Relat de girs

Assegut a la punta del llit, en Toni espera l’arribada de la seva amiga. Ha deixat la porta oberta, ningú de l’edifici s’atrevirà entrar sense permís. És una de les persones més temudes del barri. Per passar l’estona, observa el carrer a través de les vistes que li ofereix la finestra. Al fons del carreró uns carteristes esperen el pas despistat d'uns turistes. Dissimulen malament, però els forans en saben tan poc que acaben perdent els seus béns.

Aviat, però, arriba la dona en qüestió. És alta i bella. Prima i amb un somriure encisador. Li agrada portar la iniciativa, juga amb avantatge, ja que ningú més que ella pot tractar-lo d’aquella manera. Entra al pis com si fos casa seva, passa la tanca i camina pel passadís cantant una cançó. En arribar a l’habitació, somriu. Es treu les sabates negres que porta i les deixa a un racó. Li agrada ajupir-se d’esquenes als nois amb qui es fica al llit, el seu cul és un regal dels Déus pels vidents.

Agafa una cadira i s’asseu davant d’en Toni. A poc a poc es treu les mitges, són negres, transparents; tan fines que un moviment en fals pot crear una carrera desastrosa. Les seves mans no cometran tal delicte, al contrari, formaran un plec cuidat que disposarà sobre el respatller abans de començar a treure's la faldilla. Abans, però, jugarà amb la seva joguina preferida. S'acostarà al seu amic, donarà una volta de ballarina i el mirarà de ben a prop. Els seus llavis rebran la pinçada picant de les seves dents. I altre cop es retirarà. Primer la faldilla, després la brusa. Botó a botó, de dalt a baix; es queda només en roba interior. Per tapar la seva cabellera un barret espera el seu torn. Haurà d'esperar més del compte, li agrada divertir-se i no pensa anar més ràpid del compte.

L'home dur segueix impassible mirant l'escultura que es va formant davant seu. Intenta allargar els braços i tocar-la, però els artistes no deixen tacar les seves obres si no és desig propi. Finalment s'escau el moment i li demana que acabi de despullar-la. Aquelles mans que tant temen els vàndals de la ciutat, ara acaricien suaument una pell delicada que el transporta fins a les calces de seda. Les treu amb tanta delicadesa que a ella se li posa la pell de gallina. Després puja les mans a l'alçada dels pits, els allibera de tanta pressió i permet que els mugrons li assenyalin la cara insolentment.

Només li queda el barret i les arracades, ella li suplica que també li tregui, però en Toni no vol fer-ho. Avui ha sigut un dia molt dur, massa dur, com per acabar dormint en núvols de cotó. La vida porta girs inesperats, el llit també. Una mà que s'apropa al barret, una altra que cerca el coll anhelat. En poc més d'un minut la dona agonitza i deixa de respirar. Haurà de recollir la roba, treure el cos del seu pis. Netejar l'habitació i tornar a la normalitat. La vida continua i cadascú es despulla com vol, alguns traient-se la roba i d'altres traient-se la màscara.