Relat del balcó

Digues una paraula i estriparé la baralla. No hi ha memòria que arregli les cartes del temps. No hi ha forat que s'endugui el vent viscut. No em ratllis i beu-te el que t'he posat abans que s'escalfi.

D'un compàs alegrament mediocre en brollaran crits salvatges. Descomptant la sort i el camí esperat, la noia s'asseu a la barana del balcó. Fa un dia esplèndid, el sol llueix amb força, però una brisa suau converteix aquella escena en agradable. Els avions deuen passar per aquí dalt a molta velocitat. Els trens ja no viatgen. Provarem de sortir al carrer quan ens acabem els gintònics. El clima és agradable i no es volen moure d'allà; ni la noia ni les seves acompanyants. No van vestides i els seus veïns ho saben. Alguns adolescents es passen el dia enganxats a la barana de les seves finestres, ho fan amb els ulls oberts de bat a bat. Observant amb deteniment cada un dels moviments d'aquelles noves veïnes.

Tenim res per picar? Aquesta nit la neu serà abundant. Jo no en voldré. Sempre igual, n'has de prendre, com nosaltres. Mira el cel, creus que els avions són ocells tornant a casa? 

Les tres del migdia i els tres cossos nus estirats al sofà s'alcen per vestir-se i anar a la caça. No hi ha animals per a mi. Hi haurà el que jo digui, i tu deixa de pensar en zoològics que no estiguin aquí.

Boletes de colors i llums apagades. Un dels avions que passa per sobre del pis vola ben a prop de l'edifici. No et facis preguntes rares, que ens coneixem. Aquestes màquines voladores no són avions i tu no trobaràs el que busques.

Les nits són tan caloroses que ningú dorm vestit, per manta han trobat pells d'animal.

Sota els efectes dels narcòtics és difícil veure les estrelles. Creus que pararà de gemegar? Vull dormir. Tots tenim dret a oblidar. Sí, però si ho fa en silenci nosaltres ens oblidarem que ella està aquí. Calla i celebrem el nostre propòsit acomplert.

No hi ha avions que volin de matinada per sobre de la platja. El cel és obscur i els núvols acompanyen un nou despertar. Aquella mà no és la que esperava. Tot i que li puja de l'entrecuix aquell moment en què vol repetir. I entre cereals i analgèsics es torna a sentir el soroll de l'oblit a mans de gomes blaves.

Per cada línia esborrada, el conte n'escriu una altra amb nous personatges.

Relat de Blai

La grassa del bar de la cantonada no para de mirar-se el jovenet ros que no arriba als vint anys. No és mitjanit, però els llops ja naveguen pels carrers amb les seves millors gales. Noietes primes i maquillades inunden una rambla que no té sortida al mar. Se sent un soroll repetitiu que recorda a les xapes de les ampolles caient a terra. 

Ella s’arrossega com les serps, es muda de pell i treu la llengua cada cop que li demanen. Algú sortirà ferit aquesta nit. Els policies locals vigilen la zona buscant aquell invertebrat nocturn. Les farmàcies estan obertes i els preservatius trencats. No hi ha poetes sobre les taules brutes de sis guiris torrats.

Algú canta la cançó del carrer Blai mentre els nois segueixen buscant Loli la Gordi, ningú els hi dirà que no, però sembla que el terra acabarà mullat de birra i els hi costarà més de vint la jugada. 

Els germans negrets tenen la cantonada agafada i els llatins els miren de reüll, s’espera tempesta a dos d’una. No hi passejaran ni menors ni noies fleumes que no trepitgin fort. Serà l’hora dels okupes i les punkis, reunides amb l’as sota una màniga transparent.
Ella ho tenia tot, ella ho va deixar a terra i va seguir els passos de l’asfalt. Serà una melodia divertida i harmoniosa, un jazz trencat que no podran cantar ni els més agosarats. És la cançó del carrer Blai, la que xiulen els desesperats nocturns que udolen davant d’uns llavis llatins. No hi ha esperança ni fe, només vidres xocant sota l’atenta mirada d’una veïna en camisó de lli. El Mossèn s’ha oblidat de pregar pels nois, que sortiran corrents darrere d’un exiliat de Mali; si el troben l’ajudaran, sinó caldrà més sopa de caldo, la de gel, la de la llimona, la que tortura fins a altes hores de la nit quan ningú vol tornar sobre el coixí.

Relat de nen

Tota la família sortia per la porta de casa, un darrere l'altre, col·locant-se davant de l'ascensor. Allà se situaven l'Albert, el pare; la Maria, la mare; el Robert, el fill gran; i el Joan, el més menut de tots. Abrigats amb jaquetes i bufandes, els seus ulls parlaven poc de lo endormiscats que estaven. Els seus llavis segellats, els seus gestos abandonats. Tots van entrar dins de l'ascensor i a dins no es van dir res.

