Relat de la pilota

A la plaça Folch i Torres sona la pilota,

a vegades és d'acer,

a vegades és de fusta.

Sona, sona,

sona contra el cos de qui no la vol escoltar.

No és rodona, no és com la lluna.

A la plaça Folch i Torres sona la pilota,

fa mal a punxades,

és la mort del qui no sap parlar.

Relat de Barcelona

Correré pels teus carrerons, els que em vas prestar per provar l’aigua de València, els que em vas regalar per caure mig mort sobre l’asfalt. Ho faré com el dia que em vas acollir, enfilat a dalt del carrer més alt, al costat d’un parc on jugàvem a pilota i ara hem de pagar per fer-lo nostre.

Seràs meva, com sempre has estat de tots; dels que dormen al carrer i tenen por de mirar als ulls, dels que entren acompanyats de grums vestits de gris, dels que obren a les sis i dels que a les sis ja treballen.

Trepitjaré el teu asfalt amb força, gastant la llamborda florejada que m’enamora. Saltaré pels bancs que ens han robat els alcaldes d’esmoquin i el sector privat. 

Fumaré d’amagat al costat dels avis que reneguen dels nous veïns, un Ducados mig mullat, d’aquesta pluja que no ve mai i quan ve causa tants estralls.

Em beuré aquesta birra tan nostra que es fa a un centenar de quilòmetres d’aquí; me la beuré sol o en companyia, dependrà de la sort de parlar amb qualsevol desconegut, dependrà de si portaré un llibre sota el braç.

Sant Antoni i el Raval, dos encants purs que a poc a poc tornen a mudar, no serà ni la primera ni l’última vegada, per molt que els voltors ens l’omplin de pisos buits. La Gràcia isolada, que cada cop s’acosta més a la moneda de la Diagonal més cara. La Barceloneta del furt i la mariscada, no me la traurà ningú i tothom se l’endurà; allí seguiré esperant el somriure del iaio del bigoti ple de cervesa, el turista de tors nu i la cambrera enfadada. Bogatell és la meva platja, amb la seva aigua que em recorda la meva mare. 

De Zona Franca a Pedralbes, de la Meridiana a Les corts; Barcelona crida perquè el silenci de matinada és dur. Seran les tres i començaran els cants dels joves que es mouen del Paral·lel. Arribaran les cinc i la Gran Via donarà esmorzar als amants més soferts.

Quan el sol surti per La llotja creuaré les Rambles que ens han tacat, altra vegada, per tornar-la a netejar amb la nostra Pau.
No tindré por, ni ara ni mai; perquè tot el que m’has donat és l’acollida d’una mare que obre els braços als seus fills, vagin tapats amb vel o mig despullats i les butxaques plenes.

Relat de coloms

Més de cent ocells l’acompanyaven quan ella obria la porta. Es movien al seu voltant formant un túnel mòbil. Ella seguia el seu pas, com qualsevol peregrí en una processó. Confiava plenament en aquelles aus, que venien a dir-li el Bon dia cada matí.

Vestia de negre, mai no lluïa un sol color més que el castany-roig del seu cabell. Anava de dol dia sí, dia també. Però aquesta condició no renyia amb el seu amor interior, al contrari, l'alimentava i el feia créixer.

El so de la porta, vella i tants cops arreglada, provocava en mi una reacció gairebé instantània. Col·locava el meu dit índex sobre la paraula que estava llegint, movia la cadira, que es desplaçava lleugerament gràcies a les rodes instal·lades a les potes, i enganxava el meu front al vidre de la finestra. De seguida veia qui abandonava el nostre edifici. Segons qui fos, la meva curiositat desapareixia instantàniament. Però d'altres vegades, em quedava una estona observant la persona que creuava el carrer, just davant de la meva atenta mirada. La senyora dels ocells era una de les escollides, però només de bon matí i quan era festiu. Ja que era el moment en el que portava menjar als seus estimats coloms, que venien a rebre-la com si fos la missatgera reial. Totes les aus de la plaça volaven ràpidament fins a sota del meu observatori i protegien la missatgera. Un cop ella estava a l'altre costat del carrer, buidava el contingut de la bossa que duia i deixava que els animals es reunissin en forma de cercle. Ella abandonava l'escena, desapareixia en silenci, sense ni tan sols mirar com els seus pupils menjaven. No esperava un gràcies ni una recompensa, ni tan sols alimentava el seu ego amb una mirada de complicitat. Després de donar-los el menjar, iniciava el seu recorregut habitual cap a la dreta. Jo de seguida la perdia de vista i seguia atent als moviments dels piconadors.

