Relat del tres

Aquest matí, a dos quarts de deu, m’he trobat un full entre les fulles d’un arbre mort. El full no estava mort, però les fulles sí. Semblava com si tot fos part d’un decorat preparat; però era a cent quaranta hores de qualsevol civilització i ningú no ho hauria pogut preparar.

Durant tres anys m’he arrossegat per terra barrejant fulles i full, m’he embrutat tant com he pogut entre el fang que les cobria i m’he sentit altre cop allà on hi vaig anar quan tenia poc més de catorze anys. Aleshores he experimentat una sensació estranya: Era viu o era mort? No ho sé. Com havia arribat tan lluny? No ho sé. No notava els braços ni les cames, per què? No ho sé.

He agafat el full entre les mans i m’he amagat en una ombra inexistent entre els raigs de sol que em buscaven per on em movia. La carta estava escrita a llapis, ocupava només mitja pàgina. La firmava un tal Johnny. La destinatària era una tal Mary.
Qui eren? No ho sé? Els coneixia? No ho sé. Volia llegir què hi posava? Naturalment. Així que he començat a endinsar-me en unes vides que no eren meves, però que, en acabar de llegir la missiva, ho serien per sempre més.

“Estimada Mary,
He arribat aquí per un procés sideral que desconec. No sé com ho he fet per aconseguir aquest full entre les fulles. No sé com ho faré per fer-te arribar la carta. No sé si estic viu o si estic mort. No sé per què els raigs del sol em persegueixen fins i tot quan em creo una ombra per amagar-m’hi. No sé qui ets tu, ni qui sóc jo, però t’escric per si algun dia puc conèixer-te i, finalment, conèixer-me a mi mateix. T’escric amb la intenció que em diguis, d’una vegada per totes, si jo soc digne de tu i si tu ets digne de mi. T’escric per esbrinar per què mai no vam arribar a trobar-nos. T’escric i no m’endevino entre els meus pensaments. Has sigut tu qui m’ha regirat la vida? Has sigut tu qui m’ha dut entre les estrelles? Has sigut tu qui un cop navegava entre els astres m’has portat en un forat negre?

Estimada Mary, sembla que senti els teus riures cada vegada que provo d’escapar d’aquest forat. No sé si ets tu o si soc jo que, un cop topo amb els límits inexistents, riu i plora a la vegada. Sanglota i s’ofega, es perd i no troba el camí de tornada. De tornada o d’anada.

Mary, tan sols vull sortir d’aquí; canta ni que sigui per última vegada”.