dilluns, 14 de desembre del 2015

Relat de suïcida

Voldria pensar que estic mort. Completament mort. Però estic viu, completament viu. A un pas de la mort, això sí, perquè aviat, molt aviat, estaré més mort que viu. És cert que tothom sap que es morirà, però saber que succeirà en breu no és del tot usual.

Un tret, un instant. Adéu-siau. I després? No se sap. Començarà, aleshores, un món desconegut. O qui sap si, com és previsible, s’acabarà simplement el món conegut. Espero aquest moment amb la sàvia necessitat de veure aquell àlbum d’imatges del que tothom parla. El meu naixement, aquelles escenes dramàtiques viscudes amb tanta passió durant la infantesa, les fotografies mentals de la meva joventut, algun que altre dibuix de la meva època adulta i, per acabar, la llum al final del túnel. Tot això, se suposa, esdevindrà a càmera lenta, amb prou precisió perquè pugui gaudir dels moments viscuts. No sé, però, si les imatges vindran acompanyades d’un silenci terrorífic, o si, per contra, una banda sonora em posarà la pell de gallina. Em plantejo, també, saber si seran imatges estàtiques o en moviment. Fotografies o vídeos? En blanc i negre, en color o sota un filtre que mitifiqui encara més el record? Ho veuré en primera persona o en tercera? Perquè, tot sigui dit, per molt que jo no ho recordi, ja ho hauré viscut, fa molts anys, des dels meus propis ulls. Potser seria interessant tenir una perspectiva externa, que doni una visió més amplia del context.
Sigui com sigui, no tardaré en saber-ho. No m’espereu aquesta nit, em sap greu però no us podré explicar com ha succeït.