Per un moment va pensar en fer anotacions sobre les anotacions. Qui sap, potser amb un altre color, marcar-ho, comentar-ho, fer d'aquelles lletres una conversa imaginària, però, al cap i a la fi, molt real; perquè era, ni més ni menys, la unió de dos pensaments sobre una mateixa cosa. I això és una conversa, no? Ja ho tenia decidit, va agafar un bolígraf vermell i anava a comentar una citació que ella havia fet: "Allò que per a uns és bo, per a d'altres és millor". Fins i tot sabia què havia de posar: "Allà on guanya un, perd l'altre". Però la casualitat, o no, va fer que en el mateix instant que posava la punta sobre el paper, algú toqués a la porta. Era la secretària.
Naturalment ho va deixar tot de banda, amagat dins del calaix; tant el llibre físic, com les seves idees imaginàries. Va centrar-se en els negocis i va xerrar durant mitja hora amb la seva companya de feina. Ella era una dona molt professional. No només perquè sempre arribava puntual i marxava quan ja ho havia acabat tot; sinó perquè es desvivia per la seva feina. Rumiava coses que li anessin bé al seu cap, pensava com organitzar l'agenda per aprofitar-ho tot al màxim i, a més, es desvivia per ell. Per això, com era habitual, després de la reunió laboral; amb el despatx tancat amb clau, ella li va succionar el membre fins fer-lo arribar al zenit. Ell sempre li deia que era una vertadera professional.
