Relat del pacte

Si fem un pacte
que sigui just;
ni teu ni meu,
que l’altra mort
s’endú el que vol
i, a vol curt,
sempre perdrà
l’esperança
de caure sobre
l’arena molla,
allà, a la platja.

Si recollim
la nostra sorra
que sigui dura,
que ens marqui dur
i roig l’esquena
de tant besar-te
amb toves llàgrimes
que no vas dar-me.

Si rompem hores
que siguin lleus
de dia i blanques,
que Negra Nit
ens custodia
de la mirada
furtiva i
molt envejosa
del trist desig
que courà sobre
l’home grisenc
que no frueix
del fort plaer
de la llum ferma
d’aquesta lluna
cercant adés
il·luminar-me.

Relat de les visites

Avui he visitat Lorca i Kavafis,
però no els he vist jo,
els ha vist ell, Sàleh.
M’ha guiat entre els seus col·legues,
plens de mort,
de tristesa i de soledat.

Malgrat tot, i més encara.
No he vist el meu estimat
Papasseit,
reposant al llit,
sense poder moure ni un braç,
ni una cama, però fent ballar
al compàs d’una dama,
el seu cor, oblic,
esquinçat, buit de no viure
més enllà del que viuen els altres.

L’anirem a veure,
segur;
vers rere vers,
paraula aferrada al verb
que no el permetrà llevar.
Mes l’espera del mes a mes
serà una mesada llarga i eterna.
Restaran els altres
uns instants -veient-lo partir-
i romandrà -com ell-,
ancorat en el passat,
tot el futur que permet
als poetes viure l’eternitat.

Relat dels estranys

A través es veu, arran es nota.

Abaixo el cap, per no topar-me cara a cara amb ella. Du el meu fill, en un embaràs no desitjat. No soc el seu pare, ell ja va marxar; ni tan sols la conec; però me la sento meva, per haver-hi somiat. Aviat parirà, ja no la veuré més al tren de matí, agafant-se la panxa, protegint el bebè. Sort de la nit dels túnels, ens emparen de mirades furtives. La vaig desitjar fins prenyar-la i encara ara la vull tota nua. Amb el dit li acaricio la panxa i baixo fins l'engonal. S'asseu elegantment, però es posaria a quatre potes per cridar com un animal.

En aixecar-me topo amb el revisor; em mira amb un ressentiment tenaç. Algú ha rebut de valent abans que ell marxés de casa de matí. Els crits no se senten dins del vagó, però es poden tocar amb la punta de la llengua com pinto l’aire del seu alè. Va ser el meu germà abans que el pare ens abandonés per sortir corrents autopista amunt. Es necessitava mà d’obra barata. Calia treballar. No tinc germans, però ho podria ser. El meu pare no és el seu, ni tan sols sé on és; però del mateix color amb què es dibuixa el cel amb carbonet, els fills seran sempre cosins germans.

Evito que una dona vella toqui el botó. Rentis, si us plau. O ella o jo. Algú no es dutxa de fa temps. Porto desodorant a la motxilla, el trec i disparo. No són les meves aixelles les que reben de valent. És el seu cos pudent. Una empenta i la tiro avall. A vegades un petit gest mou tones.

És prou seriós el tema com per acabar a les vies del tren. No tinc cordes amb les quals lligar-me, però un parell de mitjons em serviran. Els mateixos que utilitzava ella per unir els meus canells i deixar-me immobilitzat. No tinc la mateixa sensació que aleshores. La seva llengua, suau, cruel, lliscant per la meva pell. L’olor a cremat de les vies, suau, cruel, amb el tren lliscant per dir-me adeu.

Relat de direccions

Viatjava sempre en direcció contrària.

Al tren, veia passar el paisatge dient-li adéu.

Tota aquella gent que em mirava

dempeus, sense rostre,

eren la meva ànima esmicolada.

Turbant al cap davant de gorra mal posada,

l'home ronca amb els pantalons esparracats.

Serà la sintonia pròpia la que no em deixa viure dins dels altres?

Lleva't el jersei a poc a poc; no tinc pressa

veient com el teu cos és teu

davant les mirades de tots els que et desitgen amb fermesa.

Les claus són al contacte, gira-les;

comença a moure't o rebràs de valent.

Les hòsties les dona el mossèn

fins que el puto crida dona-me-les.

