La ciutat

El pis

I ara, quan cau la nit, l’home es desvetlla. No té son ni ganes de viure. S’alça del llit i agafa, de dins de l’armari de la seva habitació, una pistola negra que va comprar vint anys enrere.

S’asseu a la butaca del menjador i engega el televisor. De matinada a vegades fan pel·lícules de terror. Vol espantar-se, però no pot. Ni monstres, ni ensurts, res no pot obrir aquells ulls mig clucs que des de fa temps han abandonat la il·lusió per viure.

No deixa anar, en cap moment, l’arma letal de ferro. Se la mira quan fan anuncis. Pensa com l’hauria d’usar per poder-se rebentar el cap i dir adéu, per sempre més, tota la misèria que l’envolta. Es creu prou valent com per sostenir-la amb una mà i apuntar el televisor. S’imagina, aleshores, que prem el gallet i fa saltar pels aires aquella caixa tonta. Instants després ve la Guàrdia Urbana; entra per la força al pis i se l’endú a comissaria. Acte frustrat, no hauria pogut suïcidar-se si hagués premut el gallet.

Gira aleshores la pistola i enfoca amb el canó directament el seu nas. Els seus ulls miren cap al mig de forma estràbica. Només li cal un petit impuls. Imagina com mou el dit amb força i, amb la suor que li cau del front, la boca del canó es desvia i el tret va directe a la seva orella. Omple de sang la butaca i crida sense parar. S’ha quedat sord d’un costat, però per sort, tot ho ha imaginat.

Deixa la pistola sobre la taula, amb compte, per no causar un tret desafortunat. Segueix mirant la pel·lícula de terror fins que, quan comença a sortir el sol, es queda adormit.

El carrer

A plena llum del dia, la dona quarantina s’atura en el seu retorn cap a casa. La pujada que la du altre cop a la llar és costosa i sense arbres que facin ombra. Només hi ha, a meitat de trajecte, un cartell de publicitat gegantí. Cada jorn la mateixa pausa, el mateix indret. Deixa les bosses de la compra al costat d’un fanal i s’amaga entre els baixos arbustos que han crescut en l’única zona ombrívola. Està esgotada no només per l’esforç que ha de fer per tornar a casa, sinó per la llarga jornada laboral que li ofereix un sou mileurista.

Amagada entre els esbarzers, es treu els pantalons i s’estira sobre les pedres punxegudes. Ha de mantenir una postura complicada, amb el cap inclinat en direcció Oest, per evitar que la vegi ningú que pugi pel carrer. Amb una mà agafa el pal que sustenta el cartell publicitari, amb l’altra s‘acaricia l’entrecuix. Pel seu cap només hi passen imatges de membres fàl·lics, que transporta al món real mitjançant el tacte de la barra vertical.

Lluny queda el seu marit que, altre cop, li preguntarà com s’ha fet aquelles ferides a les cames. A prop queda la suor del moment íntim més plaent de la seva feina diària. No pensa en res que no li convingui. Ni les lletres del banc, ni el mal humor dels seus caps. Tan sols estova la part més protegida del seu cos.

El terrat

Cada vespre els moderns ocupen les terrasses de la ciutat. Prenen els seus gintònics plens de fruites i vesteixen les robes que duien els seus pares. Música i tabac de cargolar en ambients de germanor que recorden les comunes hippies dels anys setanta.

Un terrat ple de gent ballant deixa una imatge pel record. Una noia jove estirada sobre la cornisa. Jeu bocaterrosa, amb les dues mans sota del mentó. Des d’aquí observa el barri. No ho sap, però la seva visió talaiòtica li permet jugar a ser una deessa. Si volgués, deixaria de recolzar-se sobre les mans i alçaria el seu bell dit índex. Apuntaria sota el cartell gegantí que anuncia espaguetis congelats i faria moure la dona esgarrinxada. Podria donar-li una petita empenta i fer-la caminar cap a una casa equivocada. Entrar dins del pis de l’home suïcida i ajudar-lo a acabar amb la seva vida.