Relat del coronavirus

És una sort única i excepcional confinar-se en un pis de més de 200m². Res com cridar les veïnes perquè vinguin a veure'm quan tinc ganes de jugar al parxís. Aquí, ja se sap, tots ens passem la llei del queda't a casa pel forro dels baixos. Ja portem una setmana de vacances i cada dia algú de nosaltres baixa a buscar una bona bossa plena d'alcohol. Com les caixeres no ens deixen comprar més ampolles de les que es poden, fem una ruta pels diferents supermercats del barri. Tenim reptes, a veure qui aconsegueix comprar més sense topar-se amb un agent d'inseguretat, aquests que no duen mascareta i et renyen com si estiguéssim al cole un altre cop. I així, parlant de l'escola, va sortir el joc d'ahir. Cada nit muntem una ben grossa. No pensem quedar-nos quiets sense fer res! Vam jugar una partida ben rara. Un veí va proposar-nos acudir al seu pis a les nou de la nit. Quedàvem per sopar, però estem en confinament, res pot ser normal. Havíem de seguir unes normes bàsiques de protecció. Només podíem assistir amb llenceria cara. Calia dur el tiquet de compra i mostrar una mica (no massa) com era la roba interior que havíem escollit. En Guillem, que és més boja que tots els altres, va entrar al pis tot despullat, només duia mitjons de jugar a voleibol i uns calçotets slips ben ajustats. Jo ja li coneixia la mercaderia, però alguns veïns no, per això tots de seguida van començar a fer broma amb la seva mànega de bomber. Val a dir que la resta dúiem samarretes transparents o pantalons baixos. Era la nit de la llenceria i no de la mostra veneciana!

Els problemes van sortir cap allà a la una. Fèiem tant soroll que uns policies que circulaven  dins d'un cotxe pel carrer de davant van sentir-nos. Primer van provar d'advertir-nos amb el megàfon, però en veure que el Guillem i la Marta s'estaven enrotllant al balcó sense roba i no els hi feien cas, van baixar del vehicle i van entrar per la força a la finca i al pis. Tots els veïns érem allà dins. Música a tot drap, ampolles mig buides per totes les taules, pols blanca sobre alguna prestatgeria, roba per terra i molta escalfor. Les finestres eren obertes, però feia calor. Bàsicament perquè tots anàvem calents. No hi havia ningú que encara portés la vestimenta original. O despullats o en roba interior. Homes amb dones. Dones amb dones. Homes amb homes. Homes sols en un racó tocant-se. Una dona dormint amb la cara plena de líquids. I fum. Molt de fum per tot el pis. Algú havia posat a cremar unes fulles de maria al mig del menjador. Recordo que un dels dos policies se'm va acostar amb cara de mala llet. Recordo que em deia alguna cosa molt a prop de la meva cara. Tan a prop que no vaig poder-ho evitar. Li vaig contestar. Ens vam encarar. Els dos parlàvem molt fort. La música no ens donava una altra oportunitat. Molt soroll i un ambient enrarit. Uns centímetres l'un de l'altre. Aleshores, no sé com, ens estàvem besant. Ell volia fer-nos fora, se suposa. Jo volia fer-lo fora a ell, se suposa. Però estàvem els dos menjant-nos la boca. Qui sap si va ser pel blanc dels meus narius que vaig enganxar-me a aquella barba uniformada. Qui sap si va ser per l'aroma de nom de dona de cinc lletres que ell va passar la llengua per sobre de la meva. Però durant aquells minuts en què vam estar enganxats, alguns ens van fer fotos, i les van penjar a les xarxes! I d'altres van ignorar-nos i van seguir amb la festa. No va durar massa, no ens vam magrejar tampoc molt. Però els llavis hi van ser, com grapes en fulls de paper. Humits, juganers, embogits per un moment de follia que hauria suposat molt més si la consciència no hagués trucat a la porta. Vam separar-nos per respirar i vaig fugir. A poc a poc, vaig encaminar passadís cap a la cuina. Allà m'esperava una meva amiga que es netejava els baixos, ella tenia por de quedar-se embarassada; jo tenia por d'haver-me equivocat. Vam mirar-nos i vam riure.

El virus, quan balla la música sota el vent orat, ens fa més feliços.

Relat d'Odile

Havia escoltat la cançó de la papallona quan… Calla, beu, seu. No, no. Sí, Sí. La raó de les matemàtiques rau en saber si són reals o no els números. Ell diu que no. Per què ho diu? Qui es creu? Som molts els que sortirem al carrer, els que protestarem! Fumarem marihuana, esnifarem cola i ens tirarem per la vorera mentre passegin els gossos. Bordaran, ho sé. Haurem de sortir corrents. Volant. Volarem com papallones. Serem papallones. Ens convertirem en cucs… vull dir, ens arrossegarem com cucs. Serem Cucs. Ens convertirem en papallones. Volarem! Alt! No volen alt les papallones. Moren aviat. Tenen una vida molt curta. Però plena de colors. Els colors de la papallona els veuen els altres. I si passen per un mirall? Es veuen? Poden les papallones veure les seves ales acolorides? Tenen el gaudi del cromatisme produït pel seu aleteig? I si plou? El mirall estarà brut. Tant si és brut com trencat… si plou no podrem volar. Les papallones no volen si plou? Qui ho diu això? Els Ramones. Els Ramones? En quina cançó? No ho sé, però diria que ho diuen. I si no ho diuen, per què t’ho inventes? No és una invenció, és la meva vida, és la meva imaginació. Jo controlo el meu camí. Tu el teu. Sí, però si tu dius una cosa bé hauré de pensar el mateix jo, oi? Per què? No tens la teva personalitat? Sí, clar. Massa que en tinc. Massa? De massa no se’n té. O se’n té o no se’n té. Recordes aquella cançó? Ei, nena, vull ser el teu xicot… Les guitarres ressonant a través d’una bateria potent i constant. No m’agraden els Ramones. Ja ho saps. Sí, t’agraden. T’he vist ballant molts cops els Ramones. I jo t’he vist a tu fent equacions i no t’agraden les matemàtiques. Odio les mates. Veus? És el que et dic. Però el que tu dius no té cap sentit. Una cosa és fer una equació i l’altra ballar. Per què és diferent ballar de sumar? Quan balles produeixes combinacions numèriques. L’espai és ple de números. Tot el que fem té una conseqüència que es pot representar… Calla! Odio les matemàtiques. Callo, odio quan et poses així. No t’hi posis tu. Jo? Si ets tu. Qui ets tu?

I don’t care, he don’t care…

Relat de la incertesa

Amb tot adherit a la pell, ni la suor pot amb ell ni el seu dolor;

espera algú a la cantonada, hi ha una gentada que fa por.

Tanta crisi, tanta mandanga; ni hòsties

de l'església ni de conveniències.

Aviat és ara quan no hi ets, tard és sempre que no et veig.

És cosa dolça que amb la seva veu s'encalla entre les venes,

és un camí obscur on els drames tenen escenes

continuades en bucles perduts en l'univers dels vençuts.

Després serà demorar les hores sense sentir-te punxa endins.

Crema-ho tot, amb quatre paraules maldites

i maleïdes per qui les sent, particular joc

que cada vegada va creixent. Ignomínia soc

en hores de follia arrabassada: torna'm a abraçar.

Fa temps que exaspera el patiment: desconeixença lila en cels llunyans.

Dolça heroïna, neu blanca,

pastilles de colors que em calmen i m'exciten,

tan legals com il·legals; les teves paraules sonen

a addició pura per la que perdre el cap.

Relat de Blai

La grassa del bar de la cantonada no para de mirar-se el jovenet ros que no arriba als vint anys. No és mitjanit, però els llops ja naveguen pels carrers amb les seves millors gales. Noietes primes i maquillades inunden una rambla que no té sortida al mar. Se sent un soroll repetitiu que recorda a les xapes de les ampolles caient a terra. 

Ella s’arrossega com les serps, es muda de pell i treu la llengua cada cop que li demanen. Algú sortirà ferit aquesta nit. Els policies locals vigilen la zona buscant aquell invertebrat nocturn. Les farmàcies estan obertes i els preservatius trencats. No hi ha poetes sobre les taules brutes de sis guiris torrats.