Has vist el sol marxar a mitja tarda:

has notat l'aire entrant de cop

per acariciar la suor impregnada

entre els pèls que t'he tret

un a un, mancat de basarda.

Hem dormit junts on no dormen ni els ocells:

Hem plorat les llàgrimes caduques 

per mentir-nos tots els mesos

que falten a cada any.

No hi haurà estrelles més enllà

del forat negre -que és la vida-.

Relat dels crims

Recordo el primer dia que vaig prémer el gallet. El recordo i em ve al cap la imatge del mossèn donant-me l'hòstia a Sarrià. 

El sentiment de culpa només provoca un formigueig si t'has entrenat lentament rebent la galeta sagrada.

Va, que passi el següent, i tu penses: "ah, ja està, fàcil". I el dimecres que ve altre cop a passar per allà. Aviat t'oblides de tot plegat: De si actues malament o bé. El teu cos s'ha acostumat. Ja no et persegueix aquell neguit que et privava de dormir. Tens la consciència tranquil·la, però sobre teu reposa més sang que a la copa menstrual.

Com pots parlar amb tanta vehemència? Com pots semblar un àngel descendint les escales de dos en dos? Ahir vas cometre un crim, i avui, i cada dia. I el pitjor de tot és que no tens cap intenció d'aturar aquesta massacre infernal. T'agrada l'ambient sanguinolent, la samarreta esquitxada i les vísceres escampades pel terra. Et sents viu a cada punyalada, el motor et va a mil quan fots una gran queixalada.

Netejar l'escena i deixar-ho tot recollit quan ve la policia, quin plaer, quin deliri! Sentir-se viu és enganyar, matar i pensar en seguir enganyant i matant el que duri l'eternitat.

Relat de veïns

Ben d’hora s’han llevat els nens de matí. Deuria ser quarts de set quan un dels dos ja ha començat la festa matinal. Tanta xerinola no pot ser bona, pensa el pare. Hem de descansar, rumia la mare. No es diuen res, només tanquen els ulls i esperen que fill i filla no trenquin res. Però se sent un crit molt fort precedit per un cop molt sec. Tot plegat molt tràgic i espantós. Molt, molt, molt tot.

Els pares no s’aixequen del llit, romanen estirats, cadascú cap al seu costat. Si es torna a sentir un crit, algú s’alçarà i arreglarà l’escampall que hi ha al menjador. Però com no es produeix cap soroll ni cap so gutural major, la son envaeix les seves ments i tot torna a ser obscur i etern.

Al pis de sota, ja fa estona que la Marta es mossega els dits. Mira les fotos de l’Instagram impulsivament, sense ni prestar atenció al que fa. Ha repassat les històries de tots els amics, ha entrat al perfil de tots aquells nois guapos per qui sent atracció i encara li ha sobrat temps per perdre’s amb la lupa investigadora.

La pell dels seus dits es cau a trossos, té forats a cada una de les puntes. Les ungles semblen serres petites preparades per tallar troncs i fer-ne tions. Pensa en mil coses i en cap en concret: quina serà la nota dels seus últims exàmens, com podrà acabar els treballs en tan poc temps, què hauria de fer perquè els nois que li agraden li facin cas, per què encara no l’han trucada de la Universitat per enllestir les pràctiques que està fent…

La mare de la Marta entra a l’habitació i la renya, ja podries dutxar-te, gandula. Cada dia dia comencen la jornada a crits. La filla deixa la progenitora parlant sola a l’habitació, però sent de fons com li recrimina que es passegi en calces pel pis. Són tots família, però s’hauria de tapar. O no. Un cop aquesta discussió ja s’ha superat, en comencen d’altres. Avui en són menys, ja que comença les pràctiques més d’hora. Es vesteix ràpidament després de la dutxa. Adeu, mama; crida mentre mossega un brioix que ha robat de l’armari de la cuina. Adeu, malcriada, ja podries comprar-te tu el menjar; se sent quan tanca la porta.

Baixant les escales la Marta es troba amb el seu veí, l’Oriol. Sempre s’han desitjat, però mai no han aconseguit ni dirigir-se una paraula. Ni tan sols es diuen bon dia quan creuen les mirades pel passadís. Ell és mecànic i sovinteja els mateixos bars que ella. Els dos saben de les seves vides amoroses i de les seves relacions sexuals. Quan un dels dos té sexe amb algun amic, crida ben fort perquè el senti l’altre. Tan de bo, fossis tu Marta. Tan de bo fossis tu, Oriol. I sense dir-se res, aixequen la mà i la cella i ja no es tornaran a veure fins que la coincidència els obligarà a retrobar-se.

Relat asfixiant

Qualsevol escena
amb seda i un vestit onejant,
unes carícies de dits suaus o un llit espaterrant.
Diu l’autora que començar així
poema o novel·la
errant d’un costat a un altre
sense hissar la vela
seria iniciar, obra per la fi.

Ovelles, un pastor,
un gos i moltes ovelles.
Una calor asfixiant,
però ben fred en obrir les finestres
que s’estan tancant mentre gemegues
com elles,
les ovelles, les del ramat,
criades de bat a bat obertes
com salvatges que rosseguen carn
amb les cames obertes
i una font esquitxant.

Rodamon
de dits menjats,
suor enganxada:
No t’has dutxat,
ni avui ni ahir.
Per què canviar-te
si de la tristor en fas un espectacle
i el riure el senten a Corbera?

Pren la carretera a tota velocitat
quan l’obra de teatre comença:
serà tot nit, més de dia
plores en la mentida
de la pèrfida moixaina;
mos a mos mentre
bevem de la traïció
que ens embriaga
abans de la becaina.

Relat del blat

No recordo el dia que vaig deixar de creure en res,
només pluja seca sobre els meus llavis tallats.

Jo només vull sentir les gotes morint lentament
sobre les teves mans, sobre les meves,
sota aquesta tristor que s’endú tot aquest temps
perdut per històries passades
damunt d’un relat inacabat
per culpa meva,
i teva,
i nostra,
i de totes les notes que no vam tocar,
i d’aquelles altres mans
que anheles perquè no són les meves.
 

Les hores no passen igual pels animals
que per les plantes que esperen
aquell sol insistent que torra la tija
fins fer caure les fulles seques
als peus dels amants que no s’han trobat. 

Digues, blat, qui dels dos
sembrarà aquesta nit el silenci
abatut per la inconsistència
d’una narració fictícia?
Serà ella qui, jaguda, entre espigues
i grans rebrà la sagristia
del repartidor de llet ancestral?

Diuen que Adam i Eva van fugir del paradís
perquè allà no podien mentir;
diuen que Zeus no va tenir mai un sol amor
perquè no gosava
sortir de la finestra de la confiança
perquè la mancança era el seu candor.

Relat de Plim

Menjàvem pa amb vi i sucre,
bevíem Plim.
Plim!
Aquella dolçor als llavis
que no trobàvem a la capital
ens embogia
com als adults la ratafia.

L’olor de llenya ens atrapava
en baixar del cotxe.
Caixes de mimoses plenes,
cartró, plàstic i tot el sucre
escapant per les mans.

Hores de ping-pong,
bicicleta fins a la piscina,
jocs de taula vora el foc.
Ai, quan pujàvem a la Mussara!
Avions que passen a ras,
un pixumet sobre el foc candent,
què bones les costelles,
i aquells ronyons que les acompanyen.

Els cotxes eren vells,
el bar era ple de gom a gom:
que juga el Barça!
I tothom a fer el gin-tònic
o a obrir el cava si guanyava.

A darrere s’hi jugava a billar,
però més enllà teníem
el nostre espai,
secret, amagat…
era nostre, totalment nostre;
però ja no recordo qui érem nosaltres.

Relat del iogurt

Treu la tapa del iogurt. Li cau a terra; la tapa, no el iogurt. Recull la tapa i, sense voler, n’aboca una mica a terra; ara sí, de iogurt. Estic tornant a casa, què fas? Ja tornes a preguntar. Per què vols el iogurt si se’t caurà tot a terra? Deixa de preguntar-te què fas, deixa de mirar per què ho fas malbé tot. A un minut d’aquí tu seguiràs tan lluny com abans. Fa fred, poses la calefacció. No hi ha llar de foc. Cremaria els llibres, no em serveixen de res. Fan companyia. Sí, però m’agrada estar sol. Sol és la meva nova paraula ara que he gastat tota companyia. No és ben vist que a algú li agradi mirar-se al mirall i no veure-hi ningú més. Hi ha miralls que es trenquen quan hi dibuixen gent en companyia. Gent. Gent és tot allò que ens envolta i ens sobra. Dona’m una altra oportunitat, dona’m l’última i sonarà per sempre més aquella cançó que no va arribar a sonar mai. Si no ha sonat mai aquesta banda, per què vols que toquin els seus músics? Si no saps cap de les seves cançons potser és perquè no han escrit mai les lletres. A cada paraula teva es transmuten les lletres per complicar la vida. Dones voltes amunt i avall i no aconsegueixes mai sortir del complicat cercle que et muntes cada dia. M’espero que et vesteixis i em tornes a preguntar si ens veiem. D’acord. Ens veurem més enllà del que les finestres puguin ensenyar. No vull companyia, però tu en necessites una i, si no és la meva, serà una altra. Les persones tenen músculs movent el cul pels altres; però l’objectiu final només és el seu.

