Relat d'auxilis

Se senten crits d’auxili. Són tres noies, xisclen tant com poden. Al principi no s’entén què demanen, tot i que és obvi que necessiten ajuda. Després es poden comprendre, més o menys, les seves paraules: “Auxili, auxili, que algú ens ajudi”.

Sembla, pel que diuen, que corren perill. Però les percepcions sovint no es corresponen completament a la realitat. Elles estan bé. No tenen cap tipus de problema. No s’han fet mal. No estan tristes. Les seves vides no corren perill.

I doncs? Què passa? Al seu costat, un home resta estirat. La seva pell llueix blanca i les parpelles li cobreixen els ulls. No hi ha sang al voltant; però es pot deduir amb facilitat que s’ha desmaiat.

Atrets pels crits s’acosten un policia, un bomber, una oficinista i un jugador de petanca. Tots ells intenten, a la vegada, parlar amb les tres noies que criden. Ni l’espectador, ni el narrador, ni els propis protagonistes aconsegueixen treure aigua clara de tot l’embolic. Mentrestant, l’home agonitza. Si tingués el més mínim de forces, s’alçaria i els esbroncaria, per no ser capaços d’organitzar-se en un moment de crisi. Però com el seu estat vital penja d’un fil, no aconsegueix ni tan sols moure un dit.

Esperant la resolució dels qui formen aquell debat, un home de la funerària comença a omplir papers. Ell mateix agafa la cartera de l’home que resta al terra i en treu el carnet d’identitat, la targeta de crèdit el telèfon de contacte; per poder avisar als familiars d’on se celebrarà l’enterrament.

Les campanes del poble comencen a tocar a morts, les gavines omplen la plaça, la banda del poble organitza una marxa fúnebre i tot sembla que aviat hi haurà algú dins de la caixa de fusta. Esdevindria tot més ràpid si el col·loqui que s’ha format al voltant de l’home desmaiat s’acabés aviat. Però no és així. Tot acaba, vés per on, amb l’arribada d’un altre personatge, una superheroïna que apareix vestida de santa. Porta dues ales enganxades a l’esquena i una corona daurada sobre els seus abundosos cabells. Qualsevol que la veiés pensaria que ve per emportar-se’l al cel. Clar que el moribund ni la veu i, per tant, no s’espanta. La nota, tot just després, quan li practica la reanimació. No marxa, com tot feia pensar, al cel, sinó que testant els llavis prohibits, descendeix directament a l’infern.