Relat del missatger

En vint minuts haig de pensar una història porqueta, porqueta. Una editora d’un diari poc conegut m’ha demanat que escrigui a raig, sense pensar-me res de res. La veritat és que se’m fa una muntanya enfrontar-me a tal repte, així, com si res, vestit amb el pijama i encara amb el cafè sobre de la taula. El fumet que desprèn em servirà d’inspiració. Sense feina i sense res més que un antic record seu només em queda treure’l de l’armari i recordar-la.

No ens vam conèixer mai, però una vegada, entre somnis, em va enviar un paquet a través d’un missatger. Recordo obrir la porta del pis en calçotets, mirar la cara del missatger i observar com encara duia lleganyes incrustades a les parpelles. Em va donar un paquet ensobrat i no em va dir ni de part de qui venia.

El vaig obrir al meu despatx, sense il·lusió ni ganes. Primer el sobre de plàstic, després la caixa de cartró. Un sobre de paper contenia una petita carta. Ella es presentava. Havíem sigut amants en el futur. Em regalava les calces que un dia li trauria, em deia. Estan impregnades d’una passió lenta, cuinada a poc a poc. 

Les vaig olorar, certament era així. Totes les nostres converses, les nostres trobades, aquelles esgarrapades a l’esquena, les mossegades als llavis, els cops durs i constants de moviment cos a cos, les carícies suaus i els dits lliscant lentament per la seva esquena. Tot era allí abans que succeís.

Tot era ahir, a partir de demà, amb una correguda amarada en un preuat record del que passarà.

Relat de despatxos

Deien que era un home ordenat, organitzat. Controlava gairebé tot el que passava en aquell despatx. En un mur, no molt alt, però sí molt allargat, col·locava una innumerable quantitat de papers amb tot d'anotacions a cada un d'ells. Era el controlador en persona. Però, a ulls del nen que passejava per l'oficina, era un presoner més. Veia com marcava unes ratlles sobre els dies del seu calendari. Cada matí, quan arribava a la feina... ratlla. Els mobles eren les reixes. Els caps eren els agutzils. No veia mai la llum des de la seva taula. Al marxar, fitxava, al entrar, també. A dins, no sentia l'aire exterior. No parlava amb ningú. No era feliç.

El nen a vegades es passejava pel seu costat; ho feia sense sentir la por que regnava en aquell ambient. Era tan innocent que no podia sentir la tensió que es respirava. 

Un dels dos semblava el gran, l'altre el petit. Un dels dos semblava el lliure, l'altre l'esclau. A ulls dels més grans, aquell nen el destorbava. A ulls dels cecs, aquell nen el salvava. 

Relat de lavabos

El Roger no porta més de dues hores a la feina i ja està suant. La seva feina no comporta un desgast físic important; ja que és administratiu i l'única activitat corporal que desenvolupa és la de les mans, en teclejar els números que ha d'introduir a l'ordinador. Però, tot i això, sua. La seva companya de feina, la Cecília, li provoca una alteració neuronal i hormonal que, inevitablement, acaba convertint-se en un malestar general; és a dir, en una suor descontrolada. 

Ella es col·loca davant seu, posant-li el cul gairebé a un pam de la cara. Sempre té alguna cosa a recollir del terra, mai deixa passar l'oportunitat de mostrar-li el seu cos, ben arrapat a la roba ajustada que porta. Ell, com és d'esperar, té temptacions de tocar-lo, però no ho fa. Es controla dia sí i dia també. Ella repeteix aquestes escenes cada jornada laboral. Aquest fet, per un costat, li agrada; però per un altre, el torna boig. Per culpa seva tot el dia va calent com una moto i no pot fer res per solucionar-ho.

Avui, dimecres quart de l'any tercer de la fundació de l'empresa, el Roger no pot aguantar més i després de què ella se li hagi apropat a escassos centímetres de la seva cara, per recordar-li una feineta pendent, ha decidit seguir-la fins al lavabo. Té molt clar que l'enxamparà, que la grapejarà, que serà molt brut i sexual amb ella, però llastimosament ella entra al de noies i ell al de nois.