Algú canta la cançó del carrer Blai mentre els nois segueixen buscant Loli la Gordi, ningú els hi dirà que no, però sembla que el terra acabarà mullat de birra i els hi costarà més de vint la jugada. 

Els germans negrets tenen la cantonada agafada i els llatins els miren de reüll, s’espera tempesta a dos d’una. No hi passejaran ni menors ni noies fleumes que no trepitgin fort. Serà l’hora dels okupes i les punkis, reunides amb l’as sota una màniga transparent.
Ella ho tenia tot, ella ho va deixar a terra i va seguir els passos de l’asfalt. Serà una melodia divertida i harmoniosa, un jazz trencat que no podran cantar ni els més agosarats. És la cançó del carrer Blai, la que xiulen els desesperats nocturns que udolen davant d’uns llavis llatins. No hi ha esperança ni fe, només vidres xocant sota l’atenta mirada d’una veïna en camisó de lli. El Mossèn s’ha oblidat de pregar pels nois, que sortiran corrents darrere d’un exiliat de Mali; si el troben l’ajudaran, sinó caldrà més sopa de caldo, la de gel, la de la llimona, la que tortura fins a altes hores de la nit quan ningú vol tornar sobre el coixí.

Relat del Patinet

Dimarts al vespre, Kim porta una hora mirant la pantalla del mòbil. Està estirat al llit completament nu. No sap què fer amb les hores que cauen a sobre seu. De cop i volta recorda una noia que va conèixer quatre dies enrere quan estava fent unes birres amb uns amics. Tindré el seu número? Sí, som-hi.

Kim li escriu un missatge calent, no s’està per tonteries, gairebé ni la recorda, però l’avorriment pot amb ell. Ella li contesta igual de calenta. En menys de cinc minuts ja han quedat per veure’s i enrotllar-se just després de sopar. Ell voldria quedar abans, però ella ha quedat amb unes amigues i no pot anul·lar la cita. 

A les onze en punt, Kim entra al Patinet, un bar on les parets sovint es tenyeixen de lila. Un dj posa música dels vuitanta i no accepta peticions. Com ella encara no ha arribat, Kim es pren una cervesa, després una altra. Per fi arriba una noia que creu recordar. Serà ella? Maleïda memòria! Espera, que miro la seva foto del WhattsApp. Collons, quina mania en posar dibuixos per fotos. Provarem sort.

La música canvia de registre. Ara és electrònica i repetitiva. Kim s’aixeca de la cadira i s’acosta a la noia. Escolta… Sí? Perfecte, vols una copa? Sí, jo ja m’he begut dues birres i tal. D’acord, seiem. 

La conversa no va pels camins que espera Kim, aviat comencen a badallar. Em pregunto si és la mateixa noia que fa unes hores m’ha dit que volia que li toqués els pits a un racó del bar. Ja vols marxar? Estàs cansada… Bé, d’acord, doncs ja quedarem un altre dia.

Dos petons, a la galta, gairebé sense apropar-se als llavis. Això és de les pitjors coses que he fet amb temps. Però espera, mira aquella noia, està sola a la barra. I el cambrer no li diu res, serà burro. Escolta, puc seure? Vols res? D’acord, d’acord, no cal que t’inviti, simplement dic si vols res. Jo sí, un Raf, si us plau.

Kim i Rada, la noia que coneix a la barra de bar, comencen a xerrar. la conversa és fluïda i senzilla.

Prens drogues? Jo només fumo porros. Si vols... En fem un? Després? Sí, sí, només porros. Estic completament d’acord; com bé dius, la coca et torna esquizofrènic. Tens amics cocaïnòmans? Buf, com ho portes? No et posis trista. Abraça’m. És una merda això de les drogues dures. Noi, posa dos copes més, ni que ella no vulgui, aquesta la pago jo. La pròxima tu, tranquil·la. Sortim a  fer un porro?

El Patinet té una entrada coberta, a resguard del vent. Com és de nit la gent no els veu liant-se un porro. Kim se sent cada cop més fort, ella li fa entendre que és atractiu i divertit. 

