Relat de pometes

De tot el que en podia eixir, només en surt un rajolí. I ell mira que esprem, eh. Prement amb les dues mans, amb molta força, amb fúria fins i tot, només aconsegueix un regalim.

I és clar, s'enrabia, i hi torna. Tanca els ulls i torna a bressolar-la a poc a poc. Està mig caiguda, com l'imperi romà quan ja no es parlava llatí ni a Roma. Està toveta, com els trossos de carn que ens feien les mares als boomers i els dúiem d'excursió en aquelles velles carmanyoles de ferro. Està desfeta, com aquells gelats de crema que intentàvem fer quan érem petits. Està vermella de tant sacsejar-la, com la figa aquella que li donava cabuda durant tantes hores, temps ha.

Però a poc a poc remunta, és l'au Fènix! S'aixeca com un gratacel a Manhattan. S'alça com un guerrer entre la boira. Ressorgeix com Crist crucificat. Apareix d'entre els morts i es posa ben erecte.

Escup altre cop, malparida! Pinta la paret amb ganes, com Miró amb els seus quadres, o com Jack l'esbudellador amb les seves víctimes! Treu la lleterada i il·lumina aquest bany amb el líquid resplendent que tant esperem!

Així i tot li surten quatre gotetes i ja és dir. Ell es desespera. S'entristeix. I és que per molt que ho intenti, després de trenta ejaculacions seguides cap és com la primera.

Relat del lladregot

Fa un parell de dies dormia al meu cotxe, ja sabeu alguns que dormo al cotxe des del dia que el banc em va fotre la casa. Doncs bé, dormia d'aquella forma que es pot dormir en un cotxe no gaire ample, ben cuidat fins que el vaig convertir en la meva llar, però que a poc a poc s'havia convertit en una cort de porcs. La meva roba era per tot arreu, havia tret la safata del maleter per poder posar les coses de casa i el ferum que se sentia era un barreja de flatulències, menjar i suor. Tants pocs metres quadrats no són una casa qualsevol. Però és la meva.

El fet és que vaig dormir com sempre, fatal. Em llevava cada dos per tres, preocupat per si venia algun lladregot a fotre'm les coses. Un cop al vidre i ja es poden endur tot. No tinc res de valor, però home, quan un no té res els calçotets són prou valuosos. Com dormia poc, somiava molt. Somnis diversos i que poc tenien a veure els uns amb els altres. I saps què? Vaig somiar amb tu. No t'ho creuràs. Però sí. tu eres allà. És igual com fossis tu, alt, baix, prim, gras, vell, jove; qualsevol lector ets tu.

En aquest somni, la meva casa no era el cotxe, no. Era la de sempre. Hi deuria haver algun sopar o vés a saber què. La qüestió és que jo anava pel passadís del menjador cap a la porta i de camí veia la meva dona asseguda al lavabo, nua. Només amb les calces als turmells. Sí, ja saps, aquelles calces negres transparents. Aquelles calces que un dia vas veure a la cadira del dormitori i, com qui no vol la cosa, vas entrar, tancar la porta, i observar en la intimitat. Però al meu somni les calces no estaven a la cadira, sinó als seus turmells, que tenia ben juntets. Ella estava sola i la porta estava oberta. La veritat és que jo, en veure la porta oberta vaig al·lucinar. "Joder, està ple de gent això". Perquè se suposa que hi havia gent a casa. Però no sé perquè no li vaig donar importància. Així que vaig seguir caminant cap a la porta del pis i just un parell de passes després vaig veure com tu sorties del despatx i entraves al lavabo. Tu! Eres Tu! Jo anava a la porta del pis i feia alguna cosa amb les claus, no ho recordo bé. I al tornar us veia a tots dos a dins del lavabo, Ella seguia asseguda i tu estaves al seu costat; t'havies assegut al límit de la banyera, per fora. Val a dir que tu estaves vestit, no malpensis; però ella no. I ella tenia  el  mòbil a les mans i xerràveu. Jo ho veia i no m'ho creia. 

