Relat dels plans

Ara que és hivern aviat és fosc. A tothom li ve de gust seure al sofà i veure una pel·lícula, sol o en companyia. Una pel·lícula de riure o de por. Estar sol a casa i notar com a les fosques apareixen ombres darrere de les cortines és un dels millors plaers d’aquesta estació.

Així ho pensa ella quan arriba a casa, posa el televisor en marxa i busca alguna cosa que li vingui de gust; però de cop i volta se li encén el cos i li puja la temperatura. Decideix, aleshores, canviar de plans. Tanca la tele i va cap a la seva habitació. S’estira al llit i busca pàgines porno a l’ordinador. De seguida troba el que busca. Una web de menjar podrit. Menjar que han deixat a l’abast de cucs i ple de femtes. Tot tipus de verdures, peix, carn, ous... en un estat de putrefacció total.

Mentre mira aquell espectacle de la natura, té la mà a l’entrecuix, per dins de l’única peça de roba que porta: un tanga vell i gastat. S’acaricia el clítoris amb ritmes intermitents i, al costat del llit, hi té un cubell sempre preparat. Un cubell brut que fa dies que no neteja. Cada cop està més calenta: Amb la mà dreta es masturba i amb l’esquerra es posa els dits a la boca, ben endins, fins a provocar-li nàusees.  No tarda en sortir el primer raig de vòmit. La meitat cau fora del cubell. Ha tret el berenar. Però vol treure més. Segueix passant un dit per sobre del clítoris i un altre fins a la campaneta. Segon raig, amb grumolls inclosos.

Té el cony xop. No para de gemegar. No li importa que els veïns la sentin. És el seu moment i ningú ni res l'aturarà. Tercer raig. I quart. Cada cop li surt menys menjar. Cada cop eix més líquid. Quan està a punt de l’orgasme para. Para per poder continuar. Però al seguir amb els seus moviments li brolla sang de la boca. No li queda ni bilis.

Per fi, arriba a l’orgasme i, entre llàgrimes, crida. Crida tant com pot. Té una mà plena de correguda i una altra plena de vòmit. És hora de dormir, ja ho netejarà quan es llevi.

Relat del No

No crec en les persones,

perquè jo no soc persona.

No crec en la veritat,

perquè és una mentida.

No crec que sigui viu,

perquè a poc a poc vaig morint.

No crec en el futur,

perquè ràpidament esdevé passat.

No crec en mi,

perquè he volgut ser tu.

No crec en el silenci,

perquè es trenca quan es parla.

No crec en els teus crits,

perquè callen per matar-me.

No crec en les cicatrius,

perquè han sigut ferides.

No crec en els inicis,

perquè provenen de finals.

No crec en les llàgrimes que em dolen,

perquè en el dol s'assequen.

Tot el que he tingut ha sigut res.

Crema Roma, crema ara,

abans que Neró i Tàcit

en busquin els cupables.

Relat del mugró

Cap a on vas mugró satinat?

T'ix el cuc a poc a poc

pel forat que havia d'alletar?

Desapreixen els pèls de l'entrecuix

ensangonat quan, sense pietat,

els arrenco, 

els extirpo,

els succiono,

els xuclo...

amb les dents com ho faria,

si pogués, la fera enrabiada

amb el cor de la seva estimada.

Tens el cos morat.

Dels cops que t'han donat

n'has fet escuts de saliva.

Gasta les llàgrimes negres d'oliva

podrida,

xafada,

deprimida,

esgotada,

trista...

com et mostraves a l'albada.

Les hores són agulles clavant-se

en braços nus a l'espera

de la sangonera que afila

les dents,

les urpes,

les mans,

les navalles

del crepuscle hivernal,

enlluernat del verd de la lluna

que muda de color celestial.

Relat de Gomorra

M'omples els ulls de tristesa,

Me'ls omples a poc a poc...

Com la boira s'apodera dels camps als afores

O la brossa regna al paradís a Gomorra.

Creure està sobrevalorat

quan el qui vol creure

deixa les regnes del cavall

mutilat, escapçat i apedaçat

per qui volia carn i va cercar

foc encès a la vall.

Hom té el que busca.

Busca l'home qui el troba.

Trobareu paraules justes

a tanta misèria;

perquè el cor ja no deixa

creure, seure i jeure

amb qui volia sang i va descobrir

llàgrimes de queixa.

Soc res infinit, multiplicat

pel buit que s'ha endut el vent

quan tu parlaves a mitjanit.

Relat de l'interlocutor

Cel clar d’hivern

de Barcelona em fas estar,

en dies de bufanda com avui,

enamorat fins el moll de l’os.

Os podrit de ràbia i de dolor.

Oh, sí; oh sí,

os corcat per dins i embellit per fora

per dicotomia permanent del camí

en el que erren els nòmades

sense pany ni clau.

Amb el tic-tac clavat

com pistola romanent al clatell

aquest jorn tan bell

i sorprenent en la mesura

que tot es torna blau d’un gris

melangiós d’allò que es té,

es tenia o es volia.

No em preguntis, 

oh, amant interlocutor,

qui és l’ésser que no plora

per falta de llàgrimes

quan al mirall n’hi sobren

a totes les hores mortes.

Relat de la drecera

Aquell nadó que neix, aquell nadó que mor

entre el plor de l’amargor i l’aixopluc

de la sensació morta de les hores compassades.

Tornaran els silencis entre les fonts

que brollen aigua bruta,

entre les mans plenes de sang eixuta,

entre els ulls curulls de llàgrimes seques,

entre tu i jo i la distància somorta.

Pinta la cara el negre de l’obscuritat

quan a cavall munta el genet

desbocat i salvatge, ja cansat,

per avui i per demà.

Només pensa descansar seré

jo, seràs tu, serà qui ens acompanyi

en el camí al buit de l’eternitat.

No hi ha drecera quan és tan poc,

és tant i massa, és excessiu

el dolor intern de qui no gosa viure

si no és la vida triada.

Relat de cuir

He cosit el cor amb cordills

de budells plens de sang morta.

L'he cuirassat amb les dents

caigudes del disgust mortal.

He menjat animals dessagnats

clavant-me els seus ossos

a les genives de llàgrimes estan.

He begut la suor de lluita forjada

entre crits de condol

per la meva mort sobtada.

No he pogut veure el meu enterrament

entre sanglots i agenollaments

de qui no van creure en mi eternament.

Relat de llàgrimes

Des de dalt de la muntanya, davant d’un paratge infinit: res. Res i tot. Aire pur i net. Arbres que cobreixen amb les seves verdes fulles la dolça terra. Ocells cantant de copa a copa. Un blau amagat que es pot tornar gris encisador en qualsevol moment. Res perquè res és tot. I quieta davant la immensitat del moment, sobre una gran roca, només sent: res. Res i més. Alegria d’estar amb qui estima. De sentir-se sola i acompanyada. De veure’s ella mateixa aprenent de la seva vida.

Llarg és el viatge, no pas a la muntanya, sinó a l’interior de la calma.

Lluint la seva llarga i encisadora cabellera, la Brisa, per molt d'aire que doni als altres, també necessita respirar. No ploris al país de la llàgrima, riu, somriu, contagia la teva energia, que el món la necessita.

Relat de mudes

He vist unes passes mudes,

retronaven al passar per

les fosques roses que, 

sense anhels de ser vistes

ni reconegudes, eren

tristes i mancades de mels

dolces i perdudes.

Aviat sabran les parets

on caure i on aixecar-se,

on cridar i on callar,

on buscar i on trobar,

on recloure's i on exposar-se.

Ho sabran sense que tu

els ho expliquis, els ho diguis, 

els ho neguis, els ho robis.

Quan l'aire falti entre

els records exhumats,

els esquelets s'alçaran a fer-te companyia. 

No esperis aquest moment

asseguda sobre la negra llosa

del nínxol de les teves esperances,

no arribaran més que soles

il·lusions amarades de llàgrimes callades.

Relat de banys

I es banyaren les llàgrimes saltant

entre l'escuma del mar enfadat.

I fugiren les pors entre l'esglai

d'un cor que queia a trossos

i la brisa fregant-li l'esquena

corbada de tant plorar.

Relat de ganes

Quan un no té ganes de fer res,

les desil·lusions l’omplen

fins al punt de tenir els ulls negats

de llàgrimes que no troben a on caure

ni a on morir.

L’arena llisca veloçment per

l’embut del temps furient,

esvaït, esfumat;

per on es colla tot el que passa

i tot el que es cola.

No cavalca el genet

ni amb forces ni sense elles,

quan darrere seu la daga

li pentina la cabellera.

Tornaran a volar les orenetes

amunt i avall com les nostres vides,

amagades de la por del futur

i de l’oblit del present,

arraconades mentre el fred ens gela

el cor i les llàgrimes que ja no cauen

segades per una vida sense somnis.

Relat de sorra

He d’escriure un conte per dormir. Ho faré després d’omplir de llàgrimes el meu cor. Necessito que estigui ple d’alguna cosa semblant al que li dieu vida. Sóc conscient que res del que faci no podrà mai ser sensible; la vida és injusta i crea ràbia. La indignació és part essencial dels nostres sentiments. La teva mà, sempre amb les venes marcades, allarga els seus dits per poder tocar els meus. És hora de dormir, cal que t’escrigui un conte, després descansarem, junts, plegats, abraçats, fins l’eternitat.
La sorra cau enduta pel vent. S’amuntega formant aquelles dunes infinites que dibuixen el desert. Abans de dormir, podríem dedicar-nos a comptar cada un dels granets. Jo n’agafaria un, te’l donaria, l’enumeraríem i el deixaríem altre cop al terra. En prendríem un altre, i després més, i més. No voldríem pas comptar-los tots; no som tant agosarats, però ens agradaria tenir un lloc on el temps no jugués en contra, tot el contrari, qui no té pressa per comptar, li guanya la partida a Chronos. Un granet i un altre, deixant-los escapar entre les mans. Rient si ens descomptéssim, tornant a començar. És tan llarg el desert, sembla infinit, etern. El seu camí interminable és la millor drecera que ens espera. Pren les ganes d’estar amb mi, amb nosaltres, amb ells, amb tots els que estimes. No cal que portis records ni esperances. Tan sols ens caldrà enumerar, un per un, tots els granets de sorra i aconseguirem ser immortals.

