sang reial, diuen; sang del poble, creuen.

Obre-la amb compte, princesa, no vessis ni una llàgrima més damunt dels teus llençols tacats d'homes impurs i sense natura. Vigila la missiva no se t'endugui altre cop al bosc, lluny de les pedres i els homes. Tingues cura dels teus vestits, de la teva trista hora en què tot és i res passa.

No et moguis, amaga la teva cara sota el coixí. Res succeïrà ni avui ni demà. Ningú no perdrà el control i seràs una més entre els cortesans de senzill somriure.

Relat dels maleïts

Maleïts els anys que ens han fet grans,

maleïdes les hores que han passat

aquí, entre nosaltres, fent-se cada cop més amples,

més llargues, més dures, més seques:

Caient a plom com el rellotge de la plaça,

quan tocava les dotze de la nit, i les nostres mans s’agafaven, 

s’unien, es fusionaven en una de sola.

Ni agulla ni fulla

que cau de l’arbre

mentre et despulles

entre les cortines brutes

de l’habitació del costat.

Imagina un minut, un moment

trist i adormit, que torni

que demani, per tu i per mi.

Imagina aquest instant perdut

entre tantes llàgrimes

adolorides de tan cremar-nos la pell

a força d’arrencar-nos el cor

sense permís.

Ara que el tens, bufa’l,

escup aquest agre moment

que ens separa

entre el passat i l’avui,

entre les mans i el sofà.

Tots aquells somnis que vam escriure

en arenes de platges perdudes,

en papers de bar arrugats,

en els nostres braços nus,

en cintes de casset de noranta minuts,

en fotografies de metro per un euro, 

en punts de llibre ja gastats,

Tots aquells somnis que vam escriure

per esborrar-los i crear-ne de nous.

Maleïts els anys que ens han fet grans,

maleït el mirall que em tallarà les venes.

Relat de simpatia

Tenia la pell tan gastada que, quan seia, els ossos s'enganxaven a la cadira. Viatjava amb gasolina cremada sobre les seves sabates destrossades. Era culpable, era vida i era mort desesperada. Arrossegant-se pel terra de matinada, el seu lloc era un banc desmanegat del mig de la plaça quan arribava el migdia.

Un dimarts, 15 de juliol, quan la suor de la pell li cremava el cor, la va veure passar, va fer un gest, va allargar la mà. Va tenir-la a tocar, a menys d'un pam de sentir altra vegada la seva calor, però no es pot ser brau si s'ha sigut massa salvatge.

Va ser aleshores quan, enfonsat en el pou més profund de la seva vida, va tocar fons. L'havia tingut tan a prop que va poder viatjar enrere per no tornar mai més endavant. Allà, entre els mil quilòmetres que hi ha al pretèrit, estava ell. En aquella habitació obscura, tenebrosa, feta per no obrir mai les finestres,  s'havien colat massa ocells per fer-hi niu.

Assegut al terra, la contemplava ballant al ritme dels Stones. La música rebotava per les parets i retronava dins seu, la falta de mobles n'era la culpable. Una espelma il·luminava l'acció, una espelma amb la cera exhaurida fins a la meitat.

Porta'm amb tu, deixa que vingui a través dels tambors, vull conèixer Jesús plorant. Vull netejar-me les mans i saludar-te aquesta nit. S'acabaran els misteris i navegarem per les vermelles venes que ens beneeixen. Passa'm la goma, pressiona aquí i deixa'm presentar-me. Sóc com tu, sóc com ell, no porto cua, però ja me la deixaràs. Si vols saber el meu nom, allarga aquesta agulla, permet que sigui meva.

A ella no li calia roba per ballar, ni tan sols públic per ser adorada. Esvelta i blanca, el seu cos lluïa movent-se totalment nua sobre aquell terra de ciment. Feia dies que no es rentava els cabells, ja mostraven el color de les mines del seu pare. No duia joies, ni collars, ni tampoc cap anell daurat; tot i tenir el llaç més fort allà davant seu, assegut, amb el braç estirat i entrant a l'autopista de l'infern.

En altres èpoques aquella trobada hauria acabat bé. En altres temps els nois els haguessin recollit i els haurien portat a casa, cadascú a la seva. Haurien vomitat al costat del llit i tot temps hauria conegut el futur. Però aquella cita va ser com la de Dante, com la dels Stones, per etapes i mirant-se als ulls.

Encantat de conèixer-te, deixa'm que torni altre cop al principi, on el final es troba al banc desmanegat de la plaça de la ciutat. Deixa'm veure't altre cop a un pam de mi, movent la cintura i girant la cara per no mirar-me als ulls. Sé que vas notar el meu alè, el meu últim sospir escapant-se del meu cos per darrera vegada. Ho sé, perquè quan jo ja no hi era, una suor freda va recórrer la teva pell. 

Relat de budells

Fa temps una vella xaruga em va explicar la història que li havia passat a la seva àvia, una dona que va viure més anys que cap altra de les persones que habitaven aquell poblet tan petit que sovint s’omplia de turistes, sempre i quan no hi fes mal temps ni fos dia laboral.

Cert és que el que us explicaré poc deu tenir a veure amb la realitat d’allò que va ocórrer, però si fos per mi, us diria que tot és tan correcte com ho podria ser qualsevol altra història, fos o no fos contada en un marc com el de la nostra vila.

Succeí ja fa molts anys, allà dalt de les muntanyes, on res ni ningú hi accedia, entre d’altres coses perquè per moure’s hom emprava burros i els seus propis peus. I per pujar al cim de la muntanya torta calia molt més que un parell d’espardenyes o un ruc prim i afamat.