Aleshores decidia quedar-me allà a la porta espiant. Mirant a veure què passava. Però de cop, no sé per què, tu ja no portaves roba (ets un porc!). I continuàveu parlant els dos. Com si res! Completament nus! Jo espiava i veia q tu et posaves calent. El teu membre creixia i es posava dur. Estàveu els dos al bany parlant, asseguts, despullats! Bé, ella amb les calces als turmells. Jo seguia espiant i no deia res. Tu portaves una erecció considerable. Però parlàveu com si no passés res.

Total, que mirava per una escletxa entre la porta i el marc d'aquesta; i al fer soroll us giràveu i em veieu. Aleshores tu li deies: Va, deixa el mòbil. I ella deixava el mòbil al moble del costat i tu l'agafaves a ella com si fos un sac de patates i te l'enduies cap al menjador. Els dos despullats pel passadís. Tu portant-la com un paquet i jo seguint-vos per darrere. Ella no protestava ni deia res. Al menjador, tu l'estiraves al llit del sofà i jo em quedava al límit entre el passadís i el menjador. El que no entenc és que aleshores ja no hi havia ningú a casa, però clar, era un somni! I els somnis són així, capritxosos. Ella estava estirada al sofà totalment despullada. Tu seies al terra, de genolls, al seu costat. Jo us veia perfectament, però cap dels dos em mirava. Continuàveu parlant, però no sé de què. El que a mi m'impressionava era que estiguéssiu despullats i no us importés res, ni que jo estigués allà ni res. Aleshores tu, amb la mà esquerra, li passaves dit índex per l'espatlla i baixaves cap al pit fins al mugró. Ja saps que no té els pits molt grans, els recordes bé, perquè els has vist mil cops. Quan? A la platja o espiant-la, d'amagat. Tu li agafaves el mugró amb els dits i li llepaves. Tenies el seu mugró entre els teus llavis. Jo m'encenia. Tenia una escalfor dins meu que pensava que algú estava obrint una barbacoa als meus intestins. Em fixava bé amb tot el que li feies, amb la seva cara, amb els seus ulls d'excitació. Amb la teva mà dreta, que s'acostava al seu genoll i l'acariciava a poc a poc, pujant cap amunt, per les seves cames, pel seu maluc. La teva mà dreta arribava a l'entrecuix, on li esperava no massa pèl, un pentinat púbic curt, tallat molt a ras. Un entrecuix poblat molt ben cuidat. Però no t'hi aturaves, sinó que seguies amunt, fins arribar a l'altre pit, el que estava sol. Li tocaves el mugró dret i després continuaves pujant per aconseguir el cim. Entre els llavis apareixia el teu dit. L'humitejaves i ella te'l llepava. Un cop ben humit, sense importar-vos que jo estigués allà, us començàveu a masturbar. Usaves la mà dreta per ella i l'esquerra per tu. Semblaves un mico pelant un plàtan en bucle. T'apropaves cara a cara, buscaves un bes, però ella et posava el dit als llavis i evitava el petó. Aleshores, aquell mateix dit, l’introduïa al seu cony i el sucava fins ben a dins. Un cop ple de líquids et tornava a fer el mateix gest. Però no es quedava als llavis, sinó que buscava la teva llengua per l'interior de la boca. Jo estava tant excitat com sorprès. Digeria com podia tot allò. Aleshores, quan ella gemegava més fort a causa del teu moviment dactilar, els dos em miràveu i desapareixíeu. Al menjador no hi havia invitats, no hi éreu vosaltres, no hi era jo. Ningú romania allà. Només un silenci atordidor. S'escoltava el no-res. El buit absolut. El zero continuat. L'absència periòdica. El materialisme pur: mobles, molts mobles. Cap ésser humà, ningú.

La veritat esdevenia real a la mateixa velocitat que la sorra s'amuntega a les dunes del desert.