Aviat el cercle màgic s'esvaïa. Els animalons s'expandien buscant més menjar, però advertien que aquell àpat havia acabat. Així que alçaven el vol i tornaven als seus llocs d'origen. És curiós, però els primers en fer-ho eren els més solitaris. Cap dels seus companys els seguia. En canvi, quan algun líder iniciava el vol, un bon grapat de súbdits continuaven el seu camí. La vorera es buidava, el pas de la gent ja no estava interromput. Les branques dels arbres tornaven a recuperar els seus observadors zenitals. Uns observadors que, com jo, presenciaven només el que volien.

Tot sovint, a l'ampit de la meva finestra acabava algun del líders volàtils. M'agradava que es col·loquessin al meu costat. Ens separava només el vidre. Ens miràvem i, quan jo seguia amb les meves lectures, ells seguien amb els seus cants. Heu sentit mai el cant d'un colom? És com el que fan els amants quan volen alt.

Relat de metàl·lics

Sota un sol primaveral, el matí es presentava desconcertant per la Marta. Des de la seva finestra explorava els animals moribunds que s'arrossegaven per l'empedrat de la ciutat. Aquesta nit ha sigut dura, es deia. A la vorera de davant uns nois saltaven per sobre dels bancs i molestaven a unes senyores grans. A tocar del semàfor, un avi s'ho mirava tot amb un posat seriós. A saber què es deuen haver pres, es preguntava per dins.  A sota de casa de la Marta, dos joves seien a la terrassa del bar. Les cadires metàl·liques, aquestes que fan tant mal a l'esquena, eren trons reials on dos reis es prometien amor etern.

Ella lluïa les cames tant com podia, gràcies a una minifaldilla que, per qüestions inexplicables, tenia ajustada gairebé al melic. Ell tenia les mans llargues i investigava tots els camins que el destí li oferia. Si no fos per l'olor a alcohol que desprenien els seus cabells, el cambrer juraria que feia un mes que aquell xicot no es dutxava. A sobre de la taula, dos gots de tub buits, el gel encara desfent-se al voltant d'un cítric. Ni rastre de mòbils ni de xarxes socials.

Dos ulls connectats amb dos més, quatre ulls clucs gairebé a punt de tancar-se, dient-s'ho tot i més. Llavis secs de tant besar-se. Mans gastades de tant tocar-se. Cossos demanant, per favor, anar al llit per poder dormir fins l'endemà. 

Relat de fam

Feia dies que seia a la mateixa vorera del carrer Borrell. Feia setmanes que duia les mateixes sabates, xopes i trencades. Bon nadal, bon dia tingui, que la sort sigui amb vostè. Paraules circulant en un sentit i que no acaben de tenir-ne cap. De lletres no menja l'home. Però Siddharta proclamava el dejú, i aquell home necessitava pa.

La fe es perd quan entre les dents no tens ni una engruna del que has menjat. Lluïsa, si us plau, us ha sobrat res? No, potser demà. Mira, allà. Hi ha gats llepant el terra, potser a algú se li ha caigut el pollastre de camí a casa l'àvia.

Arrossegant-se com un gos, amb els pels bruts i els cabells enganxifosos, les llambordes són pistes d'asfalt on corren els homes com tu i com ell, com jo; sols, abandonats. Però en el trist pecat pel que Jesús ens ha castigat, hi trobo l'esperança, la fe, la bonaventura que em vindrà. Al fons de tot, més enllà d'aquells felins afamats, més enllà d'aquell suc gallinaci escampat; hi ets tu, o el teu record. Et veig, caminant, tan bella i tan dolenta com sempre. Em mires abans de creuar el carrer i no esperes que sigui el teu torn, no esperes ni tan sols que et donin pas. Tot és teu i jo segueixo veien-te allà, com aquell dia; com aquell maleït dia en el que el vent se't va emportar.