Com cada matí, es deien adéu un cop trepitjaven el terra del carrer, pare i mare cap a les seves respectives feines, fills cap a l'escola. Era molt el que es prometien, poc el que feien. Un simple adéu, fins després, com si la vida fos eterna i poguessin tornar, sempre que volguessin, a aquell precís moment.

Un cop ja estaven sols, les seves vides se separaven tant que trobaven, a vegades, d'altres sentiments més importants. I és que la fredor de la rutina convida, tot sovint, a tornar a temps passats, a imaginar temps futurs,  a trencar amb tot el que té lligams.

L’Albert conduïa el seu cotxe a tota velocitat per l'autopista estatal, començava un viatge de dos dies amb la il·lusió posada en la seva feina. Havia recollit un company i l'havia de deixar a mig camí del seu destí. Parlant amb ell se sentia còmode, no podia callar. Les paraules eren tan absurdes com fluides, xerraven de tot menys de les seves vides actuals. S'explicaven què feien quan eren petits, a què jugaven i com es divertien. Un conte, un joc, una fugida de l'escola, un porro o una nit al costat d'una companya de classe.

Un dia, tenyit de blanc i negre, l'Albert portava els cabells llargs i bruts. Ella se'l mirava mentre ell escrivia frases a la seva taula. Amb el seu llapis trencat s'oblidava del que deia la professora. Tenia aquell taulell decorat amb tot de sentiments en forma d'esbossos calents. Ella s'hi va acostar quan la mestra va marxar, van estar comentant aquells gargots sense cap ni peus. La vergonya de l'Albert era molt més gran que la de la Júlia. No en tenien ni setze, però jugaven a ser més grans.

Per la tarda van fer campana i es van fumar la primera cigarreta junts. Estirats sobre la gespa del parc reien i parlaven de menjar-se el món. No tenien fred ni por. Les mans es van trobar i després van venir els besos. La gespa humida no és un problema quan el cos emana escalfor. A partir d'aleshores, totes les tardes anaven al seu racó, sota de l'arbre més alt de tot el parc, parlaven tant que es gastaven les paraules; es besaven tant que es consumien l'amor. Una cosa va dur a l'altra i una tarda ja no es van trobar. L'Albert va pujar a la muntanya, tot sol, per veure la ciutat sota de l'horitzó. La Júlia ja no hi era, se l'havia endut el destí aquell matí. A vegades, la sort es reparteix amb cartes repetides.

Des d'allà dalt, aquell gran arbre es veia petit i pansit. Amb el temps tot es torna minúscul, però amb el record es fa gran.

Relat d'astres

M'agradaria saber en què penses quan dius que no penses en res. M'agradaria saber quin to té el color blau del vestit que dius que no és blau. M'agradaria saber tantes coses que acabo odiant-ho tot i desitjant no saber res.

A vegades, quan el cel és gris, quan els núvols han vingut a la ciutat, la tempesta se situa més enllà de les muntanyes i, sense voler, viatjo en el temps per recordar-me com una estrella del rock. Però ja saps, les estrelles són tan a prop com lluny, la solitud es mesura sota una copa de ginebra.

Les estrelles que et criden cel amunt no són més que mentides del passat, il·lusions fictícies que t'agradaria esborrar de la ment. I mentre pensem en tot això, el temps corre sense aturar-se, només deixant pas a la incertesa de les coses més banals.

T'asseus a la cadira, mires aquella taula de fusta, tota ratllada, guixada per nois que han fet d'animals, dibuixada per artistes que han pres per borratxos, tacada per beguts que semblaven serens. Demanes una cervesa i comences a imaginar-te a sobre seu, acariciant el seu cabell, pujant-li el seu vestit, parlant-li a cau d'orella... la temperatura només puja quan astres i planetes volen sobrevolar el cel; però quan els núvols tornen a la ciutat no es veu ni una cosa ni l'altre. Caldrà imaginar, un dia més, lletra rere lletra... nota sobre nota. Toca aquella trista cançó, que jo ja sabré com fer-te un petó.