Relat del cavaller

Atès que estava al supermercat, no he pogut evitar passar per la secció de congelats, obrir el compartiment i quedar-me una estona allà al costat pensant en les meves coses. L'aire fred fa caliu, si més no durant aquests dies de tenebrosa canícula. Allà hauria romàs tot el dia si no fos per una noble escena que m'ha pertorbat la ment.

Ha sigut a tres quarts d'onze en punt; ho sé perquè, avorrit com estava de restar al costat dels pèsols congelats, he mirat el rellotge més de vint vegades.

En aquell precís instant, un home ha creuat el passadís dels detergents, duia una capa i una espasa i s'ha agenollat davant d'una prestatgeria, on ha quedat immòbil resant. No he pogut evitar moure els llavis a mode de somriure, però aquest fet no ha sigut res al costat del que ha esdevingut després. La meva veïna, la que viu a la porta del costat, la que veig per la finestra del pati interior quan es canvia, la mateixa que em regala els seus formosos pits cada matí mentre estic al lavabo exercitant la musculatura del braç dret; estava asseguda al terra amb les cames creuades a l'estil indi. El primer que he pensat ha sigut que es trobaria malament, una baixada de tensió, potser. Però no, ella somreia i mirava com el cavaller del supermercat resava amb mirada celestial. Al cap de poca estona, la veïna ha cridat la seva filla, una nena malcriada que sempre em molesta amb la seva música adolescent. La filla s'ha apropat a la mare, ha escoltat el que li deia i immediatament ha anat a cercar un coixí a l'altre costat del súper. Quan li ha portat no li ha donat a la seva progenitora, sinó que l'encarregat de rebre tal acomodació ha sigut el portador de l'espasa. Ell, noble i corpulent, ha donat les gràcies a la petita i, després, ha girat la cara per creuar una mirada ardent i de satisfacció amb la meva veïna.

M'he sentit traït. M'he sentit a baix de tot dels túnels que duen al metro d'aquesta infame ciutat. El meu cos sexual, aquella morbositat veïnal, amb qui mantenia una relació onanista periòdicament, s'havia venut a un simple portador d'armes: Un cavaller davant dels papers de vàter.

Relat d'obres

La Marta feia dies que no dormia bé, estava nerviosa per uns assumptes personals que tampoc ve al cas explicar i, a més, cada matí havia de suportar l’insofrible soroll que provenia del pis de dalt d’on ella vivia. Ni posant-se el coixí a sobre del cap podia evitar sentir aquella màquina trepadora.

Cada dia que passava, feia més ulleres. Caminava recolzant-se per tot arreu perquè s’adormia, però com un peix s’intenta mossegar la cua, ella intentava dormir sense aconseguir-ho. Era un bucle etern. El doctor de capçalera, un jove i atractiu danès que ja feia un parell d’anys que vivia a la ciutat, li va receptar un medicament molt agressiu. El cert és que, tot i la reticència inicial de la Marta a prendre’s aquell medicament, al final ho va fer i va aconseguir dormir sense problemes. Tota la nit roncant, sense despertar-se en cap moment, fins que a les sis de la matinada, just quan el sol començava a treure el cap, altre cop el soroll de les obres de dalt. Aquell dia no va fer res al respecte, ni els 10 següents, però un cop la capsa dels medicaments va quedar buida, va despertar-se de molt mal humor. Havia dormit molt poc i aquell troc-troc matiner va acabar amb la seva paciència. Sense ni tan sols vestir-se, només amb la roba interior posada, va sortir del pis, va pujar per les escales, de dos en dos i remugant tota l’estona, i es va plantar davant de la porta d’accés al pis de just a sobre del seu. Va prémer el timbre, però no van obrir. El soroll de l’interior del pis era tan fort que no era possible que ningú sentís ni el ring-ring ni els crits que ella donava demanant que obrissin la porta.

Resignada, es va asseure i va esperar que el soroll acabés. A vegades hi havia un intermedi que deixava anar un silenci tranquil·litzador. No durava massa, així que es va concentrar per no fallar i, quan va deixar de sentir-se el soroll, va saltar com un gat i va tocar el timbre amb totes les forces.

Al cap d’uns segons s’obria la porta i la rebia el veí de dalt. La Marta es va quedar bocabadada en veure’l. Era el doctor que l’havia visitat, el mateix amb qui ella havia tingut somnis eròtics durant tres nits i a qui havia dedicat els seus moments onanistes d’aquella setmana. Ell se la va mirar de dalt a baix i no es va sorprendre de veure-la en roba interior, al contrari, li va agafar la mà, la va fer entrar i la va besar. A ella se li haurien calgut les calces a terra, però les portava ben lligades. Sense dir-se res, van caminar passadís enllà, fent-se petons i magrejant-se tot el cos. Ella no sabia què dir, però se li va escapar un lleuger “fas obres” que ell va negar.

Quan van arribar a l’habitació ella ja anava nua del tot i tenia els baixos ben humits. El doctor li va senyalar el llit amb el seu membre viril, ben erecte. Ella va fer cas i va girar el cap per veure el niuet d’amor on volia ser posseïda. Allà hi va veure una altra dona, totalment despullada, oberta de cames i amb un arsenal de vibradors rodejant-la. N’hi havia tants que semblava una botiga. La Marta volia parlar, però ell no la va deixar fer-ho. La va estirar al llit i amb molta cura va connectar-la al masturbador gegant que ocupava tota la tauleta de nit i feia tant soroll com una trepadora industrial.

Relat de cambreres

Al Martí li agradava dinar sempre a la mateixa taula. Entrava al menjador del restaurant i la cambrera rossa, prima i més afectuosa de totes l’acompanyava fins al seu racó preferit. El propietari del local estava segur que el Martí es delia per les vistes del seu negoci.

Feia tanta calor que quan es masturbava s’havia de despullar del tot. Començava vestit, és clar, però a mesura que sacsejava el seu membre, primer de forma lenta i després a ritme accelerat, la pell se li omplia de suor i se li enganxava la roba de forma molesta. Per això, amb la tanca del lavabo posada, es treia del tot els pantalons i els calçotets, després la samarreta. Tancava els ulls i es deixava anar pels records que inundaven la seva ment amb perversió.

La cambrera li servia, al Martí, sense deixar que ell es mirés la carta. Al poc de seure ja tenia tota la taula plena de menjar. Des del seu racó, podia contemplar tant la verda vall que es veia a través de les finestres, com la resta de comensals que acudien a aquell restaurant.

Amb el membre tan dur que li feia mal, notava la seva mà comprimint-lo com si fos la d’una altra persona. Hauria fet el que fos per quedar-se assegut, o de peu, i que fos una altra persona qui li prengués el mànec per fer-lo embogir. Ni tan sols volia un coit. Ni tocar res. En aquell precís instant el seu desig més profund es basava en una altra mà movent-li l’entrecuix a ritme frenètic.

El primer plat, cada dia, era el mateix: amanida verda amb formatge de cabra fos per sobre. El segon variava, cinc dies té la setmana, cinc plats diferents. Tots ells, però, amb unes patates fregides d’acompanyament. Cap altre cambrer que no fos ella podia acostar-se a aquella taula, col·locada estratègicament al racó més fosc del restaurant.

Notava que volia escórrer-se. Però necessitava evitar-ho. Premia fort endins, es relaxava, es deixava de tocar. Respirava profundament. Més cada cop que els seus dits s’acostaven al seu membre, per dins seu viatjava una excitació major.

Quan arribaven les postres, ell ja solia estar a les portes del deliri. Agafava la cullera tremolant i la clavava al flam, després se la posava a la boca i notava aquella olor que tot el menjar del restaurant feia. La seva cambrera, abans de servir-li res, escampava el seu olor vaginal per tot allò que ell s’havia d’endur a la boca.

Relat de nocturnitat

Canviava el semàfor de verd a vermell sense parar. No aprofitava el pas quan era verd, tampoc quan era vermell. Esperava no sabia per què, però es mantenia ferma en el seu propòsit. El so a aquelles hores de la nit el presideix el silenci, entretallat de tant en tant pel pas d’un cotxe passatger o, altres cops, per les converses pujades de to dels joves embriagats que es muden d’un local a un altre.