Et desitjo, et desitjo tant que no em cal menjar, ni vestir-me, ni sadollar els meus anhels. Et veig, et necessito... tan dolenta i tan furiosa, com sempre, abans i ara; en el record i en la necessitat. 

Relat d'O'Canto

Diuen que el mocador és un món... ho deuria dir un imbècil que volia recordar que el món és un mocador. Però no tot el que es moca és dins del món, ni tot el que és al món es pot mocar. Aquesta  història neix dins d’un mocador, llençat al terra d’un món que, tot i ser ple de mocs, és el meu món.

Carrer Diputació, just al xamfrà que dóna amb el majestuós carrer Entença. No he entès mai perquè adjectivem alguns carrers, com si la merda de l’asfalt regat sobre la terra natural pogués ser mai humanitzada. Entre edificis alts i un ambient de barri; un bar permet que veïns i no tan veïns dinin, facin un cafè o es beguin un parell de gintònics. La clientela és variada, tot i que sol ser habitual. Entre els comensals hi ha treballadors de la zona, que tenen horaris força complicats i dinen un menú a les quatre de la tarda. Com el restaurant està especialitzat en menjar gallec, hi ha força grups que, de tant en quant, sobretot a finals de setmana, ocupen grans taules per demanar menjar del nord. Una freqüent parella la formen dos comercials. La seva ruta els porta cada últim dia laboral a prendre unes copes a la barra. Per les converses que tenen, és fàcil endevinar que no han acabat la jornada, sinó que simplement posen en comú les seves situacions personals, banyades de ginebra i tònica. Després, carretera i manta; i a vendre s’ha dit, que el país és petit i cal una mica de benzina per travessar-lo millor. Qui sap si algun dia faltaran i hauran d’avisar als amos del bar perquè portin els seus combinats alcoholitzats a la cuneta entre Riudoms i Maspujols.

Grups de pares donant la llauna, no pas als veïns de menjador, sinó als fills, organitzant esdeveniments i actuacions i festes que els hereus no han demanat, però que ells fan per netejar les seves consciències i, de pas sigui dit, poder tenir una vida menys trista i avorrida. Cal veure’ls parlant dels nanos, com si ho sabessin tot d’ells, quan en realitat no saben ni què és el que els hi agrada.

Solitaris fent cafè, a dins i a la terrassa; un alumne i un professor. No ho saben, ni l’un ni l’altre. Però l’empremta que pot deixar un docent sobre un discent és il·limitada. A vegades, sense saber-ho, estem envoltats d’inputs que ens marquen el sentit de la vida, que ens guien en la nostra travessa vital. Qui ens aporta res? Tothom, segurament, però els mestres ho fan d’una manera tal que es fa difícil entendre els comercials, que parlen de les seves dones com si fossin meuques, sense tenir en compte els professors que van tenir; o els pares que organitzen la vida dels seus fills pel seu bé, sense saber que el “seu” es refereix als pares i no als fills; o els treballadors que no s’atreveixen a demanar un horari just, per no haver de renunciar a un sou míser, però que els sustenta les necessitats essencials. Tots tenen, hora rere hora, minut rere minut, segon rere segon, alguna cosa que els està influint. Seure i esperar, sense fer res per canviar-ho tot, també podria ser una forma de modificar el destí, però sense saber perquè l’alumne li fa una foto al professor i li envia. És complicat conèixer la veritat de les coses, ho és principalment per qui no està segur de res.

El professor agafa el guant llançat i el retorna. No hi ha ningú ofès, el duel acaba sense espases, no hi ha remor de sabres lluitant; tot el contrari, es percep un sentiment d’alegria per poder-se retrobar després de tant de temps. El món és tan petit que més val no tenir les mans plenes de xinxetes, mai se sap quan caldrà fregar-se els ulls.