El prat estava tot podrit, malalt a més no poder. Ni els animals podien menjar, ni els pagesos recollir ni sembrar. Els homes es morien de gana, les dones també, però abans queien nens i animals. Tots esdevenien morts per culpa de la fam que els perseguia des què s’aixecaven fins que s’anaven a dormir. Es diu que encara ara es pot sentir l’eco rebotant per la vall causat pels sons dels budells que gemegaven amb tanta força.

Allà dalt, on ens hem situat fa una estona, hi deuria haver algun àngel o ésser misteriós... Un espectre o qualsevol altre cosa enigmàtica. Ho dic jo, cert, però també ho diuen els que ho pensen. Alguns conten que sabien de qui havia vist una silueta recorrent aquell escarpat terra altíssim, ple de roques i d’arbres gegants. Alguns narren un moment en concret, en el que Déu es va aparèixer per donar-li, a la persona misteriosa, un encàrrec celestial. Tocat per la fe divina, la seva missió seria castigar tota la vall. I així va ser com va esdevenir la nostra trista història, d’un home, d'un Déu i d'un seguit de vilatans explicant el que els hi havien explicat per donar creença a allò que altres havien vist, sentit o pressentit.

Des d’aleshores vam créixer sense l’abundància d’altres èpoques. Mirant com el blat no creixia ni esdevenia res. No vam ser capaços, diuen, de canviar el recorregut del nostre poble. I mentre expliquem aquesta llegenda, una vegada i una altra, Déu segueix allà, parlant amb no se sap qui, explicant-li no se sap què, per deixar-nos amb un càstig que ens té a tots ben intrigats.

Relat d'arrugues

T’imaginava vella i arrugada, sense dents i amb les mans tremoloses, agafant els meus fills amb temença i amb unes ungles trencades. T’imaginava feliç comprant flors al carrer de baix, caminant per la Gran Via, allunyada d’aquella finca gran i trista. Ho feia i et veia entre somriures de la gent amb qui parlaves. La peixatera, el flequer, la florista i tots els que et veien et saludaven i volien saber de tu.

T’imaginava a la ciutat de la pols, on els plataners dibuixen l’aire. En un pis petit i ben arreglat; a prop de casa i amb la ment clara. Et dibuixava sortint del Liceu, ben arreglada, sola o amb amigues; sense témer l’atac de ningú perquè tu ja ho hauries donat tot.

No em costa veure’t amb els indigents, parlant amb ells i portant-los croissants i llet calenta. No em costa escoltar-te amb una veu tremolosa, agafant-la mà dels teus néts i dels teus fills. Ho faig ara i fins que em mori. Perquè el record de les coses que no han passat segueixen sent igual d'importants que les que han sigut. El temps va cremant la nostra pell i em fa feliç veure’t dormint al banc de la plaça, aïllada del trànsit infernal i de la grisor del cel. M’alegro en veure com dorms profundament en un somni que no passa fins que ens l’imaginem.

Relat de sardines

Es veu que ara, quan les sardines suren a tocar de la platja, el Senyor Rius ha tornat per anar descalç. He tingut ocasió de parlar amb ell, de comprar-li unes sabates i aconsellar-lo en vestimentes. Ara, quan les sardines porten petroli als llavis, he viatjat en autocar cap al passat.

Pels qui no el coneixeu, el Senyor Rius era un home peix, saltava com si en lloc de cames tingués cua, queia com si volgués nedar, però no en sabia. A vegades s’estirava al banc tot atronitat de sota la porxada, sí, allà al claustre, on les plantes conviuen amb el gris de les pedres centenàries. Quan ell parlava, el forat de la Universitat prenia sentit, era el pas ample i constant que qualsevol coet necessitava per viatjar estrelles enllà.

Una tarda qualsevol, sense ser necessari que fos a la Facultat, o a l’Institut, o al carrer aquell que tenia unes escales que baixaven, o pujaven, es va amagar darrere d’un arbre de tronc robust. No recordo si era un plataner d’aquests que ens alegren la primavera amb les al·lèrgies, o un pi d’escorça dura i aspre. Els seus amics el buscaven, cridaven tant fort que tothom ho podia sentir. Podia sentir aquells gemecs que no tenien res a veure amb els de la Laia, aquella noia prima, de cames llargues i sinuoses, que lluïa sempre la seva cintureta posant-se vestits cenyits i estridents. Quins pits que tenia la Laia, eren grans, però no exagerats. El que sí semblava exagerat a molta gent eren els seus crits. Com cridava la noia! Cada cop que algun amiguet seu pujava al tercer pis, que és on ella vivia, començava un recital de sorolls -causats per culpa d’un llit mal fixat- i de crits salvatges; tan salvatges com les frases que deixava anar. Després de cada cita els veïns sortien al carrer, alguns per la porta, d’altres pel balcó, tots volien veure la cara de l’amant destrossat, humiliat, reduït a la mínima expressió.

El Sr.Rius havia buscat un amagatall que ningú s’imaginava. L’arbre no era molt gran, el tronc tampoc. A més, ell treia el cap tot sovint per fer ganyotes al costat dels qui l’estaven buscant. El problema va sorgir després de vint-i-quatre hores de recerca. La gent, així en general, com qui diu la gent del poble, la gent del barri o la gentussa, es va preocupar per no haver-lo trobat. Ell seguia sortint a saludar, però no el veien, per molt que s’hi acostés quedava sempre fora de la visió dels altres. La policia va iniciar un dispositiu amb un gran desplegament de personal. Llums, gossos, altaveus. Res. Ningú no va poder-lo trobar. Ell estava allà. Però no tothom tenia la seva capacitat per veure les coses tan clares.