Entre els que pugen de to n’hi ha dos que entren al portal. Se saluden amablement i es pregunten què faran. Després de mirar-se directament als ulls i degustar un silenci incòmode, un dels dos proposa veure una  pel·lícula porno. Definitivament ha trencat el gel. Riuen, somriuen, comenten el que ha dit i , finalment, decideixen a on aniran a veure-la.

Han escollit un pis abandonat, per entrar-hi han hagut de forçar la porta amb un tornavís. Un cop a dins intenten no fer soroll. No fos que els veïns sentissin que algú a profanat el temple abandonat. S’asseuen al sofà i ella engega el televisor. Busquen un canal on poder veure continguts per a adults i comencen a xerrar.

Per distreure’s, ell proposa apagar el volum i produir ells mateixos les veus. Dit i fet. Ella es posa en escena, li agrada actuar. Ell se la mira i comença a vocalitzar un diàleg inventat. El joc és divertit, però perillós, en menys de dos minuts l’originalitat del guionista els porta a acabar la conversa. Estan els dos en roba interior, ella porta un conjunt de flors bordades; ell ja fa estona que no porta ni calçotets. L’oratòria ha mort. La sensualitat ha desaparegut. Els col·loquis han fracassat... Imitant els actors, no poden fer cap altra cosa que masturbar-se l’un a l’altre.

Relat de brunzit

Un dels carrers més importants de la ciutat té per banda sonora el remor continuat dels pneumàtics acariciant l'asfalt. A vegades, s'escolten crits i insults de conductors enfadats que passen a tota velocitat. El riure dels nens jugant al parc també es barreja entre tanta grisor acústica, però el seu to és menor. 

A fora, al carrer, el volum és alt, molt alt. Gairebé tan alt que no es pot parlar amb normalitat.

A dins, a casa, el volum és baix, molt baix. Gairebé tan baix que no es necessita parlar per poder-se comunicar amb normalitat.

Se sent un brunzit que, de tant en quant, canvia de ritme, però que no para mai. Si fóssim a l'estiu podríem pensar en la típica mosca que prova de sortir del pis, però que xoca una i altra vegada amb el vidre de la finestra. El que passa és que estem a l'hivern. Les finestres resten tancades, sí; però els insectes no han vingut encara a ballar amb els humans. 

El so que se sent, cal dir-ho, és tan llarg com les piles vulguin. Algun dia o altre s'hauran d'acabar. Caldrà anar al supermercat, a la ferreteria o preguntar-li al venedor ambulant de la cantonada si té alguna oferta entre tantes de les coses que ven. 

El silenci que acompanya aquest remor es deu als cascos que porta posats l'Andreu. La música que sona a tot drap no s'acampa per culpa d'aquells dos orellots gegants que du enganxats a les orelles. Llegeix i escolta música instrumental; és just l'ambient de lectura que li agrada. Està tan concentrat que li sembla experimentar el sentiment de culpa que corre per les venes del personatge de la novel·la que llegeix. 

Tot d'una satura, no sap per què. Però prem el botó de pausa del reproductor, es treu els cascos, deixa el llibre sobre la taula, amb la cantonada de la pàgina doblegada, i escolta aquell so vibrant.

Gesticula, com si algú l'estigués obersavant, tot i que sap que no és així.

S'apropa a la seva habitació i treu el cap per la porta, d'amagat. La Lluisa està nua, completament despullada. Jau boca amunt; amb els ulls tancats. Al peu del llit hi ha la seva roba amuntegada: els pantalons, la brusa, els sostenidors i les calces. Ella roman estirada, amb les cames obertes com si fos una granota. Els seus braços descansen asimètricament. La mà dreta reposa sobre el seu pit esquerra, deixant que el dit índex acarici un mugró que assenyala el sostre. La mà esquerra, per la seva banda, baixa fins a l'entrecuix. Allà sostenta un petit objecte que mou molt a poc a poc. Tan bon punt passa per sobre del clítoris com acaricia els llavis vaginals. 

