L'Eric feia dies que suava. El seu cos era tan moll com les
notes del vell piano del pis de dalt. La humitat calava al seu cos, quedant-se
enganxada, sense possibilitat de treure-se-la del damunt.
Des de fora el veien per la finestra, no tancava la persiana
mai. Era objecte de mirades, d'anàlisi i d'introspecció. Poques vegades mirava
cap enfora, però sabia que ells estaven allà. Menjant els seus plats dolços per
esmorzar, bevent begudes alcohòliques per dinar i sopar. Comentant totes les
accions de l'home moll.
No passaven ni dues hores que ja s'havia de canviar, fora
pantalons, fora samarreta, fora mitjons, fora roba interior. Despentinat,
barbut, mig brut i disgustat per no saber-se orientar. De nit tot era tan fosc
com de dia. Parpelles mig tancades i el passadís massa llarg. Anar d'un costat
a l'altre crea dificultats extremes per qui no controla els sentits. Estirat a
terra sap que és objecte d'admiració. Té a dins quelcom que el crema, no sap
què és. Desitja acabar amb aquell moment i el desig és tal que viatja molt més
enllà, sense llums, sense dia ni nit.
Petita ferida al cap, petita gota de sang al front. El dit
índex repassa el lloc de l'obertura. Ja torna a estar entre els mortals. Se
sent millor. Percep aquell monstre interior a dins seu, però dormint, relaxat,
ja l'ha ferit, ja en té prou, per ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada