Relat de Sant Jordi

Senyor, no els creguis, no saben el que fan, senyor no els castiguis, no volen saber el que voldrien fer. Un cop i un altre en Marc repeteix aquesta frase. Ja fa una estona que ha sortit de l'ascensor. Ara, puntuals, han arribat tots al xamfrà de les orxates. Els veïns els saluden, els turistes els miren enrarits. Quin d'ells camina més guerxo. Una cama cap aquí, un braç cap allà. Dibuixen ziga-zagues per la vorera i miren cap a un costat i parlen cap a l'altre. El Marc és prim, té la cara xafada, com si dos boxejadors l'haguessin estomacat pels dos costats. La seva mirada perduda busca més enllà de les ànimes que s’atreveixen a mirar-lo. El Marc està a punt d'arribar al seu portal, qualsevol distracció complica un camí que, si bé en un principi sembla senzill, pot acabar sent una trampa mortal. Just abans d'arribar es creua amb el quiosquer, puja de pressa i avui no es diuen res. El Marc s'entristeix, però se li passarà, la Maria li obre la porta i ja pensa en el berenar. Per contra, el quiosquer està angoixat. Li han dit que al passatge hi ha una celebritat asseguda a una taula, deu estar firmant.

Les ganes de veure'l fa que no s'adoni que creua en vermell. No l'atropella un autobús  de miracle. Per què aturar-se i demanar perdó? Té pressa, molta pressa. El centre és ple de gom a gom. Gent firmant i gentussa suplicant. Però al barri no hi ha problemes d'espai, ha vingut una celebritat i cal ser el primer en demanar-li l'autògraf premiat.

Tot suat, amb taques a la camisa per la zona axil·lar, arriba on se citen els intel·lectuals del moment. El busca desesperadament. No li sona ningú. Fa calor, és dia festiu. A l'exterior tot són taules plenes de cerveses, gent bevent i rient. Dissimuladament els mira a tots. Pregunta a un jove barbut que porta un vestit dues talles més petit del que li hauria recomanat un doctor, però no obté cap resposta intel·ligible. Per un moment pensa que potser s'ha equivocat de lloc. Aviat se li escapa de la ment aquest pensament. Només pot ser aquí, però qui és aquest famós que no sé reconèixer, es pregunta. Cansat de buscar s'asseu a una de les terrasses d'un bar. No passa ni un minut i ja té una cervesa a la boca. S'oblida del personatge que està buscant. El sol passa entre les fulles dels plataners, l'aire és ple de pol·len lluent. El remor de la gent xerrant es barreja amb una cançó dels vuitanta que s'escapoleix de la llibreria. Han col·locat uns petits altaveus per sorprendre als visitants. Petits juguen pel carrer, una zona d'exili dins del trànsit urbà permet que un parell de joves es besin sense parar. A una banda, sota d'un barret de feltre, un home enrotlla un cigarret amb alguna cosa més que tabac.

Passa l'estona i no se n'adona. És a Barcelona. La taula del costat és ocupada per la mateixa persona des de què ha arribat. Sembla que firmi llibres, però no ho fa. Està escrivint. Pensa en l'absurditat de la seva carrera fins aquí, observa l'escriptor improvisat del seu costat i se sorprèn quan un noi li demana un autògraf. L'he reconegut, li diu, vostè és aquell famós que surt per la tele, el que corre d'un costat a l'altre, firmi'm el llibre si us plau. I li firma, però el lector no sap qui ho fa.