Relat de polirítmies

Tres dos i... i tornes. Un cop i un altre, ara amunt, ara avall. Ho tens. Ho esborres. Vinga, que ja ve. Ho tens. Aquell got, fred per fora, calent per dins, els vidres entelats i la calefacció a tot drap. Et tremolen les mans i no tens fred, no, no en tens gens ni mica. Només és aquella sensació pàl·lida, trista, que et retorna al bar on la vas conèixer, allà al costat de l'institut. Tu portaves aquella jaqueta absurda i bruta, que creies que et feia volar; era una estúpida sensació. Però et feia tan gran que no paraves de créixer i créixer, i t'asseies a aquell racó del bar, enmig de tota aquella gent estúpida, que parlava de coses d'homes grans, avorrides, grises. No creies en una vida com aquella, no la volies suportar. I ella venia, entrava per la porta i la saludaves, mig rient, mig tremolant. Les cames et ballaven, però no era el ritme de la música que sonava. I quan defallies, quan retornaves la vista al terra, prenies consciència del que feies, aleshores sortia el teu gran home, aquell que el compàs impulsava lletra a lletra. Li feies un gest i demanaves que s’assentés al teu costat. Treies un paper i bromejaves, ho feies tan bé que no te n'adonaves, ni ara no ho faries, aquella horrible sensació d'estar perdent i de tornar a començar.

I cremes aquella foto que ja fa temps vas perdre en el trasllat. Mires per la finestra i no veus cap dels records que vas esborrar. Lluny, al fons del carrer on jugaves a ser gran, ara dormen els teus somnis de joventut, sense aquell doble compàs que et portava a la glòria cada nit, quan tancaves els ulls i somniaves en ser algú especial.

Fa tant de temps que en Franky va marxar que ja no se senten aquelles sirenes ruïnoses de la policia quan ens perseguien pels afores de la ciutat, però tampoc se senten els teus plors, ni els teus riures; quan ballàvem sense llums, sense música, agafats  a aquelles faroles mig destrossades, que no serien capaces d’il·luminar ni un ionqui del carrer obscur.

Parades de bus buides, nits d'escapada mortal, se senten els sons de les navalles que tallen més que les venes per on flueix la nostra sang. Torna, algun dia torna, si us plau, ell ho vol, vol sentir aquella veu tímida que creixia a mesura que passava la nit.

Got rere got, les estrelles queien i tornaves a veure els àngels moribunds que demanaven per la rutina celestial, ells hi creien, ells no ho temien, ells estaven contents. Però tu, mories per continuar somniant, per seguir vivint, tant a la corda fluixa com aquelles falses llàgrimes que li vas dedicar.

I el got fred ja no és calent per dins, ni gelat per fora, és tebi, com la vida de qui no té carn sota de la pell, de qui no té sang dins de les venes, de qui no té cor dessota del pit, de qui no espera ser algú entre tants fantasmes solitaris, plens de vida i companyia. 

Relat de passadissos

En Félix acostuma a somniar despert. Aquest hàbit li permet viure altres vides, recrear-se en diferents personatges, sentir emocions alienes, viatjar en coet a la lluna i tornar caminant.

Fa uns dies, a mitja tarda, quan la llum encara il·luminava amb força la vella ciutat del nord, ell mantenia un contacte extrasensorial que provenia del més enllà. No va mantenir connexió amb esperits, ni tampoc no va exercir cap ritus satànic. Simplement, va captar aquell moment, real, i el va convertir en un d’imaginari.

L’escena era tan concreta com banal. Un passadís, dues persones; o més, però pel que es referia a ell, només dos éssers vagaven per aquell indret. En Fèlix caminava darrere d’una noia, que el duia a casa seva. Tot era pur, tot era sant. Però després, dins del record, la perversió començava amb una mirada, un gir de coll, uns cabells bellugant-se a càmera lenta.

Ella es girava per veure’l. Ell no s’amagava d’estar-la observant. Aquelles cames, aquell cul, tot aquell cos sensual dins d’uns pantalons ajustats. La mà s’allargava, però ella evitava el contacte amb la seva. Una paret. Dues mans agafant-se. Un dit per sobre del rostre, acariciant aquella fina pell. Baixava tot fins la camisa; dit, mà i sensació de calor. En un racó, on es creuen els passadissos, on la ficció dibuixa una soledat total, els dos es besaven amb força. Es despullaven. S’unien amb tanta passió que, per moments, ella creia sentir la seva veu retronant per tot l’edifici.

En acabar, tocava vestir-se. Retorn a la normalitat. I com qui esborra el traç d’un llapis amb una goma, allò s’oblidava de les seves ments, per tornar al món terrenal.

Relat d'auxilis

Se senten crits d’auxili. Són tres noies, xisclen tant com poden. Al principi no s’entén què demanen, tot i que és obvi que necessiten ajuda. Després es poden comprendre, més o menys, les seves paraules: “Auxili, auxili, que algú ens ajudi”.

Sembla, pel que diuen, que corren perill. Però les percepcions sovint no es corresponen completament a la realitat. Elles estan bé. No tenen cap tipus de problema. No s’han fet mal. No estan tristes. Les seves vides no corren perill.

I doncs? Què passa? Al seu costat, un home resta estirat. La seva pell llueix blanca i les parpelles li cobreixen els ulls. No hi ha sang al voltant; però es pot deduir amb facilitat que s’ha desmaiat.