Relat de la nimfa

 Ella és nimfòmana,
si no folla amb tu
o farà amb l'altre.

Petita meuca riallera
que agafa amb la mà oberta
el fal·lus erecte sortejat. 

Canvia de llit 
escoltant la melodia 
de l'atzar a cada instant.

No tindrà mai un cos
enganxat al seu
per voler-ne massa sense repòs.

Ella és una nimfa,
si no canta sota d'un arbre
o farà sota d'un altre.

Petita dolça mel
que s'enganxa sota
l'escorça del roure alçat.

Canvia de lliris
aletejant les fràgils ales
de flor en flor anant. 

No tindrà mai un jardí
florint en el seu
per cercar-ne massa sense fi.

Relat de la Torbada

Una plujosa nit, allà cap el 1735, una mare va abandonar els seus fills per sortir a caçar...

Maria la Torbada li deien.
Li deien quan la veien,
li deien quan la sentien
arribar amb la mà traïdora
penjant del coll com tota una Senyora.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

No era joiera, no,
orfebreria natural feia;
una artista sobirana
capaç de decorar els seus vestits
amb joiells colgats dels cabells;
a vegades amb ulls curiosos,
tal volta amb dents massa valentes,
sovint amb nassos tafaners.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Els nens ploraven de gana,
faltava menjar a taula
i ella sabia on trobar-lo:
Quatre tombs pel bar del Tom
i una fera controlada.
L’habitació de dalt tremolava,
tota la gentada esfereïa;
no era un cavall cavalcant
desbocat sobre la boca
de l’home decapitat.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Quatre cents vint segons necessitava
fins que el mascle gemegava fins al fons.
Després baixava carregada
amb la maleta vessada.
Regalimava sang al seu pas
regalimava el cap del seu amant penjat
mentre escurava les dents
de la pell del membre devorat.

Relat del arlequins

Soc fuster i de fusta en faig ànimes.
Crec que les meuques que naveguen
no troben onades destronades,
són l’escorpí amb el que topen
a un minut de mi. S’ofeguen.

El sol i els seus cristalls arlequins,
l’arena i la seva pols
als meus ulls, als teus ulls;
sense ulleres ni cors
ens mirem a l’albada
suada del final del camí.
És un minut perdut vora la riba,
a tocar de la gran selva
que separa la benzina
de l’aire que m’abraça.

Tornaran els anys robats
si algú els ha amagat en aquell pedal
que et duu rere meu com una ovella,
com un gos ensinistrat
sense pensar en la teva llibertat.

El pastor es gira i s’acaba l’espectacle,
surten les gales de vellut,
carícies sota la taula de l'habitacle
són qualsevol excusa per no tornar.
Tornar és perdre el temps,
tornar és acceptar la derrota
i a tu la derrota et venç.

Et sap greu, no ets cristiana,
no existeix el perdó;
però supliques tant
que el teu patiment baixa de graó.

Hi ha massa nois treballant en la mateixa direcció.
Hi ha una noia sota la muntanya esperant el seu senyor.
Hi ha un Déu que juga a cartes sobre una reixa.
Hi ha Fat bevent de la font que ja no està rajant.
Hi ha un haver que hauria de marxar
cada vegada que em vols besar.

Relat del mugró

Cap a on vas mugró satinat?

T'ix el cuc a poc a poc

pel forat que havia d'alletar?

Desapreixen els pèls de l'entrecuix

ensangonat quan, sense pietat,

els arrenco, 

els extirpo,

els succiono,

els xuclo...

amb les dents com ho faria,

si pogués, la fera enrabiada

amb el cor de la seva estimada.

Tens el cos morat.

Dels cops que t'han donat

n'has fet escuts de saliva.

