Havia estudiat grec i llatí, els entenia amb dificultat, però els entenia. Entre les seves llengües natives s'hi trobava el català i el castellà. Mentre dins dels seus extres lingüístics dominava l'anglès i l'italià. Si anava Portugal podia fer-se entendre perfectament, entenent les paraules si li parlaven a poc a poc.
Però allò que va viure aquella tarda el va descol·locar. Tants estudis per a no res, no entenia ni una sola paraula del que deia aquella persona. Era una llengua diabòlica, es movia amb perspicàcia i convertia els assistents en joguines de teatre.
Parlava i parlava, tothom se la mirava. Ningú li duia la contrària. Com ho anaven a fer! Si tot el que deia semblava correcte! El seu posat hi ajudava. Ell, que havia estudiat oratòria, era conscient, molt conscient, de la importància de la gestualitat. Aquelles mans movent-se amb control, aquell cap altiu i aquell somriure que creava un estadi previ de benaurança a les seves oracions... tot plegat formava part d'una lliçó magistral. Els alumnes no van aplaudir, perquè no es van atrevir.
Abans d'iniciar la classe alguns ja preguntaven coses, al finalitzar també. Era perillós mirar-la als ulls, ja que no només dominava les llengües parlades, sinó que també mostrava capacitats per a la hipnosi. Una conversa mirant directament als ulls suposava entrar en un difícil món on es perdia la consciència del que es parlava.
Després, el buit. L'aire movent-se per la ciutat. L'absència de sorolls. Només alguna fulla queia tard de l'arbre i convertia el seu suau aterratge en un fort cop estrident per a les seves orelles. Com el borratxo maleeix la ressaca, ell se'n penedia d'haver-la escoltat, havia caigut al seu parany altre cop. Podia jurar-se el que volgués, que de ben segur altra vegada aniria a sentir-la parlar, ja fos a les seves classes com al mig de l'illa de les sirenes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada