Quan el pou s’acaba, mires l’aigua restant i, ansiós, esperes veure el teu reflex, però només veus com el pou es fa més gran.
Sirenes que no neden, llums de cireres. Trontolla el món. Seran els revolts? Serà la llarga recta que no porta a cap lloc?
25 de l’1 del 22. Són cinc xifres que sonen com un vuit caigut sobre un toll sense fons. No el giris. Deixa’l estira’t. Els números llueixen tan llargs quan cauen. El temps sembla tan curt quan desapareix.
U és l’únic número que parla de mi. U és l’únic número que acabarà en zero per tu. Un per un, les passes s’allarguen perquè el passadís s’escurça.
No calen aplaudiments, ni postals de record, tan sols ens podem valdre d’una senzilla cançó i jeure, com feia abans, com faig ara, tot sol en un racó.
I allà dalt es veu una estrella tan llunyana i tan a prop. I aquí sota terra tot és tan fosc. No hi ha cap coet que em llanci amunt? No hi ha res que em tregui aquesta terra del damunt? L’horitzó es veu tan lluny que aviat creuré en Virgili i Dant cercant-me a mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada