Relat de cucs

La ciutat dels cucs no dorm per la nit, sinó que ho fa abans que surti el sol. Aviat les persianes s’aixequen i ells, dins dels seus refugis, segueixen amagats. Amagats de por. Amagats de timidesa. Amagats de fred. Són els petits cucs que li surten a la ciutat quan s’ha preocupat massa per la seva imatge i poc per la seva gent.

No s’afaiten, no es dutxen, no tenen rutina. Només un hàbit els acompanya, ofegats en alcohol roden d’un costat a l’altre, fins que cauen, s’estiren, s’arrosseguen i, sense convertir-se en papallones, segueixen essent cucs de terra.

De bon matí reguen els carrers, ells esperen al portal. A vegades queden xops, a vegades els cal ajuda. No sempre és fàcil aixecar-se quan un s’ha acostumat a viure a ras de terra. Asfalt brut, mans negres, peus glaçats. Quan tornin a venir els homes uniformats els faran fora a cops de peu, garrotades i insults. Ningú vol un cuc a la ciutat. Però aquesta està tan foradada, tan podrida, tan plena de la vergonya dels humans... que sense que ningú se n’adoni, a mitja nit, quan els nens dormen plàcidament, un a un, tots els cucs, es troben en petits racons plens d’orins. A vegades es tapen el cap, altres cops es cobreixen amb cartrons, la vida és tan dura que només una manta bruta i llefiscosa pot fer de pare i mare.

Relat de periòdics

El pobre pobre no tenia ni un euro per ser ric. Però vivia com un ric que no és pobre, ni tampoc ric, però que de pobre en té poc, perquè no va de ric.

Pel matí feia la seva vida, com qualsevol altre la pot fer, sense grans pretensions, simplement procurant donar-ho tot per aconseguir els seus somnis i poder portar diners a casa.

Un dia, davant de casa seva veié una dona que vestia una camisa grisa, la va seguir no més de tres-cents metres. Després es va aturar a l’estanc i va comprar tabac. Naturalment, quan va tornar a sortir al carrer, la dona ja no hi era. Vés a saber si hauria anat al supermercat o a una reunió amb uns importants directius d’una multinacional. Sabem tan poc de la gent que veiem que, si la imaginació ens deixa, acostumem a crear falses teories que ens fan feliços eternament.

El cas és que, a l’endemà, quan era dimarts, el pobre pobre va agafar un d’aquests diaris gratuïts que reparteixen pel carrer. El va fullejar mentre es desplaçava en metro cap a la feina i va observar, amb gran sorpresa, com aquella dona sortia en una fotografia a tota plana. Li feien una entrevista i li preguntaven per coses que aquí no vénen al cas. Les seves respostes tampoc interessen pel desenvolupament del relat, tot el contrari de l’expressió del pobre pobre en veure com una celebritat s’havia creuat en el seu camí. Aleshores li van venir ganes d’explicar-li a l’home del costat, que estava a punt d’adormir-se, que ell coneixia aquella persona famosa. Com l’home no li va fer molt de cas, va girar-se cap a l’altre costat i va ensenyar-li la foto a un jove d’uns vint anys. Després va fer el mateix amb una senyora gran, amb un home geperut, amb un bebè, amb un cec, un sord, un mut i fins i tot amb un pallasso que demanava uns euros després de fer una espantosa actuació.

Quan el tren va arribar al final de la línia, pocs eren els passatgers que van baixar en aquella estació; la majoria ja havien abandonat els vagons en d’altres parades. Tots ells ho havien fet amb la il·lusió d’haver conegut una superestrella com la dona de la foto. I és que el pobre pobre havia dit tantes coses bones d’ella, amb tanta passió, amb tant d’artifici i tan poc contingut, que els seus oients també volien formar part d’aquella fantasia. Ningú es volia quedar al marge. Ningú no volia dir que no coneixia aquella misteriosa dona que, per casualitat, aquell dimarts, havia sortit en el diari del barri.