Es veu que ara,
quan les sardines suren a tocar de la platja, el Senyor Rius ha tornat per anar
descalç. He tingut ocasió de parlar amb ell, de comprar-li unes sabates i
aconsellar-lo en vestimentes. Ara, quan les sardines porten petroli als llavis,
he viatjat en autocar cap al passat.
Pels qui no el
coneixeu, el Senyor Rius era un home peix, saltava com si en lloc de cames
tingués cua, queia com si volgués nedar, però no en sabia. A vegades s’estirava
al banc tot atronitat de sota la porxada, sí, allà al claustre, on les plantes
conviuen amb el gris de les pedres centenàries. Quan ell parlava, el forat de
la Universitat prenia sentit, era el pas ample i constant que qualsevol coet
necessitava per viatjar estrelles enllà.
Una tarda
qualsevol, sense ser necessari que fos a la Facultat, o a l’Institut, o al
carrer aquell que tenia unes escales que baixaven, o pujaven, es va amagar
darrere d’un arbre de tronc robust. No recordo si era un plataner d’aquests que
ens alegren la primavera amb les al·lèrgies, o un pi d’escorça dura i aspre.
Els seus amics el buscaven, cridaven tant fort que tothom ho podia sentir.
Podia sentir aquells gemecs que no tenien res a veure amb els de la Laia,
aquella noia prima, de cames llargues i sinuoses, que lluïa sempre la seva
cintureta posant-se vestits cenyits i estridents. Quins pits que tenia la Laia,
eren grans, però no exagerats. El que sí semblava exagerat a molta gent eren
els seus crits. Com cridava la noia! Cada cop que algun amiguet seu pujava al
tercer pis, que és on ella vivia, començava un recital de sorolls -causats per
culpa d’un llit mal fixat- i de crits salvatges; tan salvatges com les frases
que deixava anar. Després de cada cita els veïns sortien al carrer, alguns per
la porta, d’altres pel balcó, tots volien veure la cara de l’amant destrossat,
humiliat, reduït a la mínima expressió.
El Sr.Rius havia
buscat un amagatall que ningú s’imaginava. L’arbre no era molt gran, el tronc
tampoc. A més, ell treia el cap tot sovint per fer ganyotes al costat dels qui
l’estaven buscant. El problema va sorgir després de vint-i-quatre hores de
recerca. La gent, així en general, com qui diu la gent del poble, la gent del
barri o la gentussa, es va preocupar per no haver-lo trobat. Ell seguia sortint
a saludar, però no el veien, per molt que s’hi acostés quedava sempre fora de
la visió dels altres. La policia va iniciar un dispositiu amb un gran
desplegament de personal. Llums, gossos, altaveus. Res. Ningú no va poder-lo
trobar. Ell estava allà. Però no tothom tenia la seva capacitat per veure les
coses tan clares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada