Relat dels peus

Els peus glaçats i el cor a cent
per hora no hi va, podria; però
aquesta carta mai no arribarà.

Em sento fred a l'ombra de qui

no ha estat al sol. 

Pedalejarem pel pla, 
per aquells camins plens de gent
a l'estiu i tan buits ara.

Ens agafarà la nit i tu voldràs la meva mà

en l'ampla via vora el riu;
allà on els joves van venir ahir i demà,
a gastar les hores els uns amb els altres
ben a prop, com ens agradaria estar
a tu i a mi i, per què no dir-ho,
a qualsevol que no desitgés la distància,
les mans netes i la màscara de carnaval.

Metre i mig no és prou per res, ni tan sols
per oblidar-me de tot el que ens hem fet.

Relat de desfigurats

Aquell matí es va llevar amb el cos ple de llagues, tenia la pell cremada i els ulls coberts de lleganyes. Ella creia que havia d'escriure un telegrama urgent, enviar-lo a primera hora, però res d'allò va ocórrer. Com en tots els bons malsons, allò era real.

Amb la màscara posada, va aixecar-se d'aquell llit brut i polsegós. Va mirar-se al mirall i no va contemplar aquelles nafres saturades de pus que supuraven per la seva cara, no va veure aquell rostre desfigurat, ni tan sols va fixar-se amb les mentides que recorrien la seva pell saltant de cella a cella. Vivia un món tan irreal que, fins i tot quan s'ajustava les gomes de la careta, creia que s'estava pentinant.

No va dubtar en obrir la porta de l'armari i seguir aquell joc fictici que la feia vibrar. Després de treure un seguit de disfresses i emprovar-se-les per sobre, va escollir un vestit de vellut, tot negre, només amb una tira groga que recorria la seva cintura com si fos un cinturó. Com lluïa, què cofoia n'estava amb el seu nou posat. Si no fos per la màscara que tapava el seus llavi somrients, creuríem que estava contenta i alegre; però a vegades les mentides tapen les veritats, fins i tot, quan un no vol.

Va ser aleshores, quan no va poder veure la seva alegria interior, que va arrencar un plor lent i cruel. Les llàgrimes li queien galtes avall i no només resseguien les ferides de la seva cara, sinó que mullaven la careta de paper, la desfeien i la desfiguraven fins a crear un rostre terrorífic.

Sense cara, sense veritat, sense mentides, aquell sac negre i groc va córrer pels passadissos de la por. No tenia música ni ovacions aquella escena, només el sentiment buit de qui prova de viure una mentida rere una altra.

I en plena buidor de cor, on hi ha la porta que du al soterrani, va haver d'abandonar les esperances i la fe, va caure de genolls i sense cap preàmbul va parlar amb el corb negre que l'esperava nu i altiu. L'un era petit i semblava gran, l'altra era gran i es mostrava diminuta. Ell tenia un bec groc, ella un cinturó d'or. 

Relat d'esperances

Plou pedres de foc. Ni rastre dels núvols ombrívols. Fa dies que les fulles no volen quan cauen. Es forma una moqueta prematura sobre l’asfalt bullint, del color marró de la tardor, però encara no hi som. O sí. No ho sabem. Perquè el temps ens colpeja un cop i un altre, deixant-nos sense aire, sense vida.

Les mans proven de moure el cos, l’ànima intenta bellugar el cap, el cervell demana pas, però no pot. Les emocions, caduques, velles, feixugues, ens arrosseguen per un camí que no hem triat. No hi anem en classe turista, ni amb bitllet de retorn, simplement ens han encaminat per una drecera sense afluents, sense opcions, d’única sortida; sense dir-nos quan arribarà el final.

I per la tarda no sento l’esperança de la vida. La il·lusió del demà. La fe dels creients. Em costa mirar sense les ulleres de l’engany, m’he acostumat a la mentida perpètua. El mirall no m’enganya quan m’observo amb la màscara posada. Postures falses i una caiguda en picat. Com n’és de fangós el vespre. El sol desapareixent, la calor encara resident, el cos suat i la confiança en tot completament perduda.

M’agradaria mirar el cel, veure  com la foscor s’apodera de l’escenari, delectar-me amb la fresca de la nit. Però la nostra estada aquí és efímera, no som res. Aviat serà matí i altre cop, acaloradament, notarem com avancem cap a la mort.

