Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris treballadors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris treballadors. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 de febrer del 2016

Relat d'O'Canto

Diuen que el mocador és un món... ho deuria dir un imbècil que volia recordar que el món és un mocador. Però no tot el que es moca és dins del món, ni tot el que és al món es pot mocar. Aquesta  història neix dins d’un mocador, llençat al terra d’un món que, tot i ser ple de mocs, és el meu món.
Carrer Diputació, just al xamfrà que dóna amb el majestuós carrer Entença. No he entès mai perquè adjectivem alguns carrers, com si la merda de l’asfalt regat sobre la terra natural pogués ser mai humanitzada. Entre edificis alts i un ambient de barri; un bar permet que veïns i no tan veïns dinin, facin un cafè o es beguin un parell de gintònics. La clientela és variada, tot i que sol ser habitual. Entre els comensals hi ha treballadors de la zona, que tenen horaris força complicats i dinen un menú a les quatre de la tarda. Com el restaurant està especialitzat en menjar gallec, hi ha força grups que, de tant en quant, sobretot a finals de setmana, ocupen grans taules per demanar menjar del nord. Una freqüent parella la formen dos comercials. La seva ruta els porta cada últim dia laboral a prendre unes copes a la barra. Per les converses que tenen, és fàcil endevinar que no han acabat la jornada, sinó que simplement posen en comú les seves situacions personals, banyades de ginebra i tònica. Després, carretera i manta; i a vendre s’ha dit, que el país és petit i cal una mica de benzina per travessar-lo millor. Qui sap si algun dia faltaran i hauran d’avisar als amos del bar perquè portin els seus combinats alcoholitzats a la cuneta entre Riudoms i Maspujols.
Grups de pares donant la llauna, no pas als veïns de menjador, sinó als fills, organitzant esdeveniments i actuacions i festes que els hereus no han demanat, però que ells fan per netejar les seves consciències i, de pas sigui dit, poder tenir una vida menys trista i avorrida. Cal veure’ls parlant dels nanos, com si ho sabessin tot d’ells, quan en realitat no saben ni què és el que els hi agrada.
Solitaris fent cafè, a dins i a la terrassa; un alumne i un professor. No ho saben, ni l’un ni l’altre. Però l’empremta que pot deixar un docent sobre un discent és il·limitada. A vegades, sense saber-ho, estem envoltats d’inputs que ens marquen el sentit de la vida, que ens guien en la nostra travessa vital. Qui ens aporta res? Tothom, segurament, però els mestres ho fan d’una manera tal que es fa difícil entendre els comercials, que parlen de les seves dones com si fossin meuques, sense tenir en compte els professors que van tenir; o els pares que organitzen la vida dels seus fills pel seu bé, sense saber que el “seu” es refereix als pares i no als fills; o els treballadors que no s’atreveixen a demanar un horari just, per no haver de renunciar a un sou míser, però que els sustenta les necessitats essencials. Tots tenen, hora rere hora, minut rere minut, segon rere segon, alguna cosa que els està influint. Seure i esperar, sense fer res per canviar-ho tot, també podria ser una forma de modificar el destí, però sense saber perquè l’alumne li fa una foto al professor i li envia. És complicat conèixer la veritat de les coses, ho és principalment per qui no està segur de res.

El professor agafa el guant llançat i el retorna. No hi ha ningú ofès, el duel acaba sense espases, no hi ha remor de sabres lluitant; tot el contrari, es percep un sentiment d’alegria per poder-se retrobar després de tant de temps. El món és tan petit que més val no tenir les mans plenes de xinxetes, mai se sap quan caldrà fregar-se els ulls.

dijous, 7 de gener del 2016

Relat de fruites

Roger Filomer tenia tantes ganes de tocar-se que no podia pensar en res més. Des què s’havia llevat que només tenia al cap un objectiu, tancar-se al lavabo i deixar anar la imaginació a nivells de temperatura extrema.
De camí a la feina, conduint el seu espectacular descapotable, no havia pogut acariciar-se l’entrecuix perquè tothom el mirava, sobretot en els semàfors, que és justament el lloc on ell esperava tenir oportunitat de fer-ho. Al pàrquing tampoc havia realitzat el seu desig; el sempre atent vigilant li havia obert la porta del cotxe tan bon punt ell havia apagat el motor. El despatx, una cambra recoberta de fusta envernissada per tot arreu, no havia sigut un lloc íntim, tot el contrari, s’havia convertit en un anar i venir d’empleats consultant solucions a problemes que a ell li semblaven, en aquells moments, banals. Fins i tot la secretària, que sempre desitjava veure davant seu amb els seus vestits curts i provocatius, li semblava un destorb. Volia estar sol i no podia.
Al final, a l’hora de dinar, quan el menjador de l’empresa estava ple a vessar, quan a la taula de directors no hi faltava ningú, quan el centenar de treballadors endrapava el menú que oferia l’empresa, Roger no va poder fer res per poder controlar els seus instints més bàsics. Va amagar-se sota la mesa on menjava i es va abaixar els pantalons. Tenia el membre dur com una roca, li feia mal fins i tot tocar-se, però se’l sacsejava amb força, amb una agressivitat que hauria espantat qualsevol que l’hagués vist. Amb els ulls clucs i gotes de suor freda caient-li pel front, la boca oberta de bat a bat i col·locat de genolls, es va masturbar fins ejacular sobre les sabates dels allí presents.

Cap dels seus companys de taula, els altres directors de l’empresa, va donar importància als fets. Ni tan sols van mirar què succeïa entre les seves cames. Simplement van seguir menjant el menú que els pagava l’empresa, a base d’espaguetis, carn i un plàtan de postres. 

dimarts, 3 de març del 2015

Relat de campanades


Fum a l'església. És la paraula dels amants del Senyor la que dóna l'ordre. No és encens, és gas. Ploren els ulls de ràbia, de dolor. No és Jesucrist clamant pels vius, són els vius que aviat seran morts.
La indignació s'apodera dels rebels, que han de marxar del seu refugi, un refugi sagrat que els ha de protegir. Però sota la Creu manen els blaus, no pas el vermell de la sang que s'escamparà pel terra.
Sonen les campanes, campanades a morts que vindran. Un rere l'altre cauran com a mosques, com a fulles d'un arbre caduc, com a soldats en plena guerra. Però ells no duen fusells, ni ganivets, ni cap arma que pugui comparar-se a les grises metralladores dels "fregats".
No hi ha perdó, ni súplica; no hi ha ni oblit ni rendició. Mocadors a la cara, asfixia. Tothom surt a la carrera, els primers se salvaran, pensen; els primers moren, esdevé. És el pas a la normalitat, clamen; és la continuació de l'esclavitud, afirmem. No et queixis, no protestis, no et reuneixis. No valen ni reunions a l'altar, ni la veu del poble. El carrer és meu! Crida!