L'objecte en qüestió és el responsable del remor que sent. Ara que sap el que és, el relaciona amb una màquina d'afaitar. Va corrents al bany, s'afaita. Usa un líquid especial per suavitzar-se la pell. S'escampa per tot el cos la colònia preferida de la Lluisa. Es neteja el membre viril a consciència. Retorna a l'habitació... I es troba la seva dona amb les cames creuades i en posició fetal. És hora de dormir. S'estira al seu costat i tanca els ulls fins l'endemà.

Relat de timbres

Fa estona que la Fina es passeja per casa seva. Camina de la seva habitació al bany, del bany a la seva habitació. Un cop i un altre. Es deu haver canviat més de deu vegades. Està nerviosa i no sap què posar-se. Tot li sembla espantós. S'ha emprovat deu conjunts diferents. Deu! De tots els colors i de totes les formes.

Dempeus, completament nua, es mira al mirall de cos sencer que té al passadís. Els seus pits mantenen el mugró erecte, dur. No fa pas fred en aquella casa; però el sentiment que recorre dins seu provoca una excitació tal que tot el cos s'adapta al moment. Al seu costat, la taula plena de calces i sostenidors. Tota la robeta que s'ha provat, jau amuntegada formant una muntanya desordenada. Tota la que resta, espera ben plegada i endreçada. 

S'ha canviat de roba interior, no pas de vestits ni de camises. Sap que la visita que tindrà és important; però no perd ni un segon en pensar quina serà la roba visible que durà, tot i que és conscient de què quan ell arribi no es despullarà. N'està completament segura.

Es mira i torna a reflexionar, seda o cotó; què li agradarà més? S'observa al mirall i s'adona que porta l'entrecuix sense arreglar. Corre cap al bany i es disposa afaitar-se el contorn vaginal. Aleshores dubte una altra vegada, com ho preferirà ell? No sap si començar a rasurar-se o no. Completament submisa al desig d'aquella visita és una esclava sense rumb. 

Només quan pren consciència d'aquest estatus d'inferioritat és quan comença a acariciar-se el clítoris. Ho fa per pur egoisme. No li calen robes ni robetes. Ni calces ni sostenidors. Ni tan sols li fa falta una faldilla que deixi entreveure unes mitges fosques i sensuals. Tampoc necessita sortir del dubte entre afaitar-se o no. Només precisa del seu dit índex, acariciant-se suaument, sense pressa, notant aquella humitat natural que sorgeix cada cop més.

S'oblida de la visita i es complau ella mateixa. Crida sense vergonya, es mou amb passió; mentre l'home truca el timbre tres vegades i després se'n va.

Relat de tertulians

Amb la pell recoberta de suor, la respiració entretallada i el membre ple d'esperma; el Martí es gira i la mira. Busca els ulls de la seva dona, els troba. Espera un parell de segons i li diu: "A veure si algun dia podem fer l'amor tots dos".

Ella sospira. Tanca els ulls i els torna a obrir. No diu res. Però no aparta la mirada. Ull contra ull. Es miren durant una estona llarga. Cadascú pensa en el que deu pensar l'altre. Si els pensaments poguessin viatjar sense les paraules, aquell moment silenciós seria com una tertúlia radiofònica.

En veure que ella no vol dir res; el Martí ho torna a provar: "No creus?", li diu sense moure ni un sol membre del seu cos. Ella no contesta, resta immòbil, però torna a sospirar.

Després cauen les quatre parpelles i vénen els somnis. Viatgen tan lluny com poden d'aquell matalàs gastat. Ni tan sols l'olor de dos cossos suats existeix en el paratge oníric on aterren. Aleshores tornen a fer l'amor. Ho fan cadascú a la seva manera. Cadascú amb qui vol. Finalment s'ha complert el desig del Martí, han pogut fer l'amor tots dos.

