Voldria pensar
que estic mort. Completament mort. Però estic viu, completament viu. A un pas
de la mort, això sí, perquè aviat, molt aviat, estaré més mort que viu. És cert
que tothom sap que es morirà, però saber que succeirà en breu no és del tot
usual.
Un tret, un
instant. Adéu-siau. I després? No se sap. Començarà, aleshores, un món
desconegut. O qui sap si, com és previsible, s’acabarà simplement el món
conegut. Espero aquest moment amb la sàvia necessitat de veure aquell àlbum d’imatges
del que tothom parla. El meu naixement, aquelles escenes dramàtiques viscudes
amb tanta passió durant la infantesa, les fotografies mentals de la meva
joventut, algun que altre dibuix de la meva època adulta i, per acabar, la llum
al final del túnel. Tot això, se suposa, esdevindrà a càmera lenta, amb prou precisió perquè pugui gaudir dels moments viscuts. No sé, però, si les imatges
vindran acompanyades d’un silenci terrorífic, o si, per contra, una banda
sonora em posarà la pell de gallina. Em plantejo, també, saber si seran imatges
estàtiques o en moviment. Fotografies o vídeos? En blanc i negre, en color o
sota un filtre que mitifiqui encara més el record? Ho veuré en primera persona o
en tercera? Perquè, tot sigui dit, per molt que jo no ho recordi, ja ho hauré
viscut, fa molts anys, des dels meus propis ulls. Potser seria interessant
tenir una perspectiva externa, que doni una visió més amplia del context.
Sigui com sigui,
no tardaré en saber-ho. No m’espereu aquesta nit, em sap greu però no us podré explicar
com ha succeït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada