Relat del monstre

Jo soc un monstre. Un monstre cruel. Déu ho sap i no em pot ajudar. Jo ho sé i, com ho sé, soc un monstre. Perquè la diferència entre un monstre i algú que s'equivoca és que el monstre sap que ho és i, així i tot, continua obrant com el monstre que és.

M'agradaria dir que no soc un monstre. M'agradaria pensar que hi ha quelcom en mi que em fa diferent, però em fa igual que a la resta. Algú que té consciència i no actua amb el mal per dins, però no és així. Ni Déu ni l'Àngel negre han provat mai d'ajudar-me. Tot el contrari: riuen, viuen feliços, soc part del seu joc i soc el monstre que ells no han pogut ser. M'adoren i es desviuen per veure'm embogir.

A vegades penso que ser un monstre no és tan dolent. És només una forma de viure. Potser l'altra gent, aquella gent que no es creu un monstre, viuen enganyats i la seva vida -al revés que la meva- és -per mi- la vida d'un monstre.

Relat del mur

Cosmic girl, on són les ales ara?
Les has cremat sense pensar-ho.
Has tancat totes les portes
i ho has celebrat.

Mira les teves mans,
continuen petites i descuidades
o és el cor el que està abandonat?

Mira els teus ulls,
segueixen clucs a la veritat
o és el cor que està destrossat?

Desconec la teva identitat,
ningú coneix ja més que el teu gemec,
ets un filet que plora pel que ens uneix.

De mi s’han rigut gavines i orenetes,
estrelles i estels;
però per cada humiliació passada
he pujat un mur ple d’anhels.

Relat del que crec

Crec en l’aviat quan tot esdevé tard.
Crec en res pujant dalt de la carena
per veure millor
com s’acaba aquest trist món
sense repòs
pels qui ho varen donar tot
i no trobaren l’amor.

No crec en mi quan em miro al mirall.
No crec en res baixant als cercles de l’infern
per trobar-me amb Hades
i reclamar-li el dolor
que he escampat sense
pietat entre els que m’han estimat.

Tira els daus i que surti un set.
Estira la mà i roba’m el cor buit.
Retira’m la paraula i fes un camí nou.
La meva sort ja l'ha triada Déu.

Relat de regles

U

Sento la bufanda estrènyer

el coll en va.

M'intento controlar però és massa,

massa el que haig d'aguantar.

El meu forat

m'ha fet caure en picat,

tan ràpid com em va fer pujar.

El meu forat

m'odia tant que de mi s'ha oblidat.

Ara tinc noves regles

que provo de recordar,

me les dic mil cops

per no repetir els mateixos sots.

U

Oficialment odio a qui m'odia. 

Sense retorn, perquè en el fons, 

hi ha límits que no es poden creuar,

Com a persones, no com a animals.

Dos

No parlo amb qui em detesta.

Sense rumiar-m'ho, perquè el cert

és que, de persona, tothom en pot estar.

Com a persones, no com a animals.

Tres

No escolto més mentides.

Sense excuses, perquè quan totes s'han dit

poc m'interessa per què se'l va menjar.

Com a persones, no com a animals.

Tinc noves regles,

i me les repeteixo constantment.

Ni mentides, ni excuses,

ni gent que m'odia fins a morir.

M'aixeco com sempre,

perquè no puc dormir

quan de nit recordo

com m'has fet sentir.

Tinc noves regles,

el forat em creix i creix.

Em destrossa el cor

i m'ofega l'ànima.

M'he cansat de com m'has tractat,

per més que foradis,

que inventis, manipulis, reneguis...

jo t'havia estimat.

Com a persones, no com a animals.

Les rates odien i no empatitzen mals.

Relat del marbre

Sota la terra humida amaguem les pells seques. Sota el gros marbre s'hi amaguen les vergonyes i les lloances.

No mereix paraula qui no la diu quan cal. No mereix vida qui no viu quan pot.

La mort és un punt de no retorn. Com l'avió que s'enlaire, com la gota que s'evapora. Viuran les relacions també aquest punt quan l'odi les envolta?

Diuen que els temps canvien, però la tristesa continua. Diuen que algun dia pararà la pluja, però les llàgrimes em persegueixen. Diuen que diuen, en cançons que canten, tanmateix, per més que no les escolti, per més que les rompi; no hi ha forma de fer-ne un de sencer amb tantes peces.

Relat de la cava

Hi ha missatges que s'escriuen
sense enviar
cartes que no s'acaben
mai de segellar.

Entre el buit i el mai més

el pou apareix

com la nit

en que les ànimes

no tenen pastilles

per dormir.

Que feliç deu ser aquell

que mai no ha mirat per ell.

Que derrotat deu estar

qui tot ho ha deixat anar.

El cor encoratjat viatja a través del temps. El cor esquitllat ha venut les pells. No li dugueu abrics ni sopes calentes. Arran de terra la humitat sembla llàgrima de consol quan el tren arriba per endur-se'l tot sol.

Escava a la cava.

Forada el forat.

Fica't ben ficat.

Relat de sensacions

Les sensacions no són res:

Són mentides.

Són donades

i entregades sense rebut;

sense certificat.

Perquè en el fons

les sensacions són emocions

i les emocions són traïcions

dels pensaments

que ens duen 

pels camins més lents

i tortuosos

quan no sabem qui som

ni què fan

aquells que volem saber

qui són i què fan.

Així i tot,

les sensacions hi són:

deus ser molt feliç.

Relat de tu

Ep tu,
que no suportes el dolor
i plores amb el fal·lus a sobre.

Ep tu,
neteja les llàgrimes que cauen
sobre els llavis que beses.

Ep tu,
no et flagel·lis més
a l'ombra de les mans que et prenen.

Ep tu,
per què sospires pel teu cor
quan crides al llit si reses.

Ep tu,
que no m'has volgut amb respecte,
no siguis hipòcrita i suca
la figa amb melmelada
sense pa torrat
ni mantega ensucrada.

Relat del buda

Petit buda li va escriure una carta al seu mestre. 

Estimat buda,

Soc en buda petit, el que va aprendre de tu tant i tant. Tant què? Et preguntaràs. Jo també m'ho pregunto. Tant molt, suposo jo.

T'escric perquè vull que sàpigues que he descobert el sentit de la vida, aquell que ens mou i ens porta a fer coses. I et preguntaràs quin és. Fas ben fet. Jo també m'ho he preguntat sempre. I això t'ho he ensenyat jo a tu, i no tu a mi. Però en el fons ens ho hem ensenyat els dos, a mesura que l'un li ensenyava a l'altre.

I doncs, quin és aquest sentit? Et preguntes ara mateix. I la resposta que et puc donar no és altre que cap. 

Cap és una resposta buida, em diràs. Mes jo penso que és una resposta plena. Tu sempre has volgut respostes fàcils, jo sempre te les he donat difícils. I resposta a resposta, pregunta a pregunta, ens hem mostrat quin és el sentit què busquem.

Ara creuràs que altre cop ho faig tot complicat. Que tu vols saber el resultat d'una suma simple, com en una operació amb no més de tres elements en joc. Negaràs el que dic perquè no esperes altra cosa que una única resposta, fàcil, entenedora i senzilla. Però el món no és senzill. Per això les respostes no ho poden ser.

Altre cop? Insistiràs amb vehemència. I jo t'asseguro que sí; altre cop tornaré decidit a explicar-te que aquelles respostes fàcils les pots trobar sota llençols fàcils.

No obstant això, qui obté respostes fàcils viu una vida fàcil. I en el fons, gran mestre, no pots voler quelcom senzill en un entorn complicat. 

Per què? Diràs. Doncs perquè només ensenyant-me t'has sentit viu. I ara, per moltes respostes senzilles que tinguis, et sents mort.

Tranquil, jo també he rebut la carta de la mort, mes la meva és clara.

Relat palès

Visc en un espiral etern 

de caiguda lliure 

i esclava de no sortir-ne

mancada de fe palesa.

No trobo parets,

només garrots dibuixats

amb el roig de la por

i el blau de la tristesa.

Dona'm ales buides

per saltar sense xarxa,

ofereix-me la set

mancada a la infantesa.

Relat del Karma

De la nit en sorgeix el Karma,
del rancor els actes 

i de les súpliques la desgràcia.

M'he fumat la vida

en gots de tub,

mentre Ra s'apuntava

el fat amb nicotina.

Aixeca els braços, mou l'arena. 

Cap amunt s'hi fan forats també. 

Busca la pala, remena la sorra. 

T'han ficat avall,

prem el fre i cus els ulls. 

Tic tac, aviat serà tard.

Relat de la torre

Com si fos un senyal demanat a crits,
com si fos l'eternitat, que separa cos i ànima.

Només un reclam, una raó,
ja valdria per fer entendre
qualsevol malànima.

Cauen les hores, cap al tard,
com cau la torre, adormida,
tant de temps, que l'he obviat.

Ara es desperta, a tota hora,
per veure l'arena, sota els peus,
obrint forats, que no he esperat.

Relat de l'eruga

Potser el cuc fa la feina bruta,
potser la tempesta s'endú l'aigua eixuta.

Has vist mai l'odi entrant per dins?
No calen ulleres ni miscrocopi:
Mira als ulls dels teus afins
i veuràs el soroll de l'opi.

Has sentit mai l'eruga pels narius?
No fa remor ni prega a crits:
Escolta el so mentres rius
i esguarda el seu brogit.

Has notat mai l'ungla als intestins?
porta una daga i derrotem les nits.

Relat alat

A vegades es preguntava com portava el buit. Ho feia ajagut i dret. Caminant i quiet. Aspirava i se li posava la pell de gallina. Era amb l'únic amb qui parlava, ho feia fluixet, sense que sortissin les paraules de la seva boca. Només volent eixir aquella petita daga que se li clavava per dins.

Què ho deu fer que parli del que no vol parlar? Alguna substància podrida. Algun retrat mal eliminat. Un record en vinagre sobre el quadre.  Una frase mal assimilada. O un creixement entre quinina i vidre.

El vaig veure, per última vegada, quan creuava un pont que no existia. Sobreixia de la seva pell per saltar i trobar-se amb el mai més. La meva empatia era tan minsa que no vaig moure ni un dit. Va escapar del seu cos per tornar-se a tirar de dalt a baix, altre cop. Va rebotar i, sense que ell ho assimilés, retornava dins seu per convertir-lo, per sempre més, en un esclau del gran negre alat.

Relat erm

Hi ha peixos que no neden; no sempre és perquè no tinguin aigua.

Sembla que les fulles ja no necessiten més branques. O en necessiten d'altres. 

D'aigua en raja sempre, però a vegades no de la mateixa font.

Que flueixi el teu riu, segur que vindrà cabalós.

La meva sequera preveu una terra erma, durarà l'eternitat.

Aquest buit en el centre, fruit d'un dolor invisible.

Sota terra no viuen els morts, a sobre tampoc.

Relat del dia que em mori

El dia que em mori
porteu un ram de flors a l'escullera.

Deixeu que es marceixin allà

sense caure al mar

ni amb ornaments artificials.

 

La sal i el vent faran la resta

quan Zeus el vingui a buscar.

No pregueu a cap Déu,

ni deixeu mullar els ulls

dels que m'han vist

i m'han pogut veure.

El dia que em mori

tornaré a néixer a l'era.

Entre tanta pols del demà

ningú pensarà en qui em va amar

amb besos viscerals.

 

El temps i l'espai em duran a la festa

quan Zeus em vingui a cercar.

No em recordeu,

ni deixeu que ho facin, curulls

d'haver-me vist, 

m'hauran de creure.

Relat del 25

Quan el pou s’acaba, mires l’aigua restant i, ansiós, esperes veure el teu reflex, però només veus com el pou es fa més gran.

Sirenes que no neden, llums de cireres. Trontolla el món. Seran els revolts? Serà la llarga recta que no porta a cap lloc?

25 de l’1 del 22. Són cinc xifres que sonen com un vuit caigut sobre un toll sense fons. No el giris. Deixa’l estira’t. Els números llueixen tan llargs quan cauen. El temps sembla tan curt quan desapareix.

U és l’únic número que parla de mi. U és l’únic número que acabarà en zero per tu. Un per un, les passes s’allarguen perquè el passadís s’escurça.

No calen aplaudiments, ni postals de record, tan sols ens podem valdre d’una senzilla cançó i jeure, com feia abans, com faig ara, tot sol en un racó.

I allà dalt es veu una estrella tan llunyana i tan a prop. I aquí sota terra tot és tan fosc. No hi ha cap coet que em llanci amunt? No hi ha res que em tregui aquesta terra del damunt? L’horitzó es veu tan lluny que aviat creuré en Virgili i Dant cercant-me a mi.

Relat de peus i mans

Lligat de peus i mans em van ficar dins de la tassa de xocolata del meu pare. No se sentia més remor que el gos lladrant fort. Amb el cap enfora jo cantava per no ennuegar-me. Sing, sing. Canta, em deia mentre aquell líquid espès se m’engolia sense que pogués fer res. Ara vindrà el melindro, vindrà i em sucarà sense que jo pugui fer-hi res. Que no vingui, cantava jo, desesperat, amb una tristor insuportable, tant insuportable era el meu ego que m’havien deixat sol.

Lligat de peus i mans em van treure de la tassa per salvar-me. Em creia prou feliç com per poder saltar i córrer, però a la primera passa vaig ensopegar i altre cop els morros em van sagnar. Altre cop, com quan era petit i corria per aquella plaça de davant de l’hostal del Senglar. No recordo de qui era el casament, o la comunió. Però era una celebració, segur. I jo m’havia atipat a més no poder. Era hora d’embriagar-se i els nens jugàvem a la plaça, mentre els pares d’uns i altres es tocaven sota els efectes dels narcòtics. Jo corria com ningú, era àgil i m’escapava de les faldilles que em perseguien, fins que vaig topar amb una barra que em va destrossar l’estómac. Des d’aquell dia no menjo bé, no menjo bé la vida que em vull menjar, i acabo vomitant-la. La trec per tot arreu, dins i fora la tassa de xocolata, de mon pare o de qui amablement m’invita a conviure un moment plegats.