Gasta les llàgrimes negres d'oliva

podrida,

xafada,

deprimida,

esgotada,

trista...

com et mostraves a l'albada.

Les hores són agulles clavant-se

en braços nus a l'espera

de la sangonera que afila

les dents,

les urpes,

les mans,

les navalles

del crepuscle hivernal,

enlluernat del verd de la lluna

que muda de color celestial.

Relat dels xiprers

Suposo que la distància entre aquí i allà
es resumeix: que no n’hi ha.
No esperen xiprers en un bell camí de  muntanya.
Calla, calla,
petita no diguis res,
que som en processó,
el poble és de dol
mentre dorm amb els ulls oberts.

Aviat et miro com si fos jo, ajagut sobre l’asfalt
aquí a dalt del campanar no hi ha vies
quan dormies i ens vam oblidar dels homes més soferts.

Seguirem esperant saber què passarà,
per si de cas m’adormiré escoltant el remor
de la ciutat buida,
dels cotxes que han decidit no passar,
dels arbres que per mi parlen
amb les cotorres que tot sovint s’espanten.

Són tan bells els silencis que els destorbo
amb la música que no trobarem
a l’hora final,
en aquell moment
dels nostres amics deixant-nos la mà,
de les nostres mans tremolant de por,
de les nostres pors absorbint el cos.

Els cossos jauen per sempre més
en la inexistència humana;
el record, però, l’esborrarem
amb la misèria ufana.

Relat de la muntanya

Si jo pogués pujar a la muntanya i no trobés les restes de mi,
de tu, de tot allò que se’ns va menjar
mentre devoràvem el nostre dinar,
el que cuinaves sapastrament,
el que fos… una mica de màgia, si us plau.

T’ho suplico, treu les ganes, aparta els crits,
evita tot allò que els pins no poden cremar.

Si jo pogués viatjar sense haver de trepitjar el cotxe
en el que, desgraciadament, o no,
el teu cos s’ha untat de mercuri a base de suor externa,
líquida, podrida,
hi hauria nois nous al poble en fila.

No els segueixis. Segueix-los.
Diàleg absurd, hi ha massa gent esperant la meva mort.

Allà dalt, on jèiem fent la migdiada,
s’ubiquen les nostres ombres
sota el pinar que ens va sentir gemegar.
Allà dalt, on les rodes punxen
per creure’s amb permís d’apropar-se a Déu,
he vist més serenor que en tot l’infern
cremant els coixins a crits.

Busca’m altre cop entre herbes naturals,
no em portis més lluny dels meus sentiments
animals i vitals.
Som carn menjada sota les ungles,
esgarrapades, ferides i morats.
Què dirà la teva mare? No ho dirà la meva.
Cerca les mentides, teves i meves,
troba l’esperit de tot el que es va trencar.

Verd com les fulles, marró com els troncs,
gris com les pedres;
l’ascenció és tan diürna
que no s’escapen les llàgrimes quan ens odiem.
He vist aquesta escena tantes vegades
que  conec la teva interpretació, vella joveneta,
índia astròloga, trilera de jocs moderns.

M’he fet un lloc sense aire,
no necessito ni aigua ni foc ni vent,
només un alè, un alè més meu que teu;
creu-me, pell de cuir, aquesta guerra no és teva;
fa temps que vas morir,
quan sota les pedres deies que eres meva
però sobre l’asfalt a tots et vas oferir.

Sovint la gent perdona una o dues vegades.
Malgrat els enganys, els amants senten i viuen
sota els paranys de tornar a viure afanys,
però tota pedra té un límit
quan la trenques en l’infinit.

Relat de la plaça

De petit anava a missa i recitava el Credo amb cara grisa.
Hi havia nois esperant-me a la plaça de l'església,
jo sempre duia una pilota gastada i suàvem
fins que ens cridaven per anar a rebre l'hòstia amada.

Cada dijous hi tornava, hi tornava 

com qui torna al retorn que no s'acaba.

Aquella placeta amb el seu gran arbre,

aquell campanar vigilant el nostre camp.

Cada dijous em sentia més petit per rebre Déu i el seu far.

No vaig fer amics. Si els vaig fer els vaig oblidar.
Oblidar-se dels amics és beure un gin sense alcohol.

Recordo el mossèn rebent-me,
després de fer una llarga cua desplaent.