Relat d'ombres

A vegades circulo pel trist pensament de recordar moments tràgics que no he viscut. Ho faig endut per l’enuig de qui té aprensions doloroses dins l’imaginari. Aleshores és quan veig aquella ombra bellugadissa, que m’embogeix i em demana permís per entrar en la follia. La busco per tot arreu, darrere la porta, al passadís, a la cuina. N’estic segur dels meus pensaments, ella hi és; però no la veig.

Calmat, relaxat; retorno als meus afers, intentant oblidar aquell ésser misteriós que només jo percebo. Poso una lletra darrere l’altra. Escoltant el soroll de la buidor de sentiments. L’abisme en el que pot caure una ànima perduda és menor que l’extens abast de l’univers.

M’encamino amb fervor i pas ferm. La drecera me la faig meva. Sóc jo qui dibuixo el camí. No hi ha perill de perdre’m, penso; més tot el contrari succeeix. En la pròpia voluntat és quan més errem els nostres passos. Així que acabo sucumbit a un destí no volgut. Per les galtes cauen llàgrimes plenes de sal. Sal que s’enganxa a la pell. Pell que s’erosiona amb el temps. Temps que ens porta a la mort.

Dins de la caixa de pi no hi ha ningú més que jo i la meva ombra inexistent. Em demana permís per aparèixer, però sense la llum de la vida no pot ocórrer res.

Relat d'artificis

Sota d'un dubte en forma de núvol m'he llevat aquest matí. Fa estona que hi penso, però ara no puc fer altra cosa que rentar-me els ulls i pensar que m'hi tiro salfumant. Agafaria la cullera de la cuina, aquella que tenim per fer un plat especial sud-americà, aquella que té el perfil afilat. Me la clavaria a l'extrem de la parpella i extrauria la meva pupil·la. Ho faria buscant el dolor més gran que pugui existir.  Però no m’atreveixo. Aquest sèrum m'anirà bé per plorar. Un parell de gotes i llestos. ja ploro. Estic trist. M'ho va dir la farmacèutica. Ella sí que en sap. Em faria plorar ràpidament. Però mai ha volgut portar-me a la recambra i ensenyar-me a posar-me trist. Potser si em vestís... Sí, aquests pantalons ja serviran. No m'importa que estiguin bruts. Ella no s'hi fixa en aquestes coses. Seria estúpid que ho fes. Mira com mira. Observa com m'observa. Escolta com em parla. Quina veu. Estic trist. Mira. Ploro. No riguis, dona. Estic molt trist. Tinc un fervor interior que no em puc treure de sobre i vull que m'ajudis. Segur que tens alguna cosa per mi. Segur. Les teves llàgrimes de dolor perdut em van molt bé. Quan vull sentir, quan vull ser com tu, me les poso i ploro. Durant uns instants m'assemblo tant a tu. Em miro al mirall i em veig les pupil·les humides. Cauen pel costat del nas aquells sentiments artificials, però ningú no ho sap. Ni tu. Ni jo. Dóna'm la mà, si us plau. Porta'm allà. Promet-ho portar-me bé. Resoldré tots els meus dubtes. Sense cullera; sense sèrum, sense plorar; només em caldrà mirar-te una estona quan parlis i per fi, en acabar el relat, ja sabré si m'he enamorat.

Relat de caporals

-Avui serà un dia complicat. -Diu el caporal.

-Avui ho serà... -Respon el soldat.

-Recordes el dia en què vam perdre tots els companys? Recordes aquell maleït dia en què van caure les bombes mentre dormíem? No cal que contestis, ja sé que el deus recordar cada matí, cada migdia, cada nit. Jo també, el tinc gravat a la memòria com es marquen els animals amb ferro calent. No puc treure'm aquell so espantós que produïen els ossos en trencar-se. És el fil musical de la meva vida. Per no parlar dels malsons plens de sang i vísceres. Els palpo cada matinada. Sento el ferum dels budells i els vòmits dels nostres col·legues. Ho tinc tot tant present...

La pluja cau incessant. La gespa humida produeix aquella olor que els hauria de transportar a les seves terres natals. Els dos van créixer junts. Una casa al costat de l'altra. Els dos van jugar plegats, al mateix jardí. Quan els pares renyaven a l'un, l'altre ho sentia des de casa seva. Les llàgrimes nocturnes, plenes de tristor i d'amargor, eren compartides. Estudis, noies, baralles, drogues... van iniciar-se plegats en el desgast humà de la societat.

La unió que els mantenia forts no els va servir de res quan van haver d'ingressar a l'exèrcit. Un cap a la zona de ras, l'altre cap a dalt de tot. L'amistat desapareix quan no resta en nivell horitzontal.