Això ho tinc fet, porro, copa i cap al llit. Segur. Té, ja està, encén-lo tu. Fa fred, ara, eh. I tu vols tenir fills? Ah, ja en tens. Deus ser més gran que jo. Ostres, doncs no ho sembles. Ep, passa-me’l que jo també en vull, eh.

Un altre cop a dins, Kim agafa les copes i les porta a una tauleta baixa. Els dos seuen molt junts. Ell sovint li passa la mà per l’espatlla. Ella es deixa tocar els cabells. M’agrades. M’agrada el teu coll. Jo també? És bo això. Cambrer, dues copes més. La Rada no para de posar-me la mà a la cuixa, si segueix així li agafaré i la posaré directa al paquet. La tinc molt dura. Crec que ella ja ho deu haver notat. Espera un segon, haig d’anar al lavabo. Torno i et menjo la boqueta preciosa que tens.

De camí al bany, Kim es troba un guàrdia de seguretat. Patinet és un bar petit, però necessita seguretat? Em descordo els pantalons, baixo la bragueta, trec el membre, està molt dur. Orino. Em sento tot poderós, com quan Déu va crear la terra al seu gust.

De tornada, saluda el guàrdia amb aire de grandesa. Rada ja no està al sofà on eren. On ha marxat? Mira-la, a la barra, amb qui parla? És un tipus gras, barbut, brut. Observa'l, pobret, porta la camisa tacada de suor i els cabells greixosos. 

Ep, Rada, pensava que t’havia perdut. Un amic teu? Ah, no us coneixeu? Sí, sí, ja m’agafo la meva copa. Ja me l’hauria pogut agafar ella. 

Kim es fa lloc entre el grassonet i Rada. És un moment màgic, els dos s’enriuen de l’home gras. Ell segueix el joc i, fins i tot, els invita a un parell de copes. Ja tinc bufó per aquesta nit. Tinc princesa, bufó, copes, porros. M’encanta, és el moment perfecte per tenir una erecció, tinc molt de poder. Ja gairebé la tinc al llit.

La conversa s’allarga més del compte, comencen a anar una mica tocats tots tres. Rada parla amb el grassonet i acte seguit s’acosta Kim. Passa el dit índex pels meus llavis i després baixa fins posar-me la mà a l’entrecuix. Apropa la seva boca a la meva orella i xiuxiueja: “Ho sento, me l’haig d’endur al lavabo; si vols venir, ens anirà molt bé, que hi ha un guàrdia vigilant. Li haig de vendre una cosa”.

Aquell cor que em bategava fa un moment a mil per hora es torna petit com una nou. No sé què dir. Finalment, després d’un parell d’intents de verbalitzar alguna cosa coherent, decideixo callar i penso: “Només poden fer dues coses, o una mamada o una ratlla, vaig amb ells”. 

Aconseguim passar amb discreció cap al lavabo, ella em dona la mà i em fa petons a la galta. Ell entra darrere nostre. Al lavabo Rada treu una bosseta. Me la miro i em deixa anar: “Haig d’alimentar els meus fills”.

Grasonet i Rada esnifen una ratlla cada un, me n’ofereixen, però vaig tocadíssim, no estic per invents. La música ressona al meu cap, faig un parell de passes enrere i li dic adéu a Rada. 

Statusque canten Sleeper. Al sortir del lavabo Kim sent una força superior, que li demana tornar a dins: Ho fa i es troba a Rada de genolls, davant de Grassonet, que té el membre sortint per la bragueta, mentre es recolza amb una mà a la paret del bany.

Les parets del Patinet són liles.

Relat de simpatia

Tenia la pell tan gastada que, quan seia, els ossos s'enganxaven a la cadira. Viatjava amb gasolina cremada sobre les seves sabates destrossades. Era culpable, era vida i era mort desesperada. Arrossegant-se pel terra de matinada, el seu lloc era un banc desmanegat del mig de la plaça quan arribava el migdia.

Un dimarts, 15 de juliol, quan la suor de la pell li cremava el cor, la va veure passar, va fer un gest, va allargar la mà. Va tenir-la a tocar, a menys d'un pam de sentir altra vegada la seva calor, però no es pot ser brau si s'ha sigut massa salvatge.