No sabia mai què dir-li, 

i tantes coses que tenia per dir!
Amb els anys he après que el silenci és el pal més dur,
però també ens acompanya en la tranquil·litat del temps madur.

Ara, quan condueixes al límit i Déu em ve a trobar,
penso en aquella absència de paraules gastades,
retorno a la fila de l'eucaristia i em permeto,
amb luxúria -si es pot dir-,
ser aquell nen que imagina com fugir d'allà:
Sense poder somriure, sense poder plorar;
tinc ganes d'explotar i no viure el demà.

Sé que mirar-te serà caure altre cop dins del vi sagrat,
sé que parlar-te encetarà el crim organitzat
entre el llom i la cuixa roent.

Dona'm el pa celestial, deixa'm a l'exili
de qui ha triat ser laic per sempre més.
No crec en les santes escriptures,
no hi crec perquè totes les llegeixo del revés.

Relat de plena

Plena del vermell de les cortines
que no tapen ni un bri de la teva pell
bruna de rebre el sol etern;
agafes la copa com agafes
el membre que no vols deixar anar.

Clavaries set puntes al meu cos
sense conèixer les set nafres
sagnants que et fan més religiosa
del que et pots imaginar.
Tens un Credo i el segueixes,
tens una bíblia i la llegeixes,
tens una ermita i la visites;
cap d'aquests llocs llueix la creu 
que deuria dur un emplaçament
sagrat com el teu cos, nu, 
exposat als quatre vents de la tempesta
que és el meu cos, nu,
demanant carn sobre carn
per viure el moment per davant del demà.

I la llum del dia esdevindrà suor seca
sobre els cossos arreplegats
en un racó de l'ample llit,
fet petit per anhel de juntar-se
com aigua i aire en humida nit.

Relat dels peus

Els peus glaçats i el cor a cent
per hora no hi va, podria; però
aquesta carta mai no arribarà.

Em sento fred a l'ombra de qui

no ha estat al sol. 

Pedalejarem pel pla, 
per aquells camins plens de gent
a l'estiu i tan buits ara.

Ens agafarà la nit i tu voldràs la meva mà

en l'ampla via vora el riu;
allà on els joves van venir ahir i demà,
a gastar les hores els uns amb els altres
ben a prop, com ens agradaria estar
a tu i a mi i, per què no dir-ho,
a qualsevol que no desitgés la distància,
les mans netes i la màscara de carnaval.

Metre i mig no és prou per res, ni tan sols
per oblidar-me de tot el que ens hem fet.

Relat de voler

I volgueres creure que la veritat oculta,

la que s'adorm i et desperta, 

tenia unes cròniques amb les que

aniríem plegats, sense endur-nos l'espill

daurat o no. Potser aquell que la mare,

abans de morir, va trencar quan va caure

escales avall, vida cap al fons.

Aquelles escales les pujava de tres en tres,

jo, no pas ella; que ella no podia; 

ni aleshores ni mai, perquè duia sempre,

i quan dic sempre és sempre sempre,

coses a sobre. Tal vegada un cafè, 

que transportava, sí,

com jo pels passadissos de l'institut,

d'un costat a l'altre. Tal volta una munió

del que fos, coses, pensaments,

preocupacions, rituals, caixes,

ampolles, vaixella, o la mort.

Perquè duia la mort a sobre, 

com tu, que llegeixes pensant que no,

que el final de la vida no és per tu,

però sí. Quan toquen les campanes al poble

és per algú, per qui sigui. 

Un tros de pols, un record,

cendres que no volien ser-ho,

mes ja ho són.

O algun homenot vell i rabiut,

enfadat amb la vida i desitjant la daga al coll.

I és que les escales, sigui a cant de Ferrater

o de qui vulgui baixar-les, ens duen

In eternum a cavalcar amb el Comte.

Serem nosaltres, doncs, qui cridarem

mentre caiem, i no callem, si volem,

de forma indefallent, el verb

o la carn, o l'hòstia que es va alçant.

Relat pouat

Feia dies que no baixava al pou del tros.
No caminen les oques fins allà,
fa temps que un home se les va emportar.

Provo de viure a cops de destral,

tallant-me les mans si cal

en un paradís merdós.

Digues, hi ha res per beure quan,

amb la boca seca,

s'acaba la set matinal?

Sense daus ni ganivets es fa, ara,

difícil jugar a la vida que mor;

mira'm, semblo un trist sospir que se'n va.

