Em crema la ciutat,
tota plena de músculs,
em crema la ciutat
on han tancat les llibreries.
Foc a l’asfalt dels regidors pudents,
sota l’ombra de pisos buits
i cors plens de dolor i sofriment.
Han matat l’extensa alegria
d’aquells bancs de migdia compartits
entre coloms i avis contents.
No tornaran aquells bars
de cigaló i olives,
mentre creixin hotels arran
de places buides i cotxes cars.
No tornaran els poetes a la melodia
d’odes antigues i noves,
mentre segueixin fent fora veïns
de tota la vida.
Em crema la ciutat i em descalço
per cremar-me amb ella,
sento l’ardent plaer de la tortura
d’un ésser abandonat sota la rella.
