Relat de la cova

És evident que el sol surt cada matí. Tu el fas sortir. S'hi està allà tot el dia, obert, parlant amb les plantes, il·luminant altres ulls. Només marxa de nit, molt de nit, en hores tardanes en les que ja no tenen força els seus raigs.

Se m'acut, amagat en una cova, lluny de la seva claror, treure el cap i demanar-li a qui il·lumina. Se m'acut no perquè em cregui valedor de cap dret, sinó perquè quan el sol no t'il·lumina a tu, però segueix sortint cada dia, és per algú altre.

Se m'acut però se'm nega. I torno a la cova. I sol en la foscor veig com en la vista llunyana aquella escalfor solar continua tot el dia cremant altres ulls que ja m'han suplantat.

Relat de les encluses

En el plec a plec de la roba

abans estesa

frec a frec tota sola;

En l’escalfor de la tassa

roent en la nuesa

feta temor de cor que glaça;

En l’observador de la finestra

ara i sense cap pressa

fruint la calma de qui busca un astre…

Algú prova de clamar els crits abduïts pel jorn,

cegats per tot.

Qui és tot? Qui crida?

A qui fer cas quan el dia a dia és dia passat

entre l’escalfor dels pins del vent

i el dia final és dia present

entre el pas del temps lentament.

S’estira la corda en divendres,

s’esmicola en dissabte,

diumenge rebenta 

i dilluns torna a començar.

Poden les encluses suportar 

més els cops que la força

les recloses i les ventades

les fulles mortes?

Relat de les explicacions

Explica-li al Sistema Solar que les estrelles volen marxar de l'òrbita especial. Explica-li al desert que l'arena segueix els passos del vent. Explica-li a la vida que s'encamina cap a la mort.

Juli pensava en la seva germana, la tenia al seu costat. La seva bellesa era tan admirable que, fins i tot amb la boca oberta i sense treure alè, continuava brillant com si l'estigués mirant. Hauria volgut abaixar-li les parpelles, acariciar-li les galtes, plorar per ella. Però era incapaç de trencar aquell moment ple de records i bones vibracions. Mans agafades, pupil·la contra pupil·la; llavis a punt de tocar-se i una sensació de foc que només es veia apagada per la fredor del cos d'ella.

Blanca com el paper, els morat dels seus llavis provocaven un contrast més fort que el de la Lluna amb l'Univers.

Explica-li al riu que el seu destí és el mar. Explica-li a les paraules que la seva meta és el silenci. Explica'ns per què s'apaga tot el que brilla.

Relat de la seda

Crec que avui la seda és de rebaixes. 

Mirarem de baixar-la al fons del pou.

No hi ha aigua sense un bon cubell.

Porta’m una corda forta, que aguanti el pes d’un home.

A través de les parets es construeixen murs.

Posem, doncs, maons.

Trenquem, per tant, muralles.

Farcida és la natura de símbols,

de nit quan els llamps i·luminen els trons,

de dia quan el sol cega els morts.

Relat de les galàxies

Així com aquell viatger es desprèn de les seves pertinences al bell mig del desert, cau el sol per cremar la terra i deixar més lliure l'univers.  Vol la lluna mudar d'una galàxia a una altra. Escapen els plantetes per forats negres. Un xiulet sord no sona per avisar, ningú no se n'adona, però aviat serà fosc i el cel ja no brillarà. 

Porta el caçapapallones, porta'l que anirem d'excursió. Provarem d'atrapar estels i somnis d'estiu. Porta una cantimplora, porta-la plena d'aigua. No hi haurà font ni pou. Només ens trobarem un toll d'aigua bruta. Aigua que, temps enrere, era viva i veloç. Porta també un bloc de notes i un llapis. No dibuixarem el teu somriure, car ja fa massa que es va evaporar; però escriurem els camins per on vam passar. Rius, gorgs, caminets, corriols, amb pins, avets, pollancres, en muntanyes, planúries, pujols i turons. Sota l'ombra fresca o el calor asfixiant del sol. A tocar de la platja, amb arena, pedra o roca. A tot arreu hi ha els nostres peus, la teva esquena, la meva; sang i suor; saliva i dolor. Plaer escrit a tocar de tu i de mi. 

Escriurem la llegenda del que va ocórrer, la citaran els nens de memòria. Li posarem un títol i, quan estigui acabada, l'estriparem perquè duri fins l'eternitat.

Relat del final

El dia que Zeus em va demanar permís

per usar els seus llamps trencadors,

per cantar al son de les seves melodies tronadores,

un gran silenci va destruir la ciutat.