Va ser aleshores quan, enfonsat en el pou més profund de la seva vida, va tocar fons. L'havia tingut tan a prop que va poder viatjar enrere per no tornar mai més endavant. Allà, entre els mil quilòmetres que hi ha al pretèrit, estava ell. En aquella habitació obscura, tenebrosa, feta per no obrir mai les finestres,  s'havien colat massa ocells per fer-hi niu.

Assegut al terra, la contemplava ballant al ritme dels Stones. La música rebotava per les parets i retronava dins seu, la falta de mobles n'era la culpable. Una espelma il·luminava l'acció, una espelma amb la cera exhaurida fins a la meitat.

Porta'm amb tu, deixa que vingui a través dels tambors, vull conèixer Jesús plorant. Vull netejar-me les mans i saludar-te aquesta nit. S'acabaran els misteris i navegarem per les vermelles venes que ens beneeixen. Passa'm la goma, pressiona aquí i deixa'm presentar-me. Sóc com tu, sóc com ell, no porto cua, però ja me la deixaràs. Si vols saber el meu nom, allarga aquesta agulla, permet que sigui meva.

A ella no li calia roba per ballar, ni tan sols públic per ser adorada. Esvelta i blanca, el seu cos lluïa movent-se totalment nua sobre aquell terra de ciment. Feia dies que no es rentava els cabells, ja mostraven el color de les mines del seu pare. No duia joies, ni collars, ni tampoc cap anell daurat; tot i tenir el llaç més fort allà davant seu, assegut, amb el braç estirat i entrant a l'autopista de l'infern.

En altres èpoques aquella trobada hauria acabat bé. En altres temps els nois els haguessin recollit i els haurien portat a casa, cadascú a la seva. Haurien vomitat al costat del llit i tot temps hauria conegut el futur. Però aquella cita va ser com la de Dante, com la dels Stones, per etapes i mirant-se als ulls.

Encantat de conèixer-te, deixa'm que torni altre cop al principi, on el final es troba al banc desmanegat de la plaça de la ciutat. Deixa'm veure't altre cop a un pam de mi, movent la cintura i girant la cara per no mirar-me als ulls. Sé que vas notar el meu alè, el meu últim sospir escapant-se del meu cos per darrera vegada. Ho sé, perquè quan jo ja no hi era, una suor freda va recórrer la teva pell. 

Relat de morfina

Amb la cambra fosca, amb el silenci regnant a l'habitació, així va caure la nit aquell mes d'agost. Recordo que m'ho va explicar ell quan ella ja no hi era. Recordo que vam xerrar durant hores en aquell bar del barri de moda de la ciutat. Ell no plorava ni reia, tan sols es cenyia al guió establert per recórrer amb tot detall una història que, per sort, jo he aconseguit adaptar dins del meu cap, evitant rememorar aquelles situacions que m'agradaria no haver sentit. Igual que jo, suposo que els clients de la taula del costat també a hores d'ara es mengen amb diferent regust la síndria quan algun cambrer els hi serveix per alleugerir la calor. I és que mentre jo sentia aquell relat, tots els allí presents teníem a la taula grans trossos de síndria freda banyats amb alcohol del fort.

Va parlar-me d'ella, de la seva obsessió per recargolar-se i trobar el gest adequat que li calmés el dolor. Jo no sabia res de medicina, ni ell tampoc, però no calia tenir gaires coneixements per saber que les medicines ordinàries ja no li feien efecte. Algunes tardes venien infermers especialitzats i la banyaven amb dosis altes de morfina. Ella descansava, ella flotava. Sempre tan lluny de la terra i en aquell moment, just aleshores, segur que hauria volgut navegar menys pels aires. Però allà dalt no notava res i, desgraciadament, ara ja no volia dissimular.