Relat de tocar

Feia dues hores que havia arribat a casa. Estava una mica nerviós. Estava a punt de tocar-se... com mai ho havia fet. Estava tan emocionat que buscava la millor manera de fer-ho. Bé, la forma ja la sabia, el que ell pensava no era la forma entesa com el mètode físic, sinó la motivació psíquica que activés la seva alteració al màxim nivell. 

Era molt important, segons podem saber en analitzar els seus pensaments, que no fos un acte com qualsevol altre. La raó per la qual pensava això era un misteri. Ben mirat, el que ell pensés era el mateix. No passaria a ser important; però els dubtes interiors, més cops del que un vol, acaben sent vitals.

Tenia moltes opcions, quina d'elles més insolent. Podia fer-se el romàntic, podia fer-se el pervertit; seguir les pautes de Satanàs i tenir pensaments impurs amb totes les dones o claudicar als àngels i només pensar en una. Podia mirar imatges i recrear-se amb el plaer de la vista; podia tocar roba i delectar-se amb el sentit del tacte; podia olorar ben fort i excitar-se amb l'olor dels baixos. També hi havia altres possibilitats... Tancar els ulls i recordar. Tenia una memòria prodigiosa. La seva ment era un catàleg de feromones. 

Tampoc tenia clar si aprofitar aquell moment solitari a l'habitació o al bany. Qui sap, potser podia buscar algun altre lloc diferent a l'habitual. La cuina? El passadís? La biblioteca? El soterrani? Calia trobar el millor indret i ho havia de fer a consciència. Tot havia de ser fruit d'un pensament acurat que convertís aquell acte en quelcom sublim.

Ja gairebé estava decidit quan van trucar al timbre. No tenia massa temps, els invitats estaven a punt d'entrar. Per sort, entre la porta de l'edifici i la de casa seva hi havia un bon tros. Calia que s'afanyés. Va despenjar l'intèrfon i, mentre els feia passar, va començar el seu particular onanisme. Abans que arribessin ja havia acabat; ni tan sols va tenir temps de dirigir el raig. Amb originalitat havia ruixat l'entrada.

Aleshores, assossegadament, va mirar els invitats, sense ni tan sols posar-se els pantalons.

Relat de dilluns trist

Dilluns trist, diuen. Dilluns blau, somriuen. Entre el regust de les llimones exprimides, els seus ulls s'obren amb dificultat. Sota l'aigua de la dutxa se sent sola, però gota a gota el seu cos es vesteix d'un reconfortant vestit. El raig d'aigua l'acaricia com quan ella estava acompanyada. És un moment solitari, però comença a no ser-ho. El vidre del mirall s'entela i l'ambient es carrega d'un aire misteriós. Sembla que hi ha boira allà dins. Ho sembla de tal manera que no es pot veure més enllà d'un pam de distància. Voldria no estar sola. Ho desitja amb totes les forces. Ho suplica als seus Déus corromputs.

A través de la seva obscura cabellera, l'aigua troba diferents canals pels que relliscar i caure cos avall. Els llavis humits serveixen d'instrument de precisió pel gota a gota. El seu nas prominent fa de trampolí mortal. Salta l'aigua i evita reposar, com fan algunes gotes perdudes galtes avall, en el mentó prohibit. Aquest salt és llunyà, olímpic, prominent, però no adquireix suficient impuls com per evitar xocar contra els majestuosos pits que esperen el contacte més calent del moment. Ella prova de treure's l'aigua de sobre, però no pot, ni vol. Aquella boirina li permet jugar a no sentir-se sola. Aquell raig constant l'ajuda a somniar amb unes mans pecaminoses. L'entrecuix, completament net de vellut, acaba sent un imant per a les seves mans. Recolzada contra la paret, estimula els seus somnis fins al punt de cridar un nom. El crida i tanca les cames. Després s'avergonyeix. És aleshores quan se sent afortunada d'estar sola i que ningú l'hagi sentit.

