Relat dels ametllers

 Els ametllers comencen a florir

i et recordo, mare.


Et recordo ara que he iniciat el camí

entre els dubtes de saber

si n'hi ha o no

per venir-te a buscar.

Relat del cercle

L’home s’asseu a la cadira agafant un ganivet amb la mà. Fa dies que es van endur tots els mobles del pis. Només, a petició misericordiosa, va demanar que li deixessin una cadira i un ganivet. La resta van col·locar-ho al camió de les mudances ara ja fa tres setmanes. Vint-i-un dies ofegat per l’alcohol, que s’ha begut a galet. Col·lecciona les ampolles buides en forma de cercle. Cada una al costat de l’altre, rodejant la cadira que no ha usat fins avui. El cercle s’ha anat tancant i per fi no té sortida.

Sona una cançó country al seu mòbil. Obre l’última ampolla que li queda de ginebra. El ganivet segueix a la mà esquerra. L’ampolla a la dreta.

Els segons no són més que notes difoses quan saps que la cançó s’acabarà d’un moment a un altre.

Et vas beure la vida i després tot tenia gust de mort.

Vigila per on condueixes, no tots els revolts tenen camí a seguir.

Camina ràpid i lluny, abans no t’atrapin els dubtes

eterns dins dels peus cansats.

Relat de l'espectre

Diuen que la mort és un espectre que només visita els vius. Sé que aquests rumors neixen de llavis de persones vives. N’estic segur, però a vegades dubto.

La sang no sempre surt de les venes, no sempre que algú ho demana. Tot sovint emana de paraules mudes.

Prem l’espremedora de llimones, prem fort. El suc no ha de ser groc com el d'una estrella, pot ser vermell. Tan de bo no sigui aquest clau roent que m’està travessant el costellam.

Relat de rellotges

Fa temps que no són dos quarts d’una. Fa molt de temps que no ho són. Miro el rellotge i contemplo el pas cansat de l’agulla. Vaig decidir optar per un de clàssic i no pas per un de digital, perquè crea aquell dubte misteriós de saber si funciona o no. Amb els dígits tot és més fàcil d’entendre, tot ve donat. Si hi ha xifres, funciona, sinó, no es veuen. Les agulles, en canvi, poden moure’s, però fer-ho a una velocitat diferent a la que toca; o fer soroll, però no avançar. No saber si tot rutlla com cal és un dels grans gustos de la vida.

Un senyor em pregunta quina hora és. Em fa il·lusió, torno a mirar l’esfera de Chronos amb una excusa aliena a mi. Podria respondre sense ni tan sols mirar-ho, però prefereixo tornar a revisar si funciona o no aquell aparell de tires de cuir i corona d’acer inoxidable. Li contesto que són les deu en punt. Ell, encuriosit, com si no es refiés de mi, em pregunta: “En punt, en punt?”. El primer que faig és contestar-li que sí, que són les deu en punt, en punt; després m’indigno. Per què m’ho torna a preguntar, no es refia de mi? Aleshores per què m’ho pregunta? Finalment, dubto, i si m’ho ha preguntat perquè no pot ser que siguin les deu en punt? L’excusa em serveix i altra vegada miro el meu preciós rellotge. Són les deu, fa temps que no són dos quarts d’una.

Relat d'artificis

Sota d'un dubte en forma de núvol m'he llevat aquest matí. Fa estona que hi penso, però ara no puc fer altra cosa que rentar-me els ulls i pensar que m'hi tiro salfumant. Agafaria la cullera de la cuina, aquella que tenim per fer un plat especial sud-americà, aquella que té el perfil afilat. Me la clavaria a l'extrem de la parpella i extrauria la meva pupil·la. Ho faria buscant el dolor més gran que pugui existir.  Però no m’atreveixo. Aquest sèrum m'anirà bé per plorar. Un parell de gotes i llestos. ja ploro. Estic trist. M'ho va dir la farmacèutica. Ella sí que en sap. Em faria plorar ràpidament. Però mai ha volgut portar-me a la recambra i ensenyar-me a posar-me trist. Potser si em vestís... Sí, aquests pantalons ja serviran. No m'importa que estiguin bruts. Ella no s'hi fixa en aquestes coses. Seria estúpid que ho fes. Mira com mira. Observa com m'observa. Escolta com em parla. Quina veu. Estic trist. Mira. Ploro. No riguis, dona. Estic molt trist. Tinc un fervor interior que no em puc treure de sobre i vull que m'ajudis. Segur que tens alguna cosa per mi. Segur. Les teves llàgrimes de dolor perdut em van molt bé. Quan vull sentir, quan vull ser com tu, me les poso i ploro. Durant uns instants m'assemblo tant a tu. Em miro al mirall i em veig les pupil·les humides. Cauen pel costat del nas aquells sentiments artificials, però ningú no ho sap. Ni tu. Ni jo. Dóna'm la mà, si us plau. Porta'm allà. Promet-ho portar-me bé. Resoldré tots els meus dubtes. Sense cullera; sense sèrum, sense plorar; només em caldrà mirar-te una estona quan parlis i per fi, en acabar el relat, ja sabré si m'he enamorat.

Relat de dubitatius

Després de fer un llarg sospir; diu: "D'acord, tiro la tovallola". El Jan tanca l'ordinador i marxa de casa seva. No mira per la finestra, no mira al seu voltant. Marxa ell sol. "Per què no ho hauria de fer?" es pregunta quan creua el carrer. 

No s'ha cansat, però no vol molestar. Segur que l'ocell que el venia a rebre cada dia deu parar a algun altre niu. "És un ocell, ha de ser lliure! Ho haig de respectar" es repeteix mentre trepitja els característics panots de la ciutat. "Són flors?" Es qüestiona.

De lluny es mira l'edifici on viu. S'ha deixat la finestra oberta. No sap si tornar i tancar-la. Es queda dubitatiu i, per culpa de la distracció, ensopega amb un home. "No mires  per on camines?" li espatega. Ell no sent el que li pregunta. L'única qüestió que té al cap és si cal tornar a casa o no. Decideix que no escull res. Tria no triar. Té clar que l'ocell ja no vindrà més per aquella finestra, i tampoc té ganes que se li col·lin altres aus. 

"Els animals voladors sempre van més enllà. Són tan lliures... la seva llibertat és el seu encant! Si ara paren a d'altres finestres, faran feliç a una altra gent". -Pensa això, com pensa tantes altres coses, sense estar segur del que pensa.