Relat de Sant Antoni IX

És cert que el barri és, ara, ple de nous bars de tapes, platillus que en diuen els modernets; però si hom vol anar a fer unes tapes de veritat, les de tota la vida, les del pop gallec ben tendre i les patates bullides ben fortes de gust, cal que vagi a la Pulpería A Gudiña, al carrer Entença. Taules velles, parets gastades, quadres penjats per tot arreu que fan por, fusta fosca envernissada i una barra que fins i tot té teules com si fos una teulada de l'exterior.

Anar-hi, però, pot tenir conseqüències greus. S’hi menja bé i, per tant, s’acompanya millor amb beguda. Hi ha qui opta per beure cervesa, però també es demana sidra, sangria o algun vi fort; sigui com sigui, la majoria acaba de tort. Ja pot ser, també, per la costum de fer licors després dels àpats. Així, a les quatre de la tarda, qualsevol parella que s’hagi deixat els seus bitllets sense temença, pot sortir molt més que contenta. Com els hi ha passat a la Núria i l’Albert, dos amics que s’han trobat després de molt de temps de no veure’s. Aquestes coses ja les té la distància, els retrobaments poden dur a parlar més del compte i acabar més tard que d’hora. Després de deu anys sense tenir notícies l’un de l’altre, han hagut d’explicar-se casaments, fills, noves feines, inquietuds i tristeses. És una obsessió habitual de l’home barrejar alcohol amb sentiments. Han plorat, han rigut i s’han abraçat. S’han abraçat tant que han sortit plegats del restaurant, amb les mans agafades, ben fortes, sense voler que es deixessin anar.

De camí cap a casa, l’Albert l’ha besat. Ha estat clarament ell, ella no s’ho esperava; però tampoc li ha dit pas que no. Ha anat tan rodat que els besos, les mirades i les carícies han sigut com ho eren molts anys enrere. Amb passió, amb tendresa, amb els llavis ben calents.

Després, per què explicar detalls? Si qualsevol ja se’ls pot imaginar. Cossos ben junts, mans que descorden botons, vestits que cauen a terra, frec a frec entre pells que s’uneixen. Els besos repudien el teixit, la llenceria blanca de punt, que havia comprat amb tanta il·lusió, no li dura ni un segon en exhibició. Els dos estirats, a terra, enduts per la rauxa. Els llargs cabells de la Núria enreden els dits de l’Albert, que li costa treure’ls de l’entramat capil·lar, però quan ho aconsegueix segueix acariciant-la, fins arribar a les cames; aleshores les obre i acosta el nas ben a prop de l’entrecuix. L’aproximació és lenta, tan lenta que la Núria es neguiteja. No ho pot suportar, agafa el cap de l’Albert amb les mans i l’encasta contra els llavis vaginals. La llengua fa de les seves, ella no es pot controlar, crida, crida molt fort; gairebé tan fort com durs té els mugrons; li demana que els hi toqui, però no vol que deixi de llepar-li els llavis inferiors. Fan l’amor estirats a terra, enduts per la passió; sense adonar-se que estan a sobre de la freda vorera de la ciutat, jaguts damunt de les típiques rajoles de flors que compren els japonesos a les botigues de records.

Els vianants del carrer de Tamarit se’ls han mirat sorpresos. Algunes mares han tapat els ulls dels seus fills, que han deixat de jugar al parc. Alguns homes han enregistrat l’escena amb el seu mòbil, abandonant la família per uns instants. L’escena ha sigut grotesca a ulls dels assenyats veïns, veïns que no coneixen ni la passió ni la mentida.

Relat de Sant Antoni VIII

Corren temps difícils en el món laboral. No se sap cap a on corren, ni cap a on van, però els temps passen volant i aviat ningú sabrà de què treballa. Es premia el cop de colze, la traveta ben feta. Tot s’hi val per avançar posicions i deixar enrere els companys. Des de dalt, segurament, tot es vegi amb una altra òptica, però per molt que la gent es renti les mans amb sabó, els costarà netejar-se la consciència.