Relat de girs

Assegut a la punta del llit, en Toni espera l’arribada de la seva amiga. Ha deixat la porta oberta, ningú de l’edifici s’atrevirà entrar sense permís. És una de les persones més temudes del barri. Per passar l’estona, observa el carrer a través de les vistes que li ofereix la finestra. Al fons del carreró uns carteristes esperen el pas despistat d'uns turistes. Dissimulen malament, però els forans en saben tan poc que acaben perdent els seus béns.

Aviat, però, arriba la dona en qüestió. És alta i bella. Prima i amb un somriure encisador. Li agrada portar la iniciativa, juga amb avantatge, ja que ningú més que ella pot tractar-lo d’aquella manera. Entra al pis com si fos casa seva, passa la tanca i camina pel passadís cantant una cançó. En arribar a l’habitació, somriu. Es treu les sabates negres que porta i les deixa a un racó. Li agrada ajupir-se d’esquenes als nois amb qui es fica al llit, el seu cul és un regal dels Déus pels vidents.

Agafa una cadira i s’asseu davant d’en Toni. A poc a poc es treu les mitges, són negres, transparents; tan fines que un moviment en fals pot crear una carrera desastrosa. Les seves mans no cometran tal delicte, al contrari, formaran un plec cuidat que disposarà sobre el respatller abans de començar a treure's la faldilla. Abans, però, jugarà amb la seva joguina preferida. S'acostarà al seu amic, donarà una volta de ballarina i el mirarà de ben a prop. Els seus llavis rebran la pinçada picant de les seves dents. I altre cop es retirarà. Primer la faldilla, després la brusa. Botó a botó, de dalt a baix; es queda només en roba interior. Per tapar la seva cabellera un barret espera el seu torn. Haurà d'esperar més del compte, li agrada divertir-se i no pensa anar més ràpid del compte.

L'home dur segueix impassible mirant l'escultura que es va formant davant seu. Intenta allargar els braços i tocar-la, però els artistes no deixen tacar les seves obres si no és desig propi. Finalment s'escau el moment i li demana que acabi de despullar-la. Aquelles mans que tant temen els vàndals de la ciutat, ara acaricien suaument una pell delicada que el transporta fins a les calces de seda. Les treu amb tanta delicadesa que a ella se li posa la pell de gallina. Després puja les mans a l'alçada dels pits, els allibera de tanta pressió i permet que els mugrons li assenyalin la cara insolentment.

Només li queda el barret i les arracades, ella li suplica que també li tregui, però en Toni no vol fer-ho. Avui ha sigut un dia molt dur, massa dur, com per acabar dormint en núvols de cotó. La vida porta girs inesperats, el llit també. Una mà que s'apropa al barret, una altra que cerca el coll anhelat. En poc més d'un minut la dona agonitza i deixa de respirar. Haurà de recollir la roba, treure el cos del seu pis. Netejar l'habitació i tornar a la normalitat. La vida continua i cadascú es despulla com vol, alguns traient-se la roba i d'altres traient-se la màscara.

Relat de màscares

A la part vella de la ciutat, la que realment formava l'eix vertebrador de l'urbs, hi havia una botiga a punt de desaparèixer. Els veïns estaven disgustats, era un emblema i no volien que deixés de formar part del seu entorn, però el cert és que cap d'ells comprava en aquell local. Hi venien màscares de tot tipus, però fetes amb un procés acurat i elaborat que, juntament amb els materials que utilitzaven, convertien aquells productes en quelcom de luxe. Com hi havia poques vendes i el propietari de la finca demanava més pel lloguer, el futur semblava inalterablement abocat al desastre.

Abans que es baixés la reixa per última vegada, ell va anar a fer l'última compra. Va gastar-se la meitat del seu sou en comprar màscares. La quantitat era alta. La qualitat encara més. Les va guardar en una maleta i se les va endur a casa.

Pocs dies després llegia la notícia del tancament definitiu al diari de la ciutat, tothom es posava les mans al cap, i tothom inclou tota aquella gent que mai hi va comprar res. Ell, però, tenia una maleta plena de màscares. I les volia usar.

Sabia amb qui ho faria. Sabia com ho faria. Però encara no estava segur de quan succeiria. Només les màscares, res més. Ni vestits del Segle XIX ni perruques estridents. Ni tan sols roba interior per decorar les intimitats. Una màscara per a cada persona. Tal i com esdevé en el dia a dia de tothom. Una màscara per a cada engany.