Relat de l'udol

Miquel treballava de nit, 

treballava les mentides que havia de dir. 

Faules que l’arrossegaven perdut

als cingles dels desitjos cremats. 

“No segueixIs aquest camí, 

endreça la vida, 

sigues pulcre amb tu mateix,

trenca el teu passat ple de merda i de traïció”.

Si només tingués un instant,

si pogués veure la veritat davant seu:

una gota al palmell de la mà

i tot seria diferent. 

Miquel seguia sense dir res,

continuava el seu sender

lluny dels verbs que li feien mal. 

Cada nit igual, 

de matí el mateix:

una fal·làcia 

i el seu posat impassible;

un somriure que ho nega tot.

Mes els llops udolen fort,

els seus crits se senten més lluny que a prop.

Tornarà altre cop, 

ho farà ahir, demà.

I tal volta, les banderes cauran,

una a una, sense pal.

Relat del llop

Cada any, quan marxava a Londres per Nadal, tenia la mateixa sensació. El llop seguia allà davant meu, mirant-me com si volgués vendre’m al millor postor. El recordo amb els seus ulls verds, prement fort les juntes facials, creant aquelles arrugues que m’intrigaven tant. No gosava mirar-lo a la cara més de deu segons seguits. Després sempre venia la mort. Jo moria un cop i un altre. De diferents maneres. A vegades per un atac de cor, d’altres per una malaltia, fins i tot havia mort per culpa d’una ganivetada a l’esquena. Tu també, llop meu? El recordo exhalant amb tranquil·litat mentre m’allunyava de la Terra. El recordo impassible en front de tant dolor. Em dessagnava creant un petit toll vermell sota dels meus peus morats.

Ell seguia allà. Observant la meva mort dia rere dia.