Bull tant la sang per les seves venes que no ho dubta i comença a tocar-se. S'excita pensant en el seu gran pitram. Se l'imagina entre les seves mans, grapejant-li les metes de forma bruta, a anys llum de la conducta que té habitualment amb ella, sempre atén, cordial, cavaller. El lavabo deixa de ser tal i es desplaça a un món irreal, on pot despullar-la i treure-li la roba, insultar-la, humiliar-la, fer-li pagar per tots aquests dies de sofriment sexual que ha patit. De tant en tant torna al món real, però no para de moure la mà, li dóna morbo estar allà, tan aprop de l'altre lavabo, tocant-se. S'adona que no ha tancat la porta amb el pestell de seguretat; això encara el fa excitar més. Creu que ella entrarà, s'agenollarà i acabarà la feina amb els llavis. Està al punt màxim quan deixa anar tot el líquid enganxifós disparat en direcció aleatòria, té els ulls tancats i fa un petit esglai. Quan els obre veu el Director General de l'empresa,  obrint la porta i amb la seva camisa de tres cents euros tota ruixada.

Relat de despatx

El rodamón del barri s'apropa a la secretària, que camina de casa a la feina, i li diu:

-Entre núvols s'amaga la lluna fugissera, qui la pogués tocar ni que només fos una estona... M'hi atansaria perdent l'esma i amb follia.

Ella tira una moneda a l'interior del got de plàstic que aguanta l'home pobre. A dins, quatre cèntims mal comptats. A fora, una mà plena de durícies i unes ungles brutes i llargues.

-Gràcies, preciosa. -Li diu esperant que es giri i, així, poder-li veure la bella cara. Però ella segueix endavant, sense fer-li cas. En el seu caminar, mou el cul  d'una forma que, inevitablement, provoca l'exaltació de tots els homes que el veuen.

L'home llefiscós s'aixeca del terra, pren el cartró on anota les seves poesies urbanes i torna cap a casa. Es dutxa, s'afaita, es vesteix bé i es planta a l'oficina de la seva admirada. 

Es presenta com un client més. Aviat la sedueix. L'agafa del braç suaument, apropa la boca a la seva orella i, en veu baixa, li xiuxiueja alguna cosa.

-Tanca la porta del despatx, treu-te l'anell i deixa que la taula faci de tu i de mi uns animals salvatges.

Relat de professional

Per un moment va pensar en fer anotacions sobre les anotacions. Qui sap, potser amb un altre color, marcar-ho, comentar-ho, fer d'aquelles lletres una conversa imaginària, però, al cap i a la fi, molt real; perquè era, ni més ni menys, la unió de dos pensaments sobre una mateixa cosa. I això és una conversa, no? Ja ho tenia decidit, va agafar un bolígraf vermell i anava a comentar una citació que ella havia fet: "Allò que per a uns és bo, per a d'altres és millor". Fins i tot sabia què havia de posar: "Allà on guanya un, perd l'altre". Però la casualitat, o no, va fer que en el mateix instant que posava la punta sobre el paper, algú toqués a la porta. Era la secretària.

Naturalment ho va deixar tot de banda, amagat dins del calaix; tant el llibre físic, com les seves idees imaginàries. Va centrar-se en els negocis i va xerrar durant mitja hora amb la seva companya de feina. Ella era una dona molt professional. No només perquè sempre arribava puntual i marxava quan ja ho havia acabat tot; sinó perquè es desvivia per la seva feina. Rumiava coses que li anessin bé al seu cap, pensava com organitzar l'agenda per aprofitar-ho tot al màxim i, a més, es desvivia per ell. Per això, com era habitual, després de la reunió laboral; amb el despatx tancat amb clau, ella li va succionar el membre fins fer-lo arribar al zenit. Ell sempre li deia que era una vertadera professional.