La ciutat

El pis

I ara, quan cau la nit, l’home es desvetlla. No té son ni ganes de viure. S’alça del llit i agafa, de dins de l’armari de la seva habitació, una pistola negra que va comprar vint anys enrere.

S’asseu a la butaca del menjador i engega el televisor. De matinada a vegades fan pel·lícules de terror. Vol espantar-se, però no pot. Ni monstres, ni ensurts, res no pot obrir aquells ulls mig clucs que des de fa temps han abandonat la il·lusió per viure.

No deixa anar, en cap moment, l’arma letal de ferro. Se la mira quan fan anuncis. Pensa com l’hauria d’usar per poder-se rebentar el cap i dir adéu, per sempre més, tota la misèria que l’envolta. Es creu prou valent com per sostenir-la amb una mà i apuntar el televisor. S’imagina, aleshores, que prem el gallet i fa saltar pels aires aquella caixa tonta. Instants després ve la Guàrdia Urbana; entra per la força al pis i se l’endú a comissaria. Acte frustrat, no hauria pogut suïcidar-se si hagués premut el gallet.

Gira aleshores la pistola i enfoca amb el canó directament el seu nas. Els seus ulls miren cap al mig de forma estràbica. Només li cal un petit impuls. Imagina com mou el dit amb força i, amb la suor que li cau del front, la boca del canó es desvia i el tret va directe a la seva orella. Omple de sang la butaca i crida sense parar. S’ha quedat sord d’un costat, però per sort, tot ho ha imaginat.

Deixa la pistola sobre la taula, amb compte, per no causar un tret desafortunat. Segueix mirant la pel·lícula de terror fins que, quan comença a sortir el sol, es queda adormit.

El carrer

A plena llum del dia, la dona quarantina s’atura en el seu retorn cap a casa. La pujada que la du altre cop a la llar és costosa i sense arbres que facin ombra. Només hi ha, a meitat de trajecte, un cartell de publicitat gegantí. Cada jorn la mateixa pausa, el mateix indret. Deixa les bosses de la compra al costat d’un fanal i s’amaga entre els baixos arbustos que han crescut en l’única zona ombrívola. Està esgotada no només per l’esforç que ha de fer per tornar a casa, sinó per la llarga jornada laboral que li ofereix un sou mileurista.

Amagada entre els esbarzers, es treu els pantalons i s’estira sobre les pedres punxegudes. Ha de mantenir una postura complicada, amb el cap inclinat en direcció Oest, per evitar que la vegi ningú que pugi pel carrer. Amb una mà agafa el pal que sustenta el cartell publicitari, amb l’altra s‘acaricia l’entrecuix. Pel seu cap només hi passen imatges de membres fàl·lics, que transporta al món real mitjançant el tacte de la barra vertical.

Lluny queda el seu marit que, altre cop, li preguntarà com s’ha fet aquelles ferides a les cames. A prop queda la suor del moment íntim més plaent de la seva feina diària. No pensa en res que no li convingui. Ni les lletres del banc, ni el mal humor dels seus caps. Tan sols estova la part més protegida del seu cos.

El terrat

Cada vespre els moderns ocupen les terrasses de la ciutat. Prenen els seus gintònics plens de fruites i vesteixen les robes que duien els seus pares. Música i tabac de cargolar en ambients de germanor que recorden les comunes hippies dels anys setanta.

Un terrat ple de gent ballant deixa una imatge pel record. Una noia jove estirada sobre la cornisa. Jeu bocaterrosa, amb les dues mans sota del mentó. Des d’aquí observa el barri. No ho sap, però la seva visió talaiòtica li permet jugar a ser una deessa. Si volgués, deixaria de recolzar-se sobre les mans i alçaria el seu bell dit índex. Apuntaria sota el cartell gegantí que anuncia espaguetis congelats i faria moure la dona esgarrinxada. Podria donar-li una petita empenta i fer-la caminar cap a una casa equivocada. Entrar dins del pis de l’home suïcida i ajudar-lo a acabar amb la seva vida.