Relat del fotut

Al balcó de Manet tot és gris i tètric. No sé si es volen moure, però al meu entendre, l'avorriment els mata. Tan ben posadets. Tanta gestualitat morta. Aquesta cara de fàstic és assassina.

Magritte, ajuda'm i duem-los a la calma eterna. Entre caixes de pins i sorolls sords. Cobrim-los de la fusta més dura, la que ells voldrien més cara. Els tancarem amb aquells claus que vam robar. Els tancarem per sempre més en la vida avorrida que ens han robat.

Ep, Rene, quan els tinguem tots encaixats, porta-me'n una de més, la necessito urgentment. No et diré per a qui és. Això és igual. El pi crema bé dins del forn, tant se val qui hi posis a dins.

Traieu-me d'aquí! 

 

I et trauran, tranquil; primer la cama, després el cor. I quan els ulls es quedin en blanc, et tallaran el cap.

Només qui ha vist algú morint sap que la mirada a l'infinit és la mirada més clara. És aleshores quan et veus a tu mateix i les teves misèries.

Magritte, ajuda'm! El temps no corre en els teus quadres, però aquí a fora ens enganxa un rere l'altre. Ara en tanques un, ara clous uns ulls, ara et mires al mirall i ja és ahir que dins la caixa hi soc jo.

 

Hi soc com hi serem tots. Tanmateix a la meva caixa ressona el riure de qui em va dient sense parar: estàs fotut!

Relat de llicències

Qui li haurà donat llicència per matar?
Qui li haurà demanat que faci el bes de la mort?

Al seu pas, crema el foc,
roent com és:
d’ales volàtils els observa
sense pressa.
Sota la seva mirada,
les preses no saben que ho són
cegues del bes sagrat.

Qui li haurà donat permís per mentir?
Qui li haurà aconsellat falsejar la cort?

Testa contra l’asfalt,
despentinat i arrufat front
de dolor i desesperació.
Prem fort les dents,
que se t’acaba la vida
i ni tan sols al joc
t’han convidat.

Han sigut ells dos els culpables de tot.
Han sigut ells dos els que adoren la sort.

Despullat, li clava el genoll.
Nu, rep l’envestida final.
Arrenca-li el braç.
Estira’l! Fals pèl-roig!
Castiga l’heretge pels seus pecats.

Qui li haurà posat el majestuós llorer?
Qui li haurà regalat la túnica sagrada?

Pecadors, baixeu!
Cercle rere cercle
us trobareu la pena que demaneu.

Relat de bombeta

Entre crits i silencis, sense companyia però amb molta solitud al seu costat; el seu braç esquerre es posa rígid com el ferro rovellat que treballa des de fa una setmana. Respira profundament, no és la primera vegada que li passa. La cella del mateix costat del cos adquireix una forma punxeguda, sembla una ve baixa invertida. S’asseu a terra com els indis i col·loca les cames creuades. Allarga la mà fins a l’aparell de música i, amb el dit, demana que comenci la cançó. Analgèsics per a mi.

Fa tant de temps que ella ja no hi és, fa tanta estona que ell la recorda, que aviat les idees s’esborren del cap i torna una vegada més a caure en el forat negre de l’absurd viatge al passat.

El verb, la paraula, la imatge... tot junt per fer aquell bell moviment creatiu que el portarà a sentir-se artista. Quina por, quina angoixa. Totes aquelles visions que ha anat tenint, serè i embriac, ara ja no hi són; les ha perdut. S’han esborrat de la seva ment. Són idees negres, buides, xafades; que han caigut com la bombeta cau des de la làmpada del menjador, a poc a poc, com si volés, com si es desfés. Però enlloc d’esclafar-se, d’explotar, de fer-se miques; s’ajau sobre el terra del taller, desinflant-se i mostrant-se com aquell fruit que queia  de la figuera, tants anys enrere, quan ell i ella, junts, passaven tantes hores a l’ombra de l’estiu, que s’oblidaven de les figues i només creaven els colors de la pell sobre la pell.

Relat de llorers

Comptant fins a cent s’avorreix tant que decideix aturar el seu cervell. S’ha acabat el tic-tac de la veu silenciosa que l’acompanya allà on va.

És hora de tornar a començar, però aquesta vegada ho fa sense la motxilla feixuga que acostuma a duu a l’esquena. Ho fa lliure, ho fa lluny dels pensaments i coneixements que l’han privat, fins ara, de quedar-se allà on és, estirat, ajagut, estès sobre la comoditat del llit desfet.

El petit Bacus està malalt, alguns diuen que té malària, d’altres que s’ha donat un cop al cap, aquests cavalls són tan salvatges com els humans! Amb el raïm a la mà em mira a la cara, fa estona que no fa res de res. Ni té ganes ni en tindrà. Restarà allà, per sempre més, amb la seva cara engroguida i els seus llavis emmalaltits. Ai, les padrines, els hi ha robat el seu perfil natural, sobre un mentó desencisat. Però ell podria, n’estic segur, podria aixecar-se de la cadira i tirar a terra la trista fruita que s’hauria de menjar. N’estic convençut: Si jo piqués de mans, ell s’alçaria amb ganes i usaria els seus formosos músculs per aguantar-se de peu, desviar la mirada i treure’s el ridícul llorer que tant li pesa sobre el cap.

Però no ho fa, ni jo no ho faré. Res pot semblar un acte de rebel·lió; perquè no ho és. Simplement no té ganes de fer res. Hi és, perquè diuen que així és. Però s’amaga entre la foscor del fons i navega com un mort més entre els vius. És el segle vint-i-u, el futur esperat per a tants. És la desesperació dels qui veuen com desapareixen tants i tants, que no volen ser ni seran.

Relat d'explotar

Tancat a dins d’una caixa de correus, comença a comptar fins a deu. És una tècnica que li va ensenyar la seva mare quan era petit. Arriba a deu i, veient que res no millora, segueix fins a vint. Els resultats no canvien, ans el contrari, en arribar a cinquanta no pot més i explota. Explota de ràbia i d’emoció. Estira les cames, allarga els braços, s’espiga com el blat quan creix a la primavera i la capsa rebenta. No és (o era) una capsa (o caixa) de protecció forta, sinó més aviat a l’inrevés (o al revés). El cartró estava mullat i el relligat de fil de lli era senzill i sense doblar.

Apareix, doncs, un home de dins d’una capsa al mig de la vorera. Els vianants que passen pel costat es queden sorpresos. El carrer pren vida en veure’l eixir amb tanta energia. Un elefant volador comença a xisclar, s’ha espantat, no cada dia surten humans de paquets abandonats al mig de la ciutat. Un home de tres caps consola el pobre animal, li diu que es tranquil·litzi, que aviat tot passarà. I passa de llarg un coet, que travessa en vermell i, lluny de sorprendre l’elefant, el deixa bocabadat, quiet, estàtic, gairebé semblant a una pedra; com la que hi ha sota del peu del Guardia Urbà que intenta dirigir el trànsit, enfilat a un roc i fent equilibris. El policia té tan poc espai on col·locar-se que només li cap un peu, o ni això, tan sols es recolza amb mig peu. Fa sonar el xiulet amb força, però el soroll a la ciutat és infernal. Nens cridant, clàxons musicant, animals callant. Tot passa tan de pressa que les línies del carrer, les que separen els carrils per on han d’anar els vehicles en cada sentit, desapareixen. S’evaporen com la llet a l’olla bullint i, de cop i volta, plou pintura. Ningú té paraigües. El blanc s’apodera de l’escena. Ningú no veu res; tampoc l’home de dins de la caixa no veu res. Li agradaria sortir, explotar, rebentar-ho tot, però dins del silenci... calla, suporta, aguanta, resisteix tancat i compungit.

Relat d'esdevenirs

Dins de l'habitació el pintor pinta les parets amb pintura. No pintis més amb pintura les teves parets, pintor que pintes parets, li diu la pintora quan li treu la pintura de les mans.

Sols es queden amb les mans  brutes i l'únic so d'una harmònica que entra més enllà dels murs. És un veí que practica com pot un instrument que no sap tocar.

Els llençols negres pertanyen a un i a l'altre. Com les cadires blanques i els llibres amagats sota el cobert a prop de la finestra. De quadrat passa a triangle. Les formes varien com ho fan els colors, que muden d'estat i de temperatura. S'abracen, s'abriguen, es despullen. Dinàmica situació de canvis que comporta esdevenirs diferents per a cada segon. Fa estona que no toquen els pinzells. Es mouen sols. Amunt i avall. Ell ha sortit de l'habitació per agafar una ampolla de vi. La porta agafant-te amb les seves grans mans. No els hi cal gots. Beuen a galet. Ella aprofita les gotes que li cauen per fora dels llavis, les usa per netejar-se. El dit índex de tots dos és tan perillós com la fletxa que fa estona que travessa la finestra de l'habitació. Món irreal i real només tenen un enllaç i aquest ve sota la cúpula dels viatgers. Fa tanta estona que viatgen que ja no saben on són.

Quan un pinta sota la solitud a vegades acaba pintant en companyia.