A l'habitació la llum era molt tènue, tal i com em va dir, es feia difícil de posar-se a caminar sense entrebancar-se amb res. Hi havia un petit graó que encara dificultava més el pas i, per acabar-ho d'adobar, l'ordre havia desaparegut completament. A ell no li importava que tot estigués tirat o que fos una tasca complicada arribar fins a ella, sinó que només es posava nerviós amb el gran ventilador que rodava sobre dels seus caps. Era vell i estava descollat, calia que algú el collés aviat o aquella casa viuria un ensurt. En dir-me això va somriure i amb el seu humor negre característic va acabar amb un afegitó que deia així: l'ensurt el sabíem tots, però a saber si seria en un acte de diferent escenari.

Estava tan prima que, en agafar-la, segons em va dir, hom podia témer que es trenqués a trossos. Tot allò els superava, la seva mirada, el seu plor trencat, aquella mirada de desesperació... Aleshores va sonar aquella cançó, no pas al bar on ell li explicava, ni tan sols a la cambra on ell l'ajudava, sinó en el seu cap mentre dormia. Era una lletra absurda i sense sentit, feta de pressa i corrents per algú que no tenia la sensibilitat esperada, però era emotiva. Ho era, com sol passar, perquè hi havia una vivències compartides, era quelcom subjectiu, un moment únic, un sentiment que res no té a veure amb la superficialitat d'una cançó d'estiu. L'havien compartit, l'havien viscut, era d'ells dos i de tots amb qui havien estat units. Era part de l'eternitat que a partir d'aleshores podria recordar en mirar al mar.

Relat d'esdevenirs

Dins de l'habitació el pintor pinta les parets amb pintura. No pintis més amb pintura les teves parets, pintor que pintes parets, li diu la pintora quan li treu la pintura de les mans.

Sols es queden amb les mans  brutes i l'únic so d'una harmònica que entra més enllà dels murs. És un veí que practica com pot un instrument que no sap tocar.

Els llençols negres pertanyen a un i a l'altre. Com les cadires blanques i els llibres amagats sota el cobert a prop de la finestra. De quadrat passa a triangle. Les formes varien com ho fan els colors, que muden d'estat i de temperatura. S'abracen, s'abriguen, es despullen. Dinàmica situació de canvis que comporta esdevenirs diferents per a cada segon. Fa estona que no toquen els pinzells. Es mouen sols. Amunt i avall. Ell ha sortit de l'habitació per agafar una ampolla de vi. La porta agafant-te amb les seves grans mans. No els hi cal gots. Beuen a galet. Ella aprofita les gotes que li cauen per fora dels llavis, les usa per netejar-se. El dit índex de tots dos és tan perillós com la fletxa que fa estona que travessa la finestra de l'habitació. Món irreal i real només tenen un enllaç i aquest ve sota la cúpula dels viatgers. Fa tanta estona que viatgen que ja no saben on són.

Quan un pinta sota la solitud a vegades acaba pintant en companyia. 

Relat de consciències

Em sento privilegiat d'haver-te vist fora del cavall de Troia. Aquella nit, quan la lluna encara no era plena i tu no feies petons, et recordo viatjant entre els murs de la consciència. Com si estiguéssim en un teatre burlesc, experimentaves amb la raó i el seny. Abandonaves la civilització i feies fora l'autoritat que sempre ens castiga quan traspassem les normes de la societat.

Et recordo amb les mans plenes de formatge, brutes com mai les havies tingut; te les duies a la boca per assaborir-ne el gust làctic maternal. Ho feies amb tanta mala sort que t'embrutaves encara més els llavis i la cara. Els teus ulls dequeien i no tenies força per poder-los obrir i veure què passava. A poc a poc, segons recordo, la teva cara s'anava xuclant. Com si algú pogués extreure tota la vida que amaguen les teves pells facials. Et quedaves sense la brillantor dels vius i, per moments, semblaves morta. En part ho eres, perquè no vivies com tenim entesa la vida. Navegaves per altres mons, sense tenir control sobre les teves accions. Ni tan sols et calia beure vi, ni tan sols havies de forçar el pas al descontrol. Ja feia estona que no eres tu, sinó que eres l'origen de tu. T'havies netejat de tot allò que, durant anys i anys d'aprenentatge, havia aconseguit modular el teu aspecte, el teu gust, el teu parlar, el teu viure.

Cap viatge és gratis, però tots els que es fan permeten veure més enllà de la punta del nas.