Recordo aquell estrèpit ensordidor

com si les paraules emmudissin de cop.

Recordo aquell so brusc

rentant el rugit del meu cor.

No seré lleó, no seré gat,

ni mico saltant per lianes d’un costat a un altre.

No seré cap dels animals que vam deixar lliures

la nit que ens vàrem alliberar.

Aviat serà fosc, les cantonades segueixen intactes,

no som ni tu ni jo.

Som el mal que ens hem fet l’un a l’altre,

som les ferides que mai no es tancaran.

No som res. Canviaria les meves mans

per les que t’han tocat, dia rere dia,

acariciant la teva bruna pell

a la vista d’un sol cremant.

No som res, perquè ho hem sigut tot;

des de dalt de la muntanya 

fins a les quatre parets plenes de crits,

quan la lluna venia o el sol es ponia.

Com podré obrir els ulls

sense veure les estrelles?

Com podré despertar

sense haver somiat?

Relat d'ambigüitats

Estava clar que l'odi era més gran que l'aire que respirava. Era clar i net el dia. El sol, els ocells... el dol i els anells.

"Ni una paraula, tot el rancor", pensava l'ocell mentre mirava el rellotge de l'estrella.

Roman en silenci per precaució. No vol fer-li mal. El que fa mal és perdre-la de vista... perdre aquella mirada, aquell sentiment; però... tot el que digui serà mort en la penombra.

Entre parpelles veig la cançó que escolten els meus ulls cansats de tan plorar per frases tan ambigües com "esto no se para".

Relat de meteors

La mort adverteix: Escolta els cavalls cavalcant per sobre la terra erma. Escolta els cops del ferro rompent la sorra dura. 

Allà dalt, la lluna il·lumina el seu pas entre la trista esperança d'un riu que segueix sec. Els mosquits colpegen la pell dura dels genets. L'aire du la pols entre caravanes de trens plens de morts que resen per viure. 

L'home de palla pren una caixa de fusta, de fusta corcada. La situa al bell mig del desert i inicia el càntic dels càntics. De la sang, del bon beure, del destí i de la humanitat. De tot en parla i de tot calla.

Dalt de l'altar,  es treu el barret. Se'l treu i admira el raig de llum que obceca els seus ulls. Aviat es queda cec. Tan d'hora com se n'adona, no hi veu. Es col·loca altre cop el seu barret i comença a caminar, sense saber on anar, sense saber per què ho fa.

Si us plau, cremeu-li les mans, criden els salvatges que corren amb les mans lligades. Si us plau, enceneu-li el cor i que la palla sigui ja mai més daurada! Els homes-animal, els que no poden moure els braços, però sí les cames, el rodegen, l'escridassen, l'insulten i el condemnen per sempre més. Hi has vist massa amb aquests ulls pecadors, has vist el que no hauries de veure.

Gasolina fresca sota els peus, abocada a cops de coça. Benzina que crema a prop dels talons, talons que fugen per sempre més. I enllà, el bram llunyà de la gentada-animal, no se sent tan fort com la mort que, copa en mà, dictamina "Aquella llum no és pas la llum del dia; és algun meteor que exhala el sol perquè et faci de torxa aquesta nit".

Relat de casualitats

Somnio tant que els somnis se’m trenquen. Aleshores el Buda es presenta i em dóna una rosa. El vent li treu unes fulles i em quedo només amb el calze.

Podries parlar, podries dir-me res, però no ho faràs, i seguiré escoltant el silenci de la brisa muda i dura. Sense estams no creixeran més roses, sense un roser florit no hi haurà jardí. A mesura que el temps passa, el jardí deu créixer a alguna altra casa. No tinc jardí, no tinc casa; hauria de mudar de somnis. Malgrat tot, em poso uns mitjons grocs i segueixo el voral cap a la platja. Qui sap si allà veuré el sol amagant-se darrere les onades.
La sorra se m’escapa entre els dits dels peus, no veig la meva rosa. Què estúpid! Només els somiatruites creuen en les casualitats. I ara, per creure en absurdes ocasions casuals, torno a estar amb la rosa sense pètals, amb el Buda sense temple, amb el cor sense brisa.

Relat d'obsessió

Un ocell es va trobar el sol menjant de forma obsessiva.

-Què fas que menges tant?

-No ho sé, de cop i volta m'ha vingut la gana.

Ahir van anar volant els coloms fins trobar les orenetes. La sirena del mar va escoltar la sirena de la fàbrica.

-Ara serem amics, ara ho he entès tot.

