dijous, 10 de desembre del 2015

Relat d'explotar

Tancat a dins d’una caixa de correus, comença a comptar fins a deu. És una tècnica que li va ensenyar la seva mare quan era petit. Arriba a deu i, veient que res no millora, segueix fins a vint. Els resultats no canvien, ans el contrari, en arribar a cinquanta no pot més i explota. Explota de ràbia i d’emoció. Estira les cames, allarga els braços, s’espiga com el blat quan creix a la primavera i la capsa rebenta. No és (o era) una capsa (o caixa) de protecció forta, sinó més aviat a l’inrevés (o al revés). El cartró estava mullat i el relligat de fil de lli era senzill i sense doblar.

Apareix, doncs, un home de dins d’una capsa al mig de la vorera. Els vianants que passen pel costat es queden sorpresos. El carrer pren vida en veure’l eixir amb tanta energia. Un elefant volador comença a xisclar, s’ha espantat, no cada dia surten humans de paquets abandonats al mig de la ciutat. Un home de tres caps consola el pobre animal, li diu que es tranquil·litzi, que aviat tot passarà. I passa de llarg un coet, que travessa en vermell i, lluny de sorprendre l’elefant, el deixa bocabadat, quiet, estàtic, gairebé semblant a una pedra; com la que hi ha sota del peu del Guardia Urbà que intenta dirigir el trànsit, enfilat a un roc i fent equilibris. El policia té tan poc espai on col·locar-se que només li cap un peu, o ni això, tan sols es recolza amb mig peu. Fa sonar el xiulet amb força, però el soroll a la ciutat és infernal. Nens cridant, clàxons musicant, animals callant. Tot passa tan de pressa que les línies del carrer, les que separen els carrils per on han d’anar els vehicles en cada sentit, desapareixen. S’evaporen com la llet a l’olla bullint i, de cop i volta, plou pintura. Ningú té paraigües. El blanc s’apodera de l’escena. Ningú no veu res; tampoc l’home de dins de la caixa no veu res. Li agradaria sortir, explotar, rebentar-ho tot, però dins del silenci... calla, suporta, aguanta, resisteix tancat i compungit.