Relat dels peus

Els peus glaçats i el cor a cent
per hora no hi va, podria; però
aquesta carta mai no arribarà.

Em sento fred a l'ombra de qui

no ha estat al sol. 

Pedalejarem pel pla, 
per aquells camins plens de gent
a l'estiu i tan buits ara.

Ens agafarà la nit i tu voldràs la meva mà

en l'ampla via vora el riu;
allà on els joves van venir ahir i demà,
a gastar les hores els uns amb els altres
ben a prop, com ens agradaria estar
a tu i a mi i, per què no dir-ho,
a qualsevol que no desitgés la distància,
les mans netes i la màscara de carnaval.

Metre i mig no és prou per res, ni tan sols
per oblidar-me de tot el que ens hem fet.

Relat de la drecera

Aquell nadó que neix, aquell nadó que mor

entre el plor de l’amargor i l’aixopluc

de la sensació morta de les hores compassades.

Tornaran els silencis entre les fonts

que brollen aigua bruta,

entre les mans plenes de sang eixuta,

entre els ulls curulls de llàgrimes seques,

entre tu i jo i la distància somorta.

Pinta la cara el negre de l’obscuritat

quan a cavall munta el genet

desbocat i salvatge, ja cansat,

per avui i per demà.

Només pensa descansar seré

jo, seràs tu, serà qui ens acompanyi

en el camí al buit de l’eternitat.

No hi ha drecera quan és tan poc,

és tant i massa, és excessiu

el dolor intern de qui no gosa viure

si no és la vida triada.

Relat de distàncies

Situats en el parc de Viferbrisne, una parella d'ocells estan ubicats cada un a la copa d'un arbre. Els arbres no estan lluny, potser només els separa una distància equivalent a mig món, però la frondositat que llueixen impedeix els ocells veure's amb fluïdesa.

Per la nit, la gespa és humida i les fulles contenen grans gotes que rellisquen fins caure al terra, on xoquen i es divideixen en gotetes més petites. 

Un dels ocells treu el cap entre les fulles i mira, com si busqués alguna cosa. Torna a amagar el cap. Però al cap d'una estona ho fa una altra vegada.

L'espai entremig és cada cop més gran.

L'absència de verb ofega el pit que no escolta l'ocell com somriu. Aleshores pensa que ballarà en d'altres jardins, més joves, més plens, com ha de ser; però l'espai entremig comprimirà els sagnants pulmons que desesperen. Desesperen per saber-ne més de l'ocell i del seu cant; per saber-ne més del camí que fa.

I mentre el desesper creix, les gotes continuen caient de les fulles, impactant contra el terra, explosionant i dividint-se en d'altres més petites.

Relat de tenyits

La ciutat de groc tenyeix els carrers, com el poble de vermell pinta els camps.

Daurat i roig no són colors aleatoris. Com tampoc ho deuen ser els sentiments que susciten. Els habitants d'un i d'altre lloc se senten agermants per la distància que, altra vegada, els separa.

El pagès llaura la terra sota el sol infernal. Cauen les gotes de suor entre els cabells que s'escapen per sota del barret de palla.

L'obrer emmotlla l'asfalt entre esternuts tempestuosos. Per la seva pell cremada davalla l'esforç en plena calor.

Llagrimals secs i cors dèbils. L'amor és tan fort a la primavera que cap dels dos éssers humans pot sentir-se com un animal. L'ós surt de la cova, el tigre rugeix. L'home sent l'escalfor d'una època preparada per l'amor, però que ara per ara es mostra a l'expectativa dels moviments astrals.

Cauran els homes sobre la terra, sigui roja o daurada, plena d'adob o de quitrà. Cauran els homes per desaparèixer tan aquí com a la vida somniada.