Atrets pels crits s’acosten un policia, un bomber, una oficinista i un jugador de petanca. Tots ells intenten, a la vegada, parlar amb les tres noies que criden. Ni l’espectador, ni el narrador, ni els propis protagonistes aconsegueixen treure aigua clara de tot l’embolic. Mentrestant, l’home agonitza. Si tingués el més mínim de forces, s’alçaria i els esbroncaria, per no ser capaços d’organitzar-se en un moment de crisi. Però com el seu estat vital penja d’un fil, no aconsegueix ni tan sols moure un dit.

Esperant la resolució dels qui formen aquell debat, un home de la funerària comença a omplir papers. Ell mateix agafa la cartera de l’home que resta al terra i en treu el carnet d’identitat, la targeta de crèdit el telèfon de contacte; per poder avisar als familiars d’on se celebrarà l’enterrament.

Les campanes del poble comencen a tocar a morts, les gavines omplen la plaça, la banda del poble organitza una marxa fúnebre i tot sembla que aviat hi haurà algú dins de la caixa de fusta. Esdevindria tot més ràpid si el col·loqui que s’ha format al voltant de l’home desmaiat s’acabés aviat. Però no és així. Tot acaba, vés per on, amb l’arribada d’un altre personatge, una superheroïna que apareix vestida de santa. Porta dues ales enganxades a l’esquena i una corona daurada sobre els seus abundosos cabells. Qualsevol que la veiés pensaria que ve per emportar-se’l al cel. Clar que el moribund ni la veu i, per tant, no s’espanta. La nota, tot just després, quan li practica la reanimació. No marxa, com tot feia pensar, al cel, sinó que testant els llavis prohibits, descendeix directament a l’infern.

Relat d'autobusos

Assegut a la cadira de l’últim seient de l’autobús, un home de cabells grisos llegeix les primeres línies del capítol número tres. El llibre en qüestió no és seu, l’agafa una noia jove, d’uns vint anys, amb les seves blanques mans. Ella està asseguda just davant seu, de forma que la lectura és compartida sense problemes.

L’aspecte de l’home fa pensar en una persona gran, segurament de més de seixanta anys. Porta una americana de pana i uns pantalons de vestir. Els cabells ben arreglats i la cara recent afaitada diuen molt dels seus hàbits. Podríem dir que parlem d’un home que li agrada cuidar-se.

La noia és prima i baixa, un fet que ajuda a esclarir la visió de l’home. A més du els cabells curts. I sense que tingui res a veure amb la lectura, ni amb el llibre, ni amb l’autobús, direm que porta un anell al dit polze.

No és el primer dia que ho fan, ni el segon. Ja fa més d’un any que comparteixen el mateix recorregut, el mateix autobús, el mateix xofer, els mateixos seients. Ell és el primer en entrar-hi, just després del conductor. A la parada inicial de la línia pugen cada dia i se saluden amistosament. Ell pren posició i espera amb delit que el recorregut arribi a la meitat de trajecte. És aleshores, quan l’autobús va ple de gom a gom, que arriba a una de les estacions més cèntriques de la ciutat. Allà hi baixa gairebé tothom. Naturalment, ell resta quiet, observant com entra per la porta la seva companya de lectures. Quan es veuen, somriuen, només això. Un lleuger i discret somriure. No es diuen hola ni adéu. Amb els gestos en tenen prou. Ell no sap quina carrera estudia ella, però pensa que va a la universitat, perquè sempre porta carpetes que així ho testifiquen i, a més, la parada a on baixa és on s’ubica el campus universitari. Ella no coneix quin és el destí de l’home de cabell gris, però s’imagina que deu anar a visitar la família.

El capítol tres està a punt d’acabar, però és moment de separar-se. La noia tanca el llibre, baixa de l’autobús i l’home es queda sol a la part de darrere. Quatre parades més i arribarà al seu destí, final de trajecte. Allà baixarà i s’acomiadarà del conductor. Esperarà assegut en un banc mig trencat i, quan el següent autobús obri les portes, pujarà el graó que separa l’asfalt del vehicle pesant, saludarà el nou conductor i s’asseurà a l’última fila. En aquest horari no hi ha cap noia que comparteixi lectura, però a mig recorregut una altra jubilada sempre s’asseu al seu costat per gaudir de la seva companyia durant unes quantes parades. Ambdós es coneixen perfectament, saben quines són les seves aficions, quines famílies els esperen a casa, quines aventures van viure quan eren joves...

Dues dones, dues sensacions, dos mons dins d’un mateix recorregut. L’home de cabell gris aprofita cada instant que viu, mentre alguns, quan el miren, es compadeixen de què sigui un jubilat que passi el dia a l’autobús.