Relat del tres

Aquest matí, a dos quarts de deu, m’he trobat un full entre les fulles d’un arbre mort. El full no estava mort, però les fulles sí. Semblava com si tot fos part d’un decorat preparat; però era a cent quaranta hores de qualsevol civilització i ningú no ho hauria pogut preparar.

Durant tres anys m’he arrossegat per terra barrejant fulles i full, m’he embrutat tant com he pogut entre el fang que les cobria i m’he sentit altre cop allà on hi vaig anar quan tenia poc més de catorze anys. Aleshores he experimentat una sensació estranya: Era viu o era mort? No ho sé. Com havia arribat tan lluny? No ho sé. No notava els braços ni les cames, per què? No ho sé.

He agafat el full entre les mans i m’he amagat en una ombra inexistent entre els raigs de sol que em buscaven per on em movia. La carta estava escrita a llapis, ocupava només mitja pàgina. La firmava un tal Johnny. La destinatària era una tal Mary.
Qui eren? No ho sé? Els coneixia? No ho sé. Volia llegir què hi posava? Naturalment. Així que he començat a endinsar-me en unes vides que no eren meves, però que, en acabar de llegir la missiva, ho serien per sempre més.

“Estimada Mary,
He arribat aquí per un procés sideral que desconec. No sé com ho he fet per aconseguir aquest full entre les fulles. No sé com ho faré per fer-te arribar la carta. No sé si estic viu o si estic mort. No sé per què els raigs del sol em persegueixen fins i tot quan em creo una ombra per amagar-m’hi. No sé qui ets tu, ni qui sóc jo, però t’escric per si algun dia puc conèixer-te i, finalment, conèixer-me a mi mateix. T’escric amb la intenció que em diguis, d’una vegada per totes, si jo soc digne de tu i si tu ets digne de mi. T’escric per esbrinar per què mai no vam arribar a trobar-nos. T’escric i no m’endevino entre els meus pensaments. Has sigut tu qui m’ha regirat la vida? Has sigut tu qui m’ha dut entre les estrelles? Has sigut tu qui un cop navegava entre els astres m’has portat en un forat negre?

Estimada Mary, sembla que senti els teus riures cada vegada que provo d’escapar d’aquest forat. No sé si ets tu o si soc jo que, un cop topo amb els límits inexistents, riu i plora a la vegada. Sanglota i s’ofega, es perd i no troba el camí de tornada. De tornada o d’anada.

Mary, tan sols vull sortir d’aquí; canta ni que sigui per última vegada”.

Relat del blat

No recordo el dia que vaig deixar de creure en res,
només pluja seca sobre els meus llavis tallats.

Jo només vull sentir les gotes morint lentament
sobre les teves mans, sobre les meves,
sota aquesta tristor que s’endú tot aquest temps
perdut per històries passades
damunt d’un relat inacabat
per culpa meva,
i teva,
i nostra,
i de totes les notes que no vam tocar,
i d’aquelles altres mans
que anheles perquè no són les meves.
 

Les hores no passen igual pels animals
que per les plantes que esperen
aquell sol insistent que torra la tija
fins fer caure les fulles seques
als peus dels amants que no s’han trobat. 

Digues, blat, qui dels dos
sembrarà aquesta nit el silenci
abatut per la inconsistència
d’una narració fictícia?
Serà ella qui, jaguda, entre espigues
i grans rebrà la sagristia
del repartidor de llet ancestral?

Diuen que Adam i Eva van fugir del paradís
perquè allà no podien mentir;
diuen que Zeus no va tenir mai un sol amor
perquè no gosava
sortir de la finestra de la confiança
perquè la mancança era el seu candor.

Relat d'idiomes

Havia estudiat grec i llatí, els entenia amb dificultat, però els entenia. Entre les seves llengües natives s'hi trobava el català i el castellà. Mentre dins dels seus extres lingüístics dominava l'anglès i l'italià. Si anava Portugal podia fer-se entendre perfectament, entenent les paraules si li parlaven a poc a poc.

Però allò que va viure aquella tarda el va descol·locar. Tants estudis per a no res, no entenia ni una sola paraula del que deia aquella persona. Era una llengua diabòlica, es movia amb perspicàcia i convertia els assistents en joguines de teatre.

Parlava i parlava, tothom se la mirava. Ningú li duia la contrària. Com ho anaven a fer! Si tot el que deia semblava correcte! El seu posat hi ajudava. Ell, que havia estudiat oratòria, era conscient, molt conscient, de la importància de la gestualitat. Aquelles mans movent-se amb control, aquell cap altiu i aquell somriure que creava un estadi previ de benaurança a les seves oracions... tot plegat formava part d'una lliçó magistral. Els alumnes no van aplaudir, perquè no es van atrevir.

Abans d'iniciar la classe alguns ja preguntaven coses, al finalitzar també. Era perillós mirar-la als ulls, ja que no només dominava les llengües parlades, sinó que també mostrava capacitats per a la hipnosi. Una conversa mirant directament als ulls suposava entrar en un difícil món on es perdia la consciència del que es parlava.

Després, el buit. L'aire movent-se per la ciutat. L'absència de sorolls. Només alguna fulla queia tard de l'arbre i convertia el seu suau aterratge en un fort cop estrident per a les seves orelles. Com el borratxo maleeix la ressaca, ell se'n penedia d'haver-la escoltat, havia caigut al seu parany altre cop. Podia jurar-se el que volgués, que de ben segur altra vegada aniria a sentir-la parlar, ja fos a les seves classes com al mig de l'illa de les sirenes.