Relat de converses

-No et vull prometre amor etern entre forans que mengen sushi per esmorzar. No vull demanar-te la mà sota els pins de mitjatarda. No vull obligar-te  ser esclava dels sentiments que t'han traït. Només vull els teus dits tocant els meus i esperar a veure on ens porten. 

-No vols cap compromís perquè no et vols comprometre.

-Qui voldria comprometre's sense estar segur del pas que fa?

-No estàs segur del pas que fas perquè no sóc important.

-Qui és important i qui no? Ho soc jo?

-Per a mi sí. Però potser jo no per a tu.

-Per a mi? Clar que sí. Per què creus que no?

-Perquè si ho fos... creueries l'Atlàntic nedant per venir-me a buscar...

-No cal anar tan lluny ni nedar tant. Et tinc just davant.

-Ara, sí. Però si no sóc suficient per a tu, marxaré i ja mai més no em podràs trobar.

-És això el que vols?

-Jo no, però sembla que tu sí.

-Diria que no és possible el que dius. Ho pots imaginar i desitjar; però per molt que a la teva ment es dibuixi aquesta utopia...

-No és la meva utopia...

-Ets tu qui la desitja.

-No la desitjo! L'odio! Però...

-Però la vols.

-Només si tu la vols.

-Jo no! Jo no! No diguis coses que jo no he dit.

-Però si no fas prou per mi...

-Hauràs de marxar...

-Sí.

-Però això és impossible... una estrella no pot desenganxar-se de la seva llum.

-Algunes ho han aconseguit.

-Sí, algunes han mort i s'han apagat per sempre més.

Relat d'arbres

-No trobes a faltar les nostres converses? -Li pregunta amb veu tremolosa.

-No ho sé. No n'estic segura. -Li contesta sense dubtar.

Sota l'atenta mirada de les estrelles, els dos animalons es miren per última vegada. Ells no ho saben, però en qüestió de minuts una forta ventada apareixerà i se'ls endurà d'aquell arbre en el que parlen. Aquí, sobre una de les branques més dèbils, han mantingut converses tan banals que els van semblar del tot importants. 

-Ho eren, segurament. -Interromp la narrativa un dels ocells.

-Ho eren? Eren banals? -Pregunta l'altra au.

-No, no. No eren banals, eren importants. O això semblava, quan les teníem.

-I ara? Què creus? Eren importants o només ho semblaven aleshores?

-No ho sé. No n'estic segura.

Els dos noten com una suau brisa creix per sota les ales. És el preàmbul de la gran llevantada. Intenten agafar-se a la branca. No es diuen res. Només es miren. El canvi de temps ho canvia tot. Muda les persones a un estat més natural. Muta els animals a un estadi més personal.

D'una direcció a l'altra en pocs segons. D'una intensitat lleu a un gran vendaval. S'acaba aviat tot plegat. Altres arbres acolliran les aus, que amb total normalitat recordaran el passat.

Relat d'observats

"Sembla mentida com una persona tan aliena pot ser tan propera". La Quima i la Fina xerren assegudes al banc del Carrer Trumet. Davant seu, a uns quants metres, un home parla dempeus a un rodamón. Aquest últim està assegut i, per veure bé el seu interlocutor, ha d'alçar la barbeta de la cara inclinant la vista cap a dalt. La conversa entre els dos homes té poc interès, molta doctrina de part d'algú que ho té tot i, sense escrúpols, es permet donar lliçons a qui no té res. Mentre ho fa li deixa anar dos euros, en monedes de cinquanta, sobre la gorra que hi ha estesa davant.

Aquí ens interessa saber què diuen les dues dones, perquè elles jutgen el món cada dia, assegudes a un carrer aleatori. Parlen de gent que no coneixen de res. Els observen i en fan crítica. Són dues germanes d'una família que no es té cap tipus d'estima. Els dinars familiars són benzineres al costat de fogueres. Mai se sap quan el ble arribarà a la benzina, però tothom porta armadura per evitar rebre ferides de la metralla.

Les dues germanes dictaminen el bé i el mal, però no s'asseuen mai, tristament, al banc dels observats.