Diuen els metges que és millor lligar-me de peus i mans, diuen les doctores que mai no s’em guarirà; no pas la panxa, que prou destrossada està; sinó aquest vòmit etern dins la tassa de qualsevol que s’assegui amb mi per menjar.

Aviat em posaran ulleres de sol, opaques per dins i clares per fora. Creuen que serà millor per a tots -això diu el meu epitafi-, clares per fora perquè tothom em pugui veure millor les entranyes podrides, opaques per dins perquè jo no pugui veure ni destrossar ningú.

Canta, canta. Canta tu que pots, que a mi em tallaran la llengua amb la que emmetzino tots els verbs. Les infermeres tenen la navalla preparada, volen que ragi tanta sang com he fet brollar pels rius dels meus afluents. Rius plens de vermell sense pietat, rius plens de tu ara que m’he buidat de mi.

Relat de Tan de bo

Tan de bo que tot el que diguessis fos cert;
tan de bo no vomitessis
de matí i tarda i nit.
Tan de bo que jo fos més bo
i portés una vida millor.

Tan de bo tu no estiguessis podrida,
tan de bo no escopissis mentides,
insults, invents i una vida maleïda.

Canta, que la vida ho demana,
amb tothom,
no només amb els altres.
Canta, que la teva vida s’esgota,
i la meva encara més.

Tan de bo algun dia entenguis
que l’odi no és bo,
que l’odi no és un joc.
Canta, que les cames et manen
perquè caminis i no et travis.

Caminant trobaràs més que odiant,
cantant seguiràs un destí
més feliç i cofoi
més joiós i orgullós
més satisfet i ufanós.

Canta, camina i viu,
que estàs tan podrida per dins
que t’oblides de veure-hi per fora.

Canta, salta i reviu,
que estàs tan plena d’odi per dins
que t’oblides d’escoltar-me a tot hora.

Tan de bo no t’hagués fet mal,
tan de bo no me n’haguessis fet tu.
Jo ja no puc més,
quan l’odi no s’apoderi de tu
i hagi passat molt més que un mes
el teu penediment serà cabdal.

Relat de les pàgines

La nit que es van conèixer les pàgines adjacents d’aquell diccionari vell, sonava una cançó sense melodia. Sense melodia, però amb una lletra que les va enganxar per sempre més. O això creien elles, per la cola enganxifosa que les unia.

Mes tot no és per sempre. I una matinada, un escombriaire va recollir aquell diccionari del carrer. Algú l’havia deixat vora el contenidor, qui sap si esperant que el destí li posés a prop aquelles mans brutes que van agafar-lo.

Sense pressa, però tampoc amb pausa, l’escombriaire va fullejar el diccionari com si fos una novel·la. Era un apassionat de Dickens, Hesse i Hugo. Sabia que allò que tenia entre mans no era una història per destrossar-li el cor, però també sabia que, ben llegit, un diccionari també pot tenir un relat per explicar.

Abstret com estava, va oblidar el camió i la brossa que li quedava per recollir. Va seure al voral i va passar les pàgines de dos en dos. Prenia una paraula i l’unia amb una altra aleatòriament, formant frases inconnexes, creant històries absurdes, dibuixant poemes buits de tot i plens de més.

“De dringar drogues…” deia en veu alta. “…eloqüent eluviació…” continuava.
Les pàgines fluïen i ell reia. Reia i plorava. Perquè en el fons, llegia per riure i per plorar; per viure dins d’altres vides, que no fossin la seva; i escriure altres destins, que no fossin els seus.

I de tant passar fulls i citar paraules va arribar a les pàgines unides anys enrere. Ho va notar. Ho va sentir. Va provar de separar-les. Va intentar desunir-les. Però no podia. A cada intent es posava més nerviós. Havia perdut el ritme de la seva creació. S’havia esfumat l’èxtasi de la seva nova història. S’havia quedat a les portes d’acabar aquell conte sense ordre que, per uns instants, donava sentit a la seva vida.

Endut per la ràbia i el dolor. L’angoixa i la depressió. L’amargor i el desconsol. Va estripar les dues pàgines que no es volien desemparellar i les va esmicolar. Les va trencar per tots els costats per on va poder. Les va esmicolar com si partís en dos el seu propi cor i, quan n’hagué fet bocinets petitons, va observar que les seves pròpies llàgrimes havien mullat les dues úniques paraules que no havia pogut partir.