El barri és ple d’empreses petites, de locals on l’empresari és botiguer, dependent, administratiu i el que faci falta. Però també és ple de treballadors anònims que, dia rere dia, van a la feina pensant que fan el que han de fer. Clar que cohabiten amb els que hi van rumiant totalment el contrari. La reflexió, en aquests últims, és diària. Per què fer una cosa que no es vol fer? Per què anar a una feina que no es desitja? Per què suportar un cap que s’odia? Per què perdre tant de temps en unes accions que no aporten res més que crispació?

El fet és que gairebé tothom, quan passeja, pensa. Ni que sigui de forma vaga, però pensa, rumia, reflexiona, en algun fet, esdeveniment, relació, persona,  sentiment... el que sigui. Tant és així que és conegut que alguns grans pensadors han tingut les seves millors inspiracions caminant. També es coneixen detalls de celebritats empresarials i polítiques que, tot fent una passejada, dialoguen amb els seus invitats. Caminant, hom esdevé moviment. I dins del moviment, apareixen les flors. Aquí, on es creuen Ronda Sant Pau i Aldana, és normal aturar-se i deixar de pensar, per pensar en d’altres coses. Olimpia és una floristeria que omple el carrer de flors, no només en dates assenyalades, sinó que ho fa cada dia. Entrar-hi i descobrir l’humor dels seus dependents ja és un altre tema -caldria recuperar l'inici del relat-, però prémer el fre de les nostres sabates i aturar les agulles del rellotge és obligat en passar-hi per davant.

Per a cada flor, un amor passat; per a cada planta aromàtica, un record oblidat. Tot retorna vestit d’aromes, ningú s’atreveix a dur-li la contrària al subconscient.

Relat de Sant Antoni VII

John Moon fa estona que vomita. Té la barbeta recolzada a la ceràmica del vàter, expulsa tot el que ha menjat, tot el que ha begut, tot el que ha plorat. Per cada guèiser, una pena menys; per cada arcada, una frustració més. Ho vol treure tot, quedar-se completament net. Aquest ha estat el seu objectiu quan, fa unes quantes hores, s’ha passejat de bar en bar bevent ginebra a dojo per tot el barri. Un dels cambrers ja l’ha advertit, just abans de què comencés una batussa amb un modernet que se li havia queixat. Les raons per protestar? Evidents o no, alguns les han vist i han recolzat l’home de barba llarga i cuidada. John cridava molt quan parlava sol, cada cop que escrivia una frase a la seva llibreta s’aixecava de la cadira i exclamava que havia tocat el cel.

La Xalada, el local on han ocorregut els fets, és un restaurant de tapes on la gent parla en veu alta, però no crida. Si bé és normal que el lector es pregunti per què aquest establiment s’anomena així; quan un coneix la propietària ho entén perfectament; a pesar de què ella digui que és en honor a sa mare, clar. Allà es degusten plats exquisits, tan bons com unes patates que passen per tres processos d’elaboració (bullir, fornejar, fregir). Els millors vins acompanyen els menjars dels sibarites i tothom en fa bones valoracions. Avui, però, segur que els comensals s’han endut un regust amarg. Tan amarg com la ginebra amb Campari que s’ha pres John i que ha escopit a la cara del modernet que li ha recriminat la seva exaltada actitud.

Al cap d’unes empentes, pocs insults i algun que altre cop de puny, Moon ha quedat orfe de companyia al bell mig del carrer, a la gran vorera en xamfrà de davant del restaurant. La foscor de la seva sensació només s’ha vist atenuada per la il·luminació d’una gran lluna plena que, segons ell ha cregut, li ha xiuxiuejat alguna cosa a l’oïda.

Després? S’ha posat els cascos a les orelles i ha passejat fins a casa seva escoltant música. Li ha costat tant arribar sense perdre’s com obrir la porta sense trencar la clau. Els veïns escolten els seus sorolls guturals, té la finestra oberta i el pati interior fa de caixa de ressonància. No hi ha secrets. Alguns, fins i tot, s’atreveixen a jutjar-lo. L’anomenen el boig de la comunitat. En un món ple de persones sensates, el foll és el que treu l’amargor dels intestins.