Més de cent ocells l’acompanyaven
quan ella obria la porta. Es movien al seu voltant formant un túnel mòbil. Ella
seguia el seu pas, com qualsevol peregrí en una processó. Confiava plenament en
aquelles aus, que venien a dir-li el Bon dia cada matí.
Vestia de negre, mai no lluïa un sol color més que el castany-roig
del seu cabell. Anava de dol dia sí, dia també. Però aquesta condició no
renyia amb el seu amor interior, al contrari, l'alimentava i el feia créixer.
El so de la porta, vella i tants cops arreglada, provocava en mi una
reacció gairebé instantània. Col·locava el meu dit índex sobre la paraula que
estava llegint, movia la cadira, que es desplaçava lleugerament gràcies a les
rodes instal·lades a les potes, i enganxava el meu front al vidre de la
finestra. De seguida veia qui abandonava el nostre edifici. Segons
qui fos, la meva curiositat desapareixia instantàniament. Però d'altres vegades,
em quedava una estona observant la persona que creuava el carrer, just davant
de la meva atenta mirada. La senyora dels ocells era una de les escollides,
però només de bon matí i quan era festiu. Ja que era el moment en el que portava
menjar als seus estimats coloms, que venien a rebre-la com si fos la missatgera
reial. Totes les aus de la plaça volaven ràpidament fins a sota del meu
observatori i protegien la missatgera. Un cop ella estava a l'altre costat
del carrer, buidava el contingut de la bossa que duia i deixava que els animals
es reunissin en forma de cercle. Ella abandonava l'escena, desapareixia en
silenci, sense ni tan sols mirar com els seus pupils menjaven. No esperava un gràcies
ni una recompensa, ni tan sols alimentava el seu ego amb una mirada de
complicitat. Després de donar-los el menjar, iniciava el seu recorregut
habitual cap a la dreta. Jo de seguida la perdia de vista i seguia atent als
moviments dels piconadors.
Aviat el cercle màgic s'esvaïa. Els animalons s'expandien buscant més
menjar, però advertien que aquell àpat havia acabat. Així que alçaven el vol
i tornaven als seus llocs d'origen. És curiós, però els primers en fer-ho eren
els més solitaris. Cap dels seus companys els seguia. En canvi, quan algun
líder iniciava el vol, un bon grapat de súbdits continuaven el seu camí. La
vorera es buidava, el pas de la gent ja no estava interromput. Les branques
dels arbres tornaven a recuperar els seus observadors zenitals. Uns observadors
que, com jo, presenciaven només el que volien.
Tot sovint, a l'ampit de la meva finestra acabava algun del líders
volàtils. M'agradava que es col·loquessin al meu costat. Ens separava només el
vidre. Ens miràvem i, quan jo seguia amb les meves lectures, ells seguien amb
els seus cants. Heu sentit mai el cant d'un colom? És com el que fan els amants
quan volen alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada