Relat de famílies

Li agradaven tant els contes que un dia, sense voler, va transformar la seva vida en un d’ells. Sense sentir que ningú digués "Hi havia una vegada", va trobar-se immers en un relat sorprenent, on ell era el protagonista d’una verbalització vespertina.

Una mare li explicava al seu fill que un home, que era ell, vivia al primer primera del Carrer de la Cera número 23, que era casa seva. Compartia pis amb dos fills i una dona. Els dos plançons eren germans bessons, nascuts vuit anys enrere. Tant la mare com el pare estimaven amb bogeria els seus descendents; tant els estimaven que haguessin donat la vida per ells si el destí els hi ho hagués permès. Però el destí només permet el que ell vol. Per això, nadant dins d’un conte, l’home es va trobar en una situació que el va turmentar.

En arribar a casa es va trobar la mare lligada de braços i cames. Estirada. Duia una mordassa que li impedia cridar. En veure-la el batec del seu cor va iniciar una acceleració que gairebé li treu la vida. Més no va tenir tanta sort. Va suportar aquell moment i va reaccionar amb rapidesa per intentar deslligar-la. Un cop al cap li va impedir. Un temps indefinit més tard, es va desvetllar. També amb les cames i els braços fermats. A diferència de la seva dona, ell podia parlar, podia cridar, podia suplicar i dir la seva. Ai, quina sort, va pensar en un primer moment. Ai, quina desgràcia, reflexionaria més tard.

Davant dels pares, un home amb la cara tapada, cal suposar que seria el mateix que li hauria donat el cop –explica la mare al seu fill, que escolta atentament-, havia disposat els seus dos fills. Tots dos estaven immobilitzats per un complex sistema de cordes que, a més, incorporava un estrany artefacte casolà al costat dels seus colls.

Els pares ploraven, els fills també. El pare suplicava clemència. La mare s’ofegava. L’home que lluïa la cara tapada només va dir una frase. “Tens un minut per poder salvar un dels teus dos fills. Si no esculls, moriran tots dos. Tan sols has de dir el nom del fill a sacrificar”. En acabar-la, va marxar.

El nen no tenia cap intenció d’adormir-se. Si ho hagués fet segurament la mare hauria aturat la narració del conte i tot hauria quedat en un ensurt. Però la tensió del moment impedia que les parpelles del petit caiguessin i abandonés el món de la consciència. Per això la mare va prosseguir i va explicar com els pares es van mirar a la cara. Ell volia l’ajuda d’ella, però ella ni volia ni polia ajudar-lo. Ell no volia escollir, però si no ho feia ells moririen. El temps s’esgotava i els nervis s’apoderaven del moment. Abans d’acabar el conte, el pare va dir un nom. El nom del fill sacrificat. La mare va tancar els ulls. Els fills també. El pare va mantenir-los oberts, mirant només el fill salvat. Aleshores, sí va aparèixer el “Vet aquí un gos, vet aquí un gat, el conte s’ha acabat”. I el nen hauria d’haver anat a dormir. No obstant, no va ser així. Es va quedar sol a l’habitació i va passar la nit pensant en la vida de la mare, que havia renunciat a veure l’últim adéu del seu fill; en la vida del germà, que havia sigut l’escollit entre les ànimes bessones; en la vida del pare, que hauria assenyalat el fill que havia de morir.

El dia va robar el moment a la nit i el matí va esdevenir traïdor pel nen amant dels contes. Quan aquest va alçar-se i va entrar a la cuina per esmorzar, el protagonista de la història l’esperava amb un ganivet a la mà. No hi havia cordes, ni rars artefactes assassins. Només una arma blanca tacada de sang. Era la sang del pare que es treia la vida davant del seu fill.