Relat asfixiant

Qualsevol escena
amb seda i un vestit onejant,
unes carícies de dits suaus o un llit espaterrant.
Diu l’autora que començar així
poema o novel·la
errant d’un costat a un altre
sense hissar la vela
seria iniciar, obra per la fi.

Ovelles, un pastor,
un gos i moltes ovelles.
Una calor asfixiant,
però ben fred en obrir les finestres
que s’estan tancant mentre gemegues
com elles,
les ovelles, les del ramat,
criades de bat a bat obertes
com salvatges que rosseguen carn
amb les cames obertes
i una font esquitxant.

Rodamon
de dits menjats,
suor enganxada:
No t’has dutxat,
ni avui ni ahir.
Per què canviar-te
si de la tristor en fas un espectacle
i el riure el senten a Corbera?

Pren la carretera a tota velocitat
quan l’obra de teatre comença:
serà tot nit, més de dia
plores en la mentida
de la pèrfida moixaina;
mos a mos mentre
bevem de la traïció
que ens embriaga
abans de la becaina.