En aquesta plana no hi ha sotracs

per qui plorar, per qui cridar.

Pols als ulls i sense sang al cor.

Serà un minut etern, allà dalt del turó,

albirant els corbs sobre la figuera,

serà una hora infinita esperant els dracs.

Vaig obviar la paraula dels Déus,

em castiguen, m'obliguen

a la desídia dins la foguera.

Relat de qualsevol pàgina

Si la tarda és fosca, ell esgota els minuts amb un llibre a la mà. Pot passar les hores acariciant les pàgines, viatjant a mans de Hesse, Kerouac o Poe. No importa qui truqui a la porta, qui el busqui cridant per la finestra, qui insisteixi a través del telèfon.

Però si l'aire és càlid i la llum inunda els vespres d'estiu, prefereix tancar els ulls i recordar-la viva, joiosa i fervent. Assegut al sofà del menjador, tanca els ulls i la veu davant seu. Acostant-se amb la mirada perduda, dissimulant com una gateta que camina en sigil. Se li asseu a sobre i li pregunta: has caminat mai entre les agulles del temps?

Hom ha tingut una amiga com la Lucy. Algú que organitza la vida de tothom, que sempre parla criticant i que, passi el que passi, aconseguirà que els dies siguin rogencs.

A una novel·la ordinària els personatges s’introdueixen per fer-los moure amb llibertat. En un text evaporat, els personatges poden venir i marxar sense sentit. 

La Lucy tenia el do d’humiliar-me i aconseguir que sentís per ella una gran atracció amical. Per més que em trepitgés, m'insultés, em deixés en ridícul… sempre tornava a quedar amb ella. Per què no l'apartava de mi per sempre més? Semblàvem dues amigues rialleres, divertides, molt unides; però per dins meu corria un riu ple de ràbia. Qui s'havia cregut que era? Quin escàndol. No podia escoltar-la sense que em cremessin els dits. Qualsevol dia agafaria un ganivet i... i no faria res, perquè en el fons la volia per sempre més amb mi. Sentia els seus consells i els seguia sense parar-me mai a pensar en si actuava bé. Els seguia tots, tots menys un: el que m'havia d'apartar de tu.

Des d'un inici la Lucy va demanar-me, amb la seva veu autoritària i exigent, que m'allunyés de les teves mans captaires, del teu cor persuasiu, de la teva mirada d'esquer. No li vaig fer cas, maleïdes siguin les seves vocals, sempre tan directes i encertades.

No posis més grava sobre la tomba. Taül fins i tot en això et mostres. La calor crida la ginesta. A cada cop de pala, una branca. No en florirà res de la teva traïció. El verd i el groc no comprenen amargs finals en terra de secà. No demanis una oració per mi. El camí l'he acabat jo sola només per veure com el dolor s'apoderava de tu.

Al poble han construït un pont perquè el riu pugui fluir. No hi ha rastre de la primavera en tot l'any, però caldrà preparar-se per si algun dia tornen les llàgrimes i ell no decideix fugir. Li han lligat les cames a la cadira, només li alliberen les mans per obrir-se en canal a través de novel·les antigues, plenes de pols; que ell neteja curosament abans de començar a llegir.

Tan sols anhela la llibertat de l'ocell que el ve a visitar, que seu a lleixa de la finestra i li mostra el camí als camps i al riu que li han prohibiti. No són els núvols pertinença de tots? Aleshores per què només plou sobre animes mullades?

El blat s'encén i el groc passa a vermell. No hi ha més claror, només l'obscuritat del fum que cobreix el cel d'un color atzabeja que ofega narius i esperances.

Si la tarda és fosca, la soledat segueix amarant els ossos dels amants frustrats.

Relat de Lady James

Lady James va a missa cada dia,

no passa per confraria, espera al portal

que la tractin com un animal mort de fred.

 

El seu barret de llana és d'un tsar esmunyedís,

que visqué feliç, que morí d'amargor;

no passà fredor, no patí com ella

en un asfalt sense alegria.

 

Estirada a les escales, jersei sobre jersei,

va abrigada a vegades, no escolta l'Agnus Dei.

No la volen a la porta, el seu posat fa por;

odien la seva ferum forta i la seva cara de dolor.

 

Estimada, vas amar totes les hores,

aquest any, de bones, a ballar no et trauran:

ni ell ni el teu amant.

Segueix, per caritat humana, pidolant amb escreix.

