La cançó entonava un goodbye que se sentia de lluny. Però a mesura que ell s'apropava el sentia més net i clar. Era un adéu dit amb tots els ets i uts. Un hasta luego Lucas que recordava una postal perduda en un vagó de tren.
Diuen que les escapades s'han de fer netes, per poder-les omplir sense càrrecs ni encàrrecs. L'estàtua feia estona que havia deixat el seu lloc al mig del llac. Havia decidit mudar-se i tothom -tots els presents, s'entén- l'havia aplaudit. Revolució, revolució; cridaven exaltats. Ella aprofitava els últims instants al parc per vestir-se bé i tallar-se els cabells. Era hora de partir. Partir cap a un altre lloc, deixant enrere tot el passat, tot el viscut; partir en dos, o tocar el dos, vaja. Abans, però, seguiria el consell que tant li havien donat. No viatgis plena de maletes, no ho facis si vols ser més àgil que una escultura de marbre i or massís.
La dona del paraigua va deixar-ho tot al parc i va esfumar-se. Era el que volia. Així que hom li va desitjar bona sort. Bé, tothom no. L'esquirol que dormia sobre d'ella cada nit va amagar-se sota una paperera bruta i plena d'escombraries i, des d'allà, va cridar sense pronunciar cap paraula un sentit comiat forçat.