I la mar, amb aquell acompanyament subtil de la brisa, es va endur les fàbriques i els seus treballadors. L'aigua va pujar de nivell i es va inundar la ciutat.

El sol seguia menjant i l'ocell el va calmar. Aviat la calma serà la normalitat. Tan d'hora, tan tard. Comprendre les coses les fa més relatives. 

La sirena mirava el sol des de la nova platja. Les hores havien canviat d'estació de l'any i el tren ja havia passat, ara estava a una altra estació i ningú no podia ja fer res.

No poder fer res permet a l'home, a la dona, al sol i a la sirena entendre que no cal preocupar-se per trobar l'impossible. Simplement, és inabastable. 

Relat del cretí

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre fotut mot,

per poder-me esborrar.

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre maleït verb,

per aconseguir no veure’m demà.

No sé, no sé;

no sabem res del que passarà.

Sí sé, sí sé,

sé el que vull… ser especial, 

únic, diferent, autèntic,

i que et posis vermella en sentir-me

mirar la lluna;

i que et despullis tota en veure’m

parlar del cel;

i que em cridis fort a l’oïda

sense dir-me res.

A cas els àngels no saben xisclar?

No menteixis, ja ho he viscut abans això.

Fora de control

només som gent rara.

No importa què ens esdevingui,

no m’importa ser un cretí,

sé bé el que faig aquí mentre et prepares.

Esperar s’ha convertit en una rutina,

un cafè sol i la llum del sol

impactant contra uns ulls gastats,

gastats de tant mirar-te la calor

de les mans que vull agafar
amb l’ànima al bell mig de la brisa.

Relat dels nus

Ulls nus sota un sol de justícia,

boqueta tremolosa que no porta escut

quan em mira.

El color dels seus llavis muden

en l’estat natural de les coses

que no duren per sempre.

Només per un dia, 

hauré notat la brisa despentinant-me

sobre un mar encantat.

Pell sobre pell,

veu entretallada i cor encongit,

costen de sortir les paraules

quan no estan fetes per qui les ha de dir.

Seguiré aquí, tombat sobre l’arena,

mirant el sol encantat d’estar amb mi.

Seguiré somniant que no te'n vas,

quan allargo el braç i et dic adéu mig somicant.

Relat de tenyits

La ciutat de groc tenyeix els carrers, com el poble de vermell pinta els camps.

Daurat i roig no són colors aleatoris. Com tampoc ho deuen ser els sentiments que susciten. Els habitants d'un i d'altre lloc se senten agermants per la distància que, altra vegada, els separa.

El pagès llaura la terra sota el sol infernal. Cauen les gotes de suor entre els cabells que s'escapen per sota del barret de palla.

L'obrer emmotlla l'asfalt entre esternuts tempestuosos. Per la seva pell cremada davalla l'esforç en plena calor.

Llagrimals secs i cors dèbils. L'amor és tan fort a la primavera que cap dels dos éssers humans pot sentir-se com un animal. L'ós surt de la cova, el tigre rugeix. L'home sent l'escalfor d'una època preparada per l'amor, però que ara per ara es mostra a l'expectativa dels moviments astrals.

Cauran els homes sobre la terra, sigui roja o daurada, plena d'adob o de quitrà. Cauran els homes per desaparèixer tan aquí com a la vida somniada.

Relat de generals

El general Ricjheew morí en ple combat, quan els cavallers del seu regiment començaven a atacar l'enemic, que en aquella ocasió portava un vestit diferent a l'habitual, la raó de la qual es deu a un canvi de vestimentes imposat pel Rei Felipet, que després de tants anys fent adulacions al vermell de la sang, el color dels més grans guerrers; va decidir canviar de cromatisme tèxtil i passar al bàndol dels blaus, que, cal recordar, sempre havien sigut carn de batalla per aquells combatents més ferotges que, lluint una samarreta roja, clavaven les seves armes, afilades i molt ben dissenyades pels enginyers de la Cort Reial, al mig de la cuirassa de l'enemic, que cridava i plorava en rebre-la, conscient que allò era la seva mort i que, en pocs instants estaria en plena descomposició i li brollaria sang per la boca, les orelles, el nas i per tots els orificis del seu cos, adonant-se, també, que allò suposaria la fi de les seves relacions més estimades, tant les familiars com les amicals, fossin coneguts de molt temps enrere o de just uns instants abans. 

El general Ricjheew morí en ple combat. Sol. Amagat al seu palau. Emmetzinat per voluntat pròpia, quan s'adonà que ningú se l'estimava.