Relat de la tarda

Assegut vora de la finestra, els vehicles ensordeixen qualsevol música que posi. La calor em molesta tant que ni traient el cap per fora aconsegueixo que les neurones se'm calmin.

No sé bé què estic fent, no sé què hauria de fer. Però en tardes com aquesta, en les que fer res és obligat, recordo la meva mare i la seva copa gelada; asseguda i amb el cap mig cot, mirant-me amb la vista perduda i el pensament absort. Hi ha moments en què tot allò que hem vist en negre, ho comencem a veure en blanc. Són les raons les que ens duen a fer les nostres accions. Aprenem a perdonar pensant que algun dia ens haurien de perdonar a nosaltres.

No són nits, són tardes acalorades, sense res a fer; més que en pensar en tot allò que ens agradaria no haver fet.

En tinc deu, en tinc quinze. Visc ofegat en un vas de dos gels i una llimona. Porta'm records que no siguin del present. Porta'm de la mà i obre el ventilador. Tothom té dret a equivocar-se, però cada error meu val per cent dels errors dels altres. No seré jo qui faci de jutge, però quan la nit s'acabi no vull viure mai més una tarda com aquesta.

Relat del colom

El sol brilla i la llum rebota sobre el blanc gastat del pas de vianants d'una de les principals vies de la ciutat. El nombrós pas dels vehicles deixa un soroll ensordidor amb poc espai per a la pausa i el silenci. Els ciutadans passegen aliens als problemes més profunds de la societat. Homes i dones amb bosses de la compra, canalla jugant a bàsquet en una pista a tocar del carrer, gent gran asseguda als bancs i el fum entrant pels narius de tots i cada un dels habitants de la ciutat.

Dos homes es recolzen sobre el mateix tronc d'arbre, un plataner amb la majoria de les fulles verdes, tot i que ja comença a lluir algunes de seques en diferents tons de marró. Cap dels dos es mira a la cara, sinó que dirigeixen les seves mirades (i l'orientació dels seus cossos) cap al mig del carrer, per on circulen motocicletes, camions, cotxes, bicicletes i autobusos de línia.

 

-Mira el colom com cau mort sobre l'asfalt.

-No cau, resta allà, immòbil; però no cau.

-En algun moment o altre haurà caigut.

-Però que ho hagi fet en algun moment en concret de la història no vol dir que ho estigui fent ara.

-A mi em van ensenyar que, mentre no es demostri el contrari, quan les coses passen sempre de la mateixa manera no hi ha cap motiu per el qual pensar en altres alternatives.

-Deixa de pensar en els els filòsofs i centra't en aquest colom. No veus com ens mira? Em fa pena.

-Dubto que ens miri.

-Ho dubtes perquè no li mires els ulls.

-No li miro els ulls perquè és mort.

-Si li miressis veuries que ens està mirant.

-Si és mort no pot veure-hi.

-I això ho podríem posar en dubte?

-Veure-hi és una capacitat. Només som capaços si som, i només som si som vius.

-Aleshores els nostres estimats morts ja no són res per a tu?

-Són en tant que nosaltres els recordem.

-I per què els vols recordar si, en el fons ja no són?

-Perquè mentre els recordem seran.

-Quan dius seran és perquè acceptes aleshores que són. I si són... són capaços, tenen capacitats.

-Els meus estimats morts poden veure-hi?

-Tu te'ls estimes?

-Sí, perquè jo sóc viu i puc sentir.

-Si, tu pots sentir. Te'ls estimes, però ells a tu no.

-Evident, ells són morts.

-Estimes a gent que no t'estima?

-Ells no poden estimar-me, són morts.

-I com són morts, no són capaços.

-Exacte.

-Aleshores, a veure si ho he entès bé, t'estimes a gent que no t'estima perquè no és capaç d'estimar-te.

-És una forma de veure-ho.

-És la teva forma, no pas la meva.

-I quina és la teva?

-Jo només m'estimo gent que sigui capaç d'estimar-me. Per què hauria de sentir res per algú que no és capaç de sentir res per mi?

-No ho sé, és la teva forma de veure-ho.

-Si algú no és capaç, jo tampoc.

-Aleshores, el colom és capaç de veure'ns?

-No, és mort. No hi ha dubte.

-I tu pots veure'l?

-Clar, l'estem veient ara mateix tant tu com jo.

-I com pots veure'